Lladó, el santcugatenc de la lliga de futbol d'Anantapur amb 3.000 nens i nenes

El santcugatenc Miquel Lladó ha estat el responsable del programa de futbol de la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur (Índia) des del 2014. Fa tres anys, aquest entrenador de futbol llicenciat en Biologia va arribar al país asiàtic dins del campus solidari que organitza el Sant Cugat Esport FC. Un cop allà, els responsables de la Fundació li van proposar quedar-se per engegar i coordinar, des de zero, el programa de futbol de l'organització.

Va acceptar i ha passat els últims tres anys vivint a Anantapur. L'acadèmia de la Fundació ha passat de 25 nens de 12 a 19 anys a desenes de nens amb equips federats. També ha creat la lliga regional de futbol a Anantapur, que fa tres anys era inexistent i ara mou més de 3.000 nens i nenes de pobles de la regió.

Què era el projecte de futbol de la Fundació Vicente Ferrer quan vas arribar?
Hi havia una acadèmia amb 25 nens de dotze a divuit anys, que deien que entrenaven dotze cops a la setmana i jugaven partits. A la realitat, havien jugat dos partits de futbol a la seva vida. L'encàrrec era impulsar el projecte i implantar la cultura d'aquest esport a Anantapur i l'objectiu que em van donar va ser crear una lliga rural entre pobles de la regió.

Què hi havia de futbol a Anantapur?
No hi havia res. A l'oficina del camp de futbol de la Fundació hi havia un mapa  amb totes les comarques d'Anantapur. En algunes hi havia pilotes, que volia dir que en teoria hi havia futbol. Gràcies a l'activitat d'equips com el SantCu o el SantVicentí del Maresme, s'havia arrelat el futbol en algunes zones, però de manera molt precària.

Què hi havia en els pobles, què et trobaves?
Em trobava una persona que en teoria era responsable de l'equip de la comarca. Anava a una escola rural i hi havia 150 nens posats en fila i em deien que aquell era l'equip de futbol. No jugaven, no entrenaven... Donar material a un lloc, ser assistencialista, si no ho assumeixen com a propi, a vegades no funciona. La relació de la gent local amb gent blanca té reminiscències molt fortes. Anantapur és una zona molt reprimida i per ells era impensable pensar que jo estigués allà amb uns objectius i que em podien ajudar a fer-ho realitat. A poc a poc, vam començar a entendre que Anantapur en temes de futbol era zero. Havien tingut experiències en campus, però no hi havia hagut cap implantació.

Com ha evolucionat l'acadèmia de la Fundació?
Ara tenim una acadèmia reconeguda per la Federació d'Índia de Futbol, és a dir, els nostres equips tenen llicència per jugar les lligues del país. Vam passar de tenir 25 nens de 12 a 18 anys tot barrejats, a tenir equips de sub-11, sub-13, sub-15, sub-17 i sub-19, també femenis. El primer problema va ser com aconseguir jugadors.

Com ho vau fer?
Vam pensar que la millor manera era que els nanos vinguessin de la mateixa zona d'Anantapur. Però no havien jugat mai i el nivell era molt baix i per això vam fer una lliga a tota la regió. Vam començar amb dues competicions de dos grups d'edat i, al final de la competició, vam agafar els nens que tenien més interès i els portàvem a l'acadèmia. L'any següent vam ampliar a quatre grups d'edat. A través d'organitzar la lliga regional i augmentar els grups, vam anar nodrint l'acadèmia. Del no-res, ara està planejada una lliga des de sènior fins a sub-11 a la regió d'Anantapur, amb una mitjana de quinze equips cadascuna. I també equips de noies. Sense comptar l'etapa sènior, estem parlant de 2.100 nens i 1.100 nens. Nens que abans no feien res i que era tenen una competició de principis d'agost a finals de febrer i formen part de l'equip del seu poble o comarca.

"Els nens es pregunten per què els hi passa això a ells"

Més de 3.000 nens que no feien cap mena d'activitat esportiva i ara tenen aquesta oportunitat.
L'esport a l'Índia rural té molta confrontació amb el sistema escolar, que absorbeix tota la infantesa dels nens. És una altra cultura, els pares no contemplen la formació esportiva. És una zona deprimida i sense futur i la prioritat és anar al cole i treure les millors notes possibles perquè saben que un noi del poble del costat va aconseguir un treball a Bangladore, va començar a cobrar bé i va poder enviar diners a la família. L'Índia no és una societat madura quan a les possibilitats per la gent jove: el camí és aquest i tot el que s'hi oposa genera problema. El futbol era perdre el temps.

I per què creus que no és així?
En un lloc on hi ha poques possibilitats i pots confiar poc en la meritocràcia, tenir un grup d'amics on compartir moments és bàsic i en l'esport es genera aquest ambient. Sentir-te part d'una regió o un poble a través de formar part d'un equip amb els teus companys, ajuda molt als nens. El projecte d'esports de la Fundació és brutal però el repte també és incentivar que la societat s'impliqui en aquests projectes.

Vas arribar en un lloc on no es jugava el futbol i ara hi ha una estructura amb centenars de nens i desenes d'equips. Com ho has viscut?
Tots els que hem estat vinculats en el projecte de futbol ho hem viscut més ràpid del que hem pogut assimilar.A Anantapur mai passa res i la prioritat és sobreviure i la religió. La Fundació fa moltes coses, però passa la vida i no passa res. Amb el futbol, tots els canvis la gent no se'ls ha acabat de creure. En tres anys, passes d'una acadèmia on els nanos no juguen partits i no surten d'allà, a tenir un equip nacional sub-16 que marxa 20 dies al nord de l'Índia a jugar la competició nacional. De no tenir res a Anantapur, a una competició amb més de 3.000 nens i nenes. Els nens es pregunten per la irrealitat de tot plegat, de per què els hi passa això a ells i de si és un canvi estructural o què és. És difícil d'assimilar.

"S'ha d'entendre el que costa canviar les coses"

Com has viscut aquesta etapa?
M'ho he passat molt bé i he après molt, també he patit molt. Tenia molta responsabilitat en molts àmbits i potser en algunes coses no tenia l'experiència suficient. Però aportava en adaptació a l'entorn, capacitat de convèncer i moure gent. M'he adonat que la gent jove, sobretot aquí, a casa nostra, es mereix una oportunitat. Et fan passar per un tub de males condicions laborals, poca capacitat de decisió, poca responsabilitat...i al final ja no saps el que vols. Si a mi m'haguessin tractat com em tractarien aquí, no haguéssim arribat enlloc. A mi em van donar carta blanca i això és el que m'ha permès aprendre.

Què t'ha sorprès?
Com poden viure allà i em sorprèn com poden viure com ho fan. No parlo de pobresa o de condicions de vida, sinó de viure sense confiar l'un amb l'altre i mirant només per tu i la teva família, sense que t'importi res més del teu voltant. És una cultura molt diferent, però sempre he vist més els aspectes per tirar endavant. Si tota l'estona hagués pensat que era impossible, no haguéssim aconseguit res. Allà tothom m'ha acollit molt bé i sempre m'han intentat cuidar molt.

Què en pots dir ara de la Fundació Vicente Ferrer?
No vaig conèixer el Vicenç, però sí que he conegut l'Anna i el Monxo. La Fundació Vicente Ferrer és una estructura que s'ha inserit en la societat rural índia i que té molta capacitat d'implementar coses, fer programes i que funcionin. La Fundació no és que s'hagi integrat bé a la zona, sinó que forma part de la societat i això és el seu major èxit. Unes persones estrangeres van aconseguir inserir-se en una societat i treballar pel canvi. Sempre va endavant i això és increïble. Jo recomano a tothom visitar-ho i viure una experiència d'aquestes, entendre el que costa canviar les coses. I la Fundació Vicente Ferrer ho ha canviat en moltes i una prova és el projecte de futbol. A Anantapur no hi havia res en futbol i ara hi ha una competició amb sis lligues d'edats diferents i centenars de nens, que tenen oportunitats noves a la vida.