“El més important és aprendre, i no deixar de fer-ho mai”
Fa vint anys que viu a Sant Cugat, tot i haver nascut a Barcelona l’any 1965. Es considera santcugatenca, i gaudeix de ser-ho. Afirma que “ja no em definiria d’una altra manera”. Marta Ballvé exposa aquests dies, a la Casa de Cultura la seva obra titulada “Biografies visuals”, un recorregut molt personal pels diferents camins de l’emoció.
Vaig començar a exposar el 1994, i després d’estar uns anys en una galeria de Barcelona, vaig començar una ruta de galeries, principalment per Catalunya, però també a Terol, Madrid, Itàlia... A mi el que m’agrada és treballar, treballar i treballar. El tema de moure l’obra s’ha de fer, perquè aprens molt de la mirada de la gent. T’aporta molt.
Artista des de sempre?
Sóc dissenyadora gràfica. Però després vaig començar Belles Arts a Barcelona, i l’any 1995 em vaig llicenciar, en l’especialitat de pintura. Sempre he sigut molt pintora, i ara estic descobrint la meva faceta una mica d’escultora. Em surt el volum, necessito l’espai, m’està agradant moltíssim... No sé, és com si la tela ja em quedés petita. Necessito més, més i més. Tot el que sigui aprendre coses noves em pot.
Dissenyadora gràfica... com va passar al món de l’art?
No ho vaig decidir. La veritat és que sempre havia volgut ser pintora. Sí que és veritat que a l’hora d’estudiar Belles Arts vaig pensar que em moriria de gana, i va sortir la idea del disseny. Ho vaig fer, i la veritat és que em va agradar. Però ja quan estava treballant vaig pensar “I què? I tu volies ser pintora? I ara et quedaràs amb aquest neguit, si no és això el que tu volies?”. Va ser una decissió arriscada; vaig plantar el treball i em vaig dedicar a estudiar Belles Arts. Vaig gaudir, però vaig treballar moltíssim. I crec que en vaig treure molt de profit.
Un cop dintre del món de l’art, és una evolució?
I tant. Espero que mai s’acabi. Sempre s’ha d’aprendre. Jo estic sempre atenta. Crec que és molt important no quedar-te amb el que saps. Tot el que és un pas endavant, penso que l’obra ho agraeix moltíssim. Cal provar i arriscar, si no et quedes molt enrere.
Quina és la proposta més arriscada que ha fet?
Aquesta. “Biografies visuals”. Perquè fins aquí jo portava una línia molt més tranquil·la. Però amb “Biografies visuals” m’he deixat portar moltíssim. Penso que és molt trencadora. Dins de la meva trajectòria, aquesta exposició és un punt d’inflexió important. Perquè en aquesta exposició he tingut un temps molt important de taller, però també un temps molt important de recerca i de documentació. Això, per a mi, ha estat molt enriquidor, i m’ho he passat tan be que les obres ho transmeten.
El nom de l’exposició, “Biografies visuals”, a què es deu?
Porta aquest nom perquè tot aquest món d’imatges que m’anava trobant i que jo anava recollint em feien pensar en una transmissió d’idees. I va arribar un moment en què vaig agafar imatges meves, imatges que m’evocaven el que fos. Tota aquesta història, al final, t’adones que és la teva història. I aquí hi ha moltes imatges personals que han sortit, i penso que és arriscat que surtin. Però també hi ha moltes imatges que en un moment donat no tenien res a veure amb mi, però m’han evocat una emoció i me les he fet meves. A partir d’aquest moment, han sigut un estímul per crear el que sigui.
Hi ha un component emocional molt fort al darrere...
Clar, és molt emocionant. Jo m’emociono molt treballant, la veritat. El meu somni és que el visitant, l’espectador, faci aquest recorregut per les obres, per les imatges, i hi hagi un petit fil d’emoció que ens connecti obra, espectador i artista. Perquè per a mi és molt important el fet de l’emoció per treballar i que quedi reflectit.
Sabent tot això, com ens definiria l’art?
Com l’emoció. Per mi és aquest fil de l’emoció, que penso que és clau. Antoni Llena, que és per mi un referent en temes d’art, diu que l’art és entremig d’allò que l’artista vol fer i allò que li ha sortit. Aquest “entremig” és la màgia pura. I per mi, la màgia pura és l’art: aquell punt que trobes, i que no saps d’on ha sortit, però que hi és. Quan el trobes, és màgic.
És una forma de vida?
Totalment. Tota casa meva és com un quadre més. És inevitable. Quan ho portes molt a dins, és la teva forma de ser. De fet, en aquesta exposició, en aquesta part de l’experiència, de la mirada... que presento, penso que és tot el que he après, el que he pogut aprendre. Jo, tot el que espero del meu treball és que m’aporti un fer, i un ser i estar al món. He arribat a gaudir del moment. Has d’aprendre del moment. Has de ser i estar al món com tu vols i amb la teva experiència.
És aquest el missatge que vol transmetre al visitant?
I tant. I el que demanaria al visitant és que amb la seva mirada faci el seu propi recorregut, a veure si trobem