Cal Dionís del carrer Valldoreix, enderrocat més d'un segle de la història del poble

Molts santcugatencs s'han sorprès de veure aquests dies com anava a terra Cal Dionís, una de les últimes cases històriques del carrer de Valldoreix i que ha format part de la vida social del poble des de fa més de cent anys. Situada a la cruïlla amb el carrer de Sant Antoni, la història i patrimoni de Cal Dionís deixaran pas a un bloc de pisos.

La notícia va generar nostàlgia i tristesa entre molts santcugatencs, que van recordar al Facebook del TOT com en aquella casa es feia i es distribuïa llet. Per recordar la història de Cal Dionís, el TOT ha contactat amb Mercè Pou, que va viure la seva infantesa en aquest històric habitatge.

L'avi de Mercè Pou, que es deia Dionís, va arribar a Sant Cugat a través de Can Delaire, on van fer de masovers. “Feien una vida de pagesos”, relata Pou. El 1903, explica, la família va comprar la casa del carrer de Valldoreix, tot i que van mantenir la propietat de Can Delaire, on cultivaven un hort.

“El meu avi muntava una parada davant de la casa del carrer de Valldoreix i venia les fruites i hortalisses que treia de l'hort”, recorda Mercè Pou, que encara recorda les balances i els enciams, les figues o, fins i tot, el raïm que cultivaven. “Venia molta gent del poble, érem molt coneguts”, apunta.

Amb el pas dels anys, va ser el seu pare qui va agafar les regnes de Cal Dionís. Mercè Pou recorda que quan es van casar els seus pares, la família de la mare va regalar-los dues vaques. “Les teníem al pati de darrere casa nostra i el meu pare va començar a treballar amb elles”, relata.

Així, Cal Dionís va avançar cap al comerç de la llet que produïen les seves vaques. “Vam començar amb dues i al final en teníem tretze, i també cavalls”, explica Pou. Els santcugatencs s'aprovaven fins a casa seva per comprar la llet i, també, la portaven a domicili. “Fins que em vaig casar, jo anava amb la lletera caminant per tot el poble i portant la llet en gerros. Després ja teníem un carretó”, rememora. Amb els anys, tot plegat va anar desapareixent.

Amb tot, des de la seva finestra de Cal Dionís han sigut testimonis de “l'evolució de Sant Cugat”. “El poble ja no és el mateix, abans era molt maco i tothom es coneixia. Encara recorda com "trèiem les cadires al carrer a prendre la fresca i xerrar”, afegeix Mercè Pou, que finalitza: “Sap greu veure com van a terra, però estaven fotudetes”.