El Mesón fa 50 anys sent el centre de reunió del poble

La història d’El Mesón es remunta al 22 de desembre de l’any 1964, quan la Carmen Rojo i el Juan Servera van decidir llogar el que llavors era una casa particular situada a la plaça d’Octavià, al costat del Monestir. El Mesón és un espai emblemàtic que s’ha caracteritzat per haver estat un centre de reunió dels intel·lectuals en els seus orígens i per haver-se esforçat, durant aquests anys, a conservar la seva essència familiar i cultural.

Juan parla orgullós de totes les personalitats que van passar per El Mesón durant els primers anys, des de les visites de l’alcalde Josep Barnils, que venia “fins i tot quan estàvem en contra de què tirés la muralla del Monestir”, fins a l’onada jove que va atraure l’obertura de la universitat, l’any 1968. “Era l’època d’en Gabriel Ferrater. Era digne de veure com tots els estudiants el rodejaven fascinats. Sabia de tot! Podia parlar tant de futbol com de literatura”. Però també hi venien altres personalitats conegudes, com Marta Pessarrodona, Anscari Mundó, Ramon Barnils o Josep Martí i Jusmet, entre molts altres. “Era el bar dels artistes i els intel·lectuals”, recorda Juan orgullós.

Juan parla del paper important que va jugar el Monestir.“El Monestir té alguna cosa especial”. Explica que, de fet, va ser pel Monestir que van triar, com a símbol del local, el gall del penell.

Però el millor d’El Mesón, repeteixen els seus fundadors, era la relació amb els clients. “Ens sentíem estimats i estimàvem tots els clients, hi havia un tracte familiar”. Juan va marxar d’El Mesón a principis dels anys 70, i a partir de llavors, fins al seu traspàs l’any 2010, el va seguir portant Carmen Rojo. “L’actual El Mesón es mereix uns altres 30 anys, que són els anys que Carmen el va portar”.

Rojo ha estat l’autèntica ànima d’aquest emblemàtic espai al llarg de 40 anys. Ella, amb el seu equip, del qual en destaquen Mariano i Basi, i la seva germana Alícia,  formen part de la memòria de molts santcugatencs que allà van conspirar, van aprendre, van iniciar grans projectes pel poble, van fer amics o van enamorar-se. El Mesón ha estat el veritable “rovell d’ou” del Sant Cugat poble.

Des del 2010

El Mesón va iniciar la darrera etapa el 24 de juny del 2010. Ara el regenta Xavier Vendrell, qui ens explica que el seu interès pel local, que ja freqüentava com a client, va néixer una mica per les seves pròpies característiques.“És un lloc emblemàtic, situat al centre del municipi”. Per a ell, El Mesón era i és un projecte personal i un repte en el qual hi creu i al qual li té “molt d’afecet”. La seva intenció en relació a la gestió anterior, ens diu, era la d’acostar el local al poble, “que la gent s’hi sentís a casa i tornés a ser una mica el bar del poble”.
Tot i així, Vendrell explica que les seves no eren grans pretensions: “Simplement volia donar-li un tracte més personal, més de poble”. En relació a la trajectòria d’El Mesón d’ara, ens diu que és una evolució lenta del que vol que sigui el restaurant el dia de demà. “Durant aquests 5 anys ha evolucionat molt, les coses estan sortint bé i cada vegada anem a més, però no tinc grans objectius; únicament ja estic content amb el que tinc, i penso que encara té moltes possibilitats de créixer en molts aspectes”. Assegura que tampoc té gens de pressa a accelerar aquest procés: “Prefereixo fidelitzar el client i que la gent estigui contenta que no fer grans canvis”.
Durant aquests 50 anys, tot i el traspàs, El Mesón segueix mantenint la seva essència, aquella que agrada al poble i que, com diu Xavi, no hauria de perdre mai. “La meva idea és que sigui un lloc de xerrades, de cultura, de trobades amb els amics i d’ambient familiar, que ho és. Aquesta és la meva intenció; mantenir l’essència del que és El Mesón”.

Un passat de segells, patinatge, ral·lis i tennis

Al voltant dels anys seixanta, hi va haver una època en què El Mesón va col·laborar amb un club de patinatge i era el lloc de reunió dels de l’associació de segells filatèlics, que venien a reunir-se una vegada a la setmana. “Hi havia un caliu!”, recorda Juan emocionat.
A El Mesón es va engendrar la primera societat familiar fundadora del Club de Natació (l’ara anomenat Club Tennis Natació Sant Cugat), en una reunió organitzada el 28 de desembre del 1966, on es van convidar “a cafè i copa” a tots aquells interessats a muntar un club de tennis. D’entre els convidats, explica Juan, s’hi trobaven el Dr. Garriga, Antoni Castelló, Jordi Xifra, Juan Navarra i el Sr. Carré “dels mobles”.
Hi va haver una època en què El Mesón va patrocinar una escuderia, l’Escuderia El Mesón, on es muntaven ral·lis per als joves clients aficionats a les carreres de motos i cotxes; “perquè llavors el túnel no hi era, i el que fèiem era “arrabassadetes”, que se’n deia, que era baixar l’Arrabassada a tota llet!”. L’escuderia va atraure personalitats com Salvador Cañellas, Antonio Zanini, Juan Villadelprat, Carmelo Espeleta i Álvaro Bultó. Per a Juan i Carmen aquesta era una manera de fer publicitat i, a més, de gaudir de tant en tant d’alguna “passejadeta” amb moto. Quan menciona aquests  personatges Juan s’emociona i repeteix: “El Mesón ha tingut una empremta, una cosa especial”.