Nicole Ribera: “La Marathon des Sables et posa al teu lloc, i de quina manera!”

Nicole Ribera ha participat, per primera vegada, en la 30a Marathon des Sables, una competició atlètica d’ultrafons que es va fer al Marroc, del 5 a l’11 d’abril. La santcugatenca, de 42 anys, creu que “si una persona és lluitadora, amb molta força de voluntat, disciplinada i creu en si mateixa, tot i les dificultats que s’anirà trobant pel camí, acaba aconseguint allò que vol”. Assegura que ha tornat de la Marathon des Sables “amb les idees molt clares i vull millorar com a persona i com a professional. Estic molt convençuda del que vull fer i per on vull anar”. En la seva vida, el més important són els seus pares i la seva germana, que l’han ajudat molt.

Com ha viscut l’experiència?
Sobretot, la conclusió més important o gratificant d’aquest repte ha estat l’experiència personal que m’he endut, més que l’esportiva. És una cursa que et posa al límit de tu mateix i et fa treure forces d’on no en tens. I, sobretot, t’ajuda a coneixe’t millor, a veure les coses positives i negatives. He plorat cada dia. M’he adonat de les meves virtuts, però també dels meus defectes. M’ha fet millorar com a persona. Al final, és una cursa que et posa al teu lloc, i de quina manera! És una cura d’humilitat, d’aprendre a conviure i compartir i, sobretot, de coneixe’t millor. No sé que té el desert, però és màgic. Quins paisatges! És una cursa dura i et posa a prova. Hauríem d’aprendre a ser més humans en el dia a dia.

Després del que ha arribat a patir en la prova, és més forta mentalment?
Sí, sí. El cap és molt traïdor. Mentre corria, constantment em parlava a mi mateixa i em deia frases.
 

S’havia imaginat aquesta experiència de la manera que l’ha viscut?
No, i això que he tingut la sort de parlar amb tres persones que ja havien fet la Marathon des Sables, com el Gerard Morales, que m’ha ajudat moltíssim, el David Espallargas i el Toni Amat.

Quina és la conclusió principal que treu d’aquesta experiència?
És una pregunta molt difícil de respondre. Són moltes conclusions. Que el cap ho pot tot. Que si vols alguna cosa, pots aconseguir-la. Però tot això ja fa temps que ho visc, amb situacions complicades personals, professionals i econòmiques. Sempre me n’he sortit. L’actitud d’un fa que tregui forces d’on sigui i si el cap el té ben centrat i creu en ell mateix...

Abans de marxar deia que hi hauria un abans i un després de la cursa. Ha estat així?
I tant!

Esportivament ha superat amb nota el seu objectiu de ser ‘finisher’.
No he tingut problemes musculars. A mi només em van frenar totes les llagues i l’edema, que em van destrossar els peus. Jo anava amb unes expectatives esportives que he acomplert d’escreix, i he sortit d’aquesta experiència amb una lliçó personal. El meu objectiu era acabar. Físicament no m’ha representat tanta duresa com la que em pensava, però sí que ha estat dura emocionalment. Se m’ha remogut tot.

El pitjor, la seva lesió als peus. I el millor?
Les persones que he conegut, que han estat moltes. La part humana: les converses, l’experiència, els consells, una mirada, un somriure, una abraçada, una paraula en un moment concret... No es pot descriure, de veritat.

El seu cas és més rellevant pel fet de no ser una atleta professional?
Tots tenim la nostra lluita. L’atleta professional tenia una pressió que jo no tenia. Quan es feia de nit pensava: cada una d’aquestes persones té la seva mateixa història, els seus problemes i lluites personals. He vist homes enfonsar-se.

Haurà viscut mil anècdotes!
Recordo molts moments. Un punt d’inflexió va ser en la quarta etapa, quan quedaven 40 quilòmetres i vaig sentir com se m’encetaven i se m’obria la pell dels dits dels peus... Vaig pensar que la meva participació a la cursa havia acabat. El Luís Páez em va embolicar els peus i quan faltaven 18 quilòmetres me’ls va tornar a embolicar. Era de nit. Això no ho podré oblidar mai. I el dia de la marató, que ja havia fet el més difícil de la prova, no em podia aixecar sola i les vambes no em cabien als peus. No podia caminar. No vaig parar de plorar. Vaig dir-me: em falten 42 quilòmetres i els penso fer. Al cap de 15 minuts, per art de màgia (es pot veure en el GPS), se’m van escalfar els peus i vaig començar a córrer. I fins a creuar la línia de meta...
 

Se’n va endur una llibreta amb missatges de familiars i amics que no va llegir fins que va començar la prova. Com l’ha ajudat?
He plorat molt, però m’ha omplert moltíssim. Millor això que menjar dos sacs de 250 grams de menjar liofilitzat. És potser el més intel·ligent que he fet en aquesta cursa. Segur.

Un cop ha tornat, quina ha estat la resposta de la gent?
Estic aclaparada i necessito contestar, un per un, tots els missatges que he rebut. Vull donar les gràcies a tothom. Per a mi ha estat clau tot el suport que he rebut de la gent.

Abans de marxar va patir una fissura de ròtula al genoll esquerre...
Vaig caure en un dels entrenaments per Collserola, però no ho vaig notar fins que vaig anar a córrer la Trans Gran Canaria. A la Marathon des Sables, però, no me’n vaig ressentir.

Una competició amb 1.384 històries.
Darrere de cada una d’aquestes persones hi ha una història de superació. He vist com vuit atletes portaven una cadira amb una persona deficient, fent tot el trajecte i tornant-se. També atletes cecs amb guies. Brutal!

La seva experiència no pot quedar en no res. S’ha plantejat fer conferències?
Ho faré, però vull fer-ho bé. I ho vull fer des del vessant humà (des de la part de superació i ajuda), no des de la competitiva. Això ja hi ha molta gent que ho fa. El meu objectiu és que la gent faci esport. Que la gent vegi l’esport, amb cautela, com la millor medecina pel cap, per superar problemes. Jo vaig començar corrent 5 quilòmetres i als primers 200 metres estava traient el fetge. Professionalment, sóc gestora d’instal·lacions esportives, i en gaudeixo molt, però vull anar molt més enllà. Vull intentar ajudar la gent. Ho he de reflexionar bé, de com fer-ho. Vull ajudar més. Hi ha una cosa que m’obsessiona. Vull intentar contactar amb gent discapacitada per poder dedicar un dia a la setmana a ajudar a córrer gent cega.

Hi tornarà?
Sí, el 2016 la tornaré a córrer. I això que m’han ofert altres reptes, a Costa Rica, Finlàndia... Buscaré un patrocinador i, si no el trobo, tornaré a estalviar i m’ho tornaré a pagar de la meva butxaca.