Buscar la poesia en els objectes més quotidians
La doctora en Belles Arts Carolina Camañes explica la interpretació dels versos de Montserrat Abelló que han fet els membres de Firart
El poema objecte és un objecte d'ús quotidià (com un cordill, o unes tisores) que esdevé un objecte poètic quan suggereix una doble interpretació. Aquesta és la proposta de Firart a la Biblioteca Central Gabriel Ferrater fins al 15 de desembre. Una exposició que s'emmarca en la quinzena edició del Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat, i que ret homenatge als versos de Montserrat Abelló.
Una mostra comissariada per Carolina Camañes que omple d'objectes l'espai de La Vitrina. Unes peces que esdevenen poesia creades per Adolf, Núria Alsina, Carolina Camañes, Carme Castellsagués, Lluis Baquero, Rosario Chincha, Xavier Costa, Jordi Márquez, Miquel Páez, Miquel Pellicer, Cristina Segura i Rafa Centelles.
“La idea era fer un homenatge a Montserrat Abelló. Des de Firart vam decidir jugar amb la seva figura, i vam fer una lectura de la seva obra, triant 10 o 12 poemes que van llegir tots els membres de Firart, i a partir dels quals havien de crear poemes objecte”, Explica Camañes.
El resultat, objectes que esdevenen poesia acompanyats dels versos que han despertat sentiments i emocions a l'artista. “Vaig triar la frase 'Ja no tenir por', perquè Abelló ho defensa com el secret de la felicitat. A partir de la frase, vaig treballar jo, amb una tisora rovelladíssima, jugant amb el símbol, però també amb la textura”, descriu. El resultat: “una tisora molt violenta que està tallant una cadena. La por són les cadenes; el que ens lliga”.
A més dels objectes, tota la instal·lació juga amb aquesta idea poètica. Per aprofitar l'espai de La Vitrina, Camañes va decidir jugar amb suports que valguessin la pena i aportessin valor a la proposta.
“Aquest any vaig pensar amb els totxos per la cosa poètica, ja que no deixen de ser terra, barrejada amb aigua, cuita en foc, i que estan a l'aire”, defensa. A més, “són totxos refractaris, que ja tenen uns colors, i una forma molt polida, que ajuda a què tot tingui aquest color terra”.
Al costat de l'obra de Camañes, diferents poemes objectes mostren una altra cara de Montserrat Abelló. Una cara vista amb ulls d'artista; amb objectes que per si mateixos no tenen valor més enllà de la seva utilitat però que, en conjunt, esdevenen una peça artística per la part emocional que inclouen. “Donen un missatge; fan pensar”.
Aquest és l'objectiu final de la proposta: parar-se a pensar que la poesia està en totes bandes.