Chiki (FS Sant Cugat): "El futbol no m'ha donat diners, però sí reconeixement i felicitat"

La jugadora del Futbol Sala Sant Cugat Maria Ángeles Baena Chiki ha decidit penjar les botes a l'edat de 45 anys. Baena va començar a jugar a futbol quan tenia 11 anys en un equip de futbol 11 femení (la Penya Recreativa Sant Feliu), un moment que titlla com "el més feliç" de la seva vida. A partir d'aquí, 'Chiki' ha jugat a futbol sala amb l'FS Martorell, el Sant Esteve Sesrovires FS, l'FS Unión Llagostense i l'AE Vallirana, conjunt amb el qual va decidir marxar dels terrenys de joc per ser mare. La temporada 2014/2015 va aterrar a l'FS Sant Cugat per fer d'entrenadora i després de 3 campanyes, decideix crear el femení, entrenar-lo i reenganxar-se com a jugadora. Baena, ara sí, decideix penjar les botes i ho fa havent aconseguit 2 ascensos amb les vermell-i-negres (de 2a Catalana a Divisió d'Honor).

Va ser la impulsora de recuperar l'equip femení de l'FS Sant Cugat i al final va decidir fer de jugadora. Què la va empènyer a fer aquest pas?

El meu cervell ja tenia assimilat que no tornaria a jugar, però em vaig trobar amb un grup de noies que no havia jugat mai a futbol i vaig pensar que les podia ajudar si em quedava darrere repartint el joc.

Ha estat una peça fonamental pel club, agafant l'equip a 2a Catalana fins a consolidar-lo en la Divisió d'Honor. Quina valoració en fa?

Hi ha hagut una evolució molt ràpida en poques temporades i ha estat fruit dels fitxatges de qualitat que hem fet any rere any, i és que moltes d'elles tenen experiència a 1a Nacional. A més, l'exigència de Manel Muñoz (l'entrenador) ha estat clau, i és que amb ell no hem perdut mai el temps. Durant la meva carrera esportiva m'he trobat amb molts entrenadors que són més flexibles quan dirigeixen equips femenins; Manel Muñoz, per contra, sempre és exigent, independentment l'edat o el gènere de l'equip i això és molt important.

"Encara hi ha grans diferències amb la branca masculina i queda molt camí per recórrer: necessitem més suport de les federacions per arribar més lluny

L'equip ja ha arribat al seu sostre o encara té marge de millora?

Tot dependrà de les jugadores que es puguin incorporar...

Mirant la vista enrere, quina valoració en fa de l'evolució del femení? Quan va arribar al club no existia cap equip femení i actualment hi ha jugadores que estan fent de capitanes en la selecció catalana...

És veritat que l'evolució és molt gran, però encara hi ha grans diferències amb la branca masculina i queda molt camí per recórrer: necessitem més suport de les federacions per arribar més lluny. Tot i això, és un orgull la quantitat de famílies del club que van anar a Bilbao a veure la final de la Champions League que va jugar el FC Barcelona. I, d'altra banda, m'omple de satisfacció veure com jugadores del club com Emma Ruiz aixequen la copa de campiones d'Espanya amb 10 anys, quan jo a la seva edat encara no podia ni competir per falta d'equips femenins. Va ser un moment molt emotiu i feliç.

És un referent per moltes jugadores del club, però també per molts jugadors. Com es viu això?

Molts jugadors de 14-15 anys es van apropar a mi per felicitar-me i això és un orgull. El futbol no m'ha donat mai diners, però m'ha donat reconeixement i felicitat. Quan el meu fill va començar a jugar en el club, em deia que jo era popular, i ell estava molt orgullós.

Com arriba la decisió de deixar el futbol?

Hi ha diferents motius, però principalment em sento cansada per la feina, el nen, la casa... He estat tota la vida corrent per arribar a tot i ha arribat el moment de parar. Físicament, encara em sento bé per poder competir, sobretot per l'adrenalina dels partits, però els entrenaments ja començaven a pesar. D'altra banda, som un equip de 12 jugadores i algunes s'estan quedant sense poder jugar perquè jugui jo, però elles es mereixen aquests minuts.

S'havia imaginat alguna vegada allargar la seva carrera esportiva fins als 45 anys?

No m'ho havia imaginat mai, però de petita m'afectava molt quan un jugador es retirava. La meva felicitat en la vida era jugar a futbol i m'entrava una pena enorme quan veia que un jugador feia aquest pas i m'angoixava pensar el dia que arribés el meu torn. Al final, amb tota la gent que m'he creuat en el món del futbol, ningú ha arribat a la meva edat competint a aquest nivell i per mi és un orgull. També patia perquè l'equip es desmuntés, però ara veig que l'equip es manté, pot arribar a un nivell alt i que el club s'ha convertit en un referent de futbol sala femení a la ciutat.

"La meva felicitat en la vida era jugar a futbol i m'entrava una pena enorme quan veia que un jugador es retirava

Què li ha aportat el futbol en tots aquests anys?

M'ha aportat moltes coses positives: m'ha mantingut sana mentalment i físicament, ha estat la meva vitamina, la meva medicina. També he conegut les meves millors amigues gràcies al futbol i a la mare del meu fill. Per mi el futbol no és un esport o una afició, sinó una forma de vida. No entenc la vida sense jugar a futbol i ara he d'aprendre a viure sense el futbol.

I què li ofereix el futur?

No ho tinc clar, arriba l'estiu i toca desconnectar. Un cop arribi setembre, la meva idea és començar a fer pàdel, sense obligacions, ja que necessito saber que és un cap de setmana lliure. El que tinc clar és que si torno a les banquetes serà per entrenar un femení i ajudar al creixement del futbol femení.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.