Calvo: "'L'Infiltrat' parteix d'idees crítiques a partir d'experiències personals"

Lluís Calvo és un dels escriptors i poetes més reconeguts de Sant Cugat del Vallès. Enguany arriba a la celebració de Sant Jordi amb dues novetats editorials. Un poemari, Ancestral, i un assaig, L'infiltrat. Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència. Dos llibres que es complementen però que són totalment autònoms i que mostren dues facetes del seu autor.

Que ens proposa amb L'Infiltrat?

En aquest assaig hi ha tres eixos molts clars. Un és la idea de caminar, la segona és la idea d'intrusió, i la tercera és la d'amagatall.

Descrigui'ns el primer.

El fet de caminar, en aquest assaig, que és un assaig amb un fort contingut de pensament però on també hi ha una política esbossada, es tracta de caminar fugint dels grans eixos de l'oci, del consum, dels grans eixos ideològics que ens diuen per on hem de transitar. Agafo una cosa tan atàvica com és el fet de caminar, que és un tema del qual ara hi ha una bibliografia molt gran. Parlo de caminar, no de córrer, perquè penso que és una tasca per fer a poc a poc. El fet de vagarejar, que és errar a l'aventura, i que té un component gratuït, d'oci, de no saber cap a on t'adreces. La idea és aquesta: fugir d'aquestes autopistes direccionals en què estem submergits, des de les xarxes socials, fins al consum, la política, o la manca de temps que té la gent, i agafar una drecera totalment insospitada que se'n va amb una direcció que és diferent. És reapropiar-se de coses com el temps, recuperar el centre d'un mateix, perquè vivim contínuament fragmentats, cosa que fa que molta gent no tingui una idea clara del que és i de la seva posició en aquest món. La gran idea, tornant a aquest resum, és aquesta escapatòria que ve simbolitzada per la idea del fet de caminar.

Distingeix entre diferents maneres de caminar...

Caminar també es pot entendre com una ocupació de l'espai públic, és a dir, que pots caminar també manifestant-te i protestant. Després hi ha la més individual, que és apartar-se, anar a llocs solitaris buscant aquest enfortiment interior per després sortir a fora, a camp obert, com jo anomeno, i efectuar una lluita més directa als carrers. Sempre dic que aquestes tres estratègies, vagarejar o caminar, introduir-se i amagar-se, són complementaries totalment amb les de camp obert.

També distingeix entre caminar i córrer.

El fet de córrer no deixa de reflectir la competitivitat que impera en el món actual, que l'arrosseguem cap a l'oci. Hi ha objectius continus: de distància, de millorar el temps, de batre rècords personals... I en el fons el que estem fent en això, que no nego que pugui tenir un punt lúdic, és establir una angoixa competitiva en el que hauria de ser el nostre temps lliure més enllà de la feina, que ja porta incorporada també aquest complir uns objectius, aquest esforçar-se, aquesta moral tan protestant del treball. Per això distingeixo molt entre aquest transitar, quasi filosòfic, peripatètic, recuperant el fet de caminar antic, i el que és córrer, que no deixa de tenir una idea d'angoixa implícita que transportem amb la velocitat.

Expliqui'ns el segon eix que apuntava, el d'intrusió.

La idea d'intrusió té diferents nivells. Parteix d'una imatge geològica del Pla de Tudela, que és un punt tocant al Cap de Creus on hi ha unes roques que s'anomenen pegmatites, que visualment tenen molta força perquè penetren en la roca existent, que són roques metamòrfiques, i les divideix en dos. Llavors, es tracta de fer, una mica o molt, una tasca de talp en tots aquells àmbits en què, diguem, els seus propòsits vagin en contra de les llibertats i dels drets humans, o que imposin un tipus d'economia i de vida destructiva per l'ésser humà. Aquesta idea d'intrusió pot tenir matisos molt heroics, com per exemple el periodisme d'investigació. A més, en paral·lel a les intrusions, hi ha tot el que jo anomeno com una vida subterrània, invisible a les càmeres, a la detecció dels poders, al control, la vigilància continua, i que ara està agafant ja uns límits bastant perillosos. Aquesta part és la que ens adverteix més dels perills del futur.

I el tercer eix?

El tercer és molt complementari dels altres dos, perquè bàsicament gira al voltant dels amagatalls, de saber-se amagar, de saber apartar-se. Amagar-se pot tenir moltíssims registres, des d'amagar-se físic, marxar, recloure't en un lloc durant una sèrie d'anys. Això està des de l'arrel de la filosofia, aquest apartar-se. Fuig de tot l'enrenou, busca el teu silenci interior, i llavors sabràs qui ets tu. I és també l'Oracle de Delfos, de "coneix-te a tu mateix". Hi ha aquest incidir sobre el silenci interior contra el gran soroll del món que està reflectit des de la publicitat, que és un soroll continuo, fins a la música, que ens bombardeja a tot arreu. És el fet de mantenir el ciutadà en una hiperexcitació continua que l'allunya completament del seu centre.

Què l'ha portat a fer aquest assaig?

Totes aquestes reflexions que apareixen venen d'experiències personals, fins i tot d'un rebuig davant de determinades actituds, observant els moviments de la gent, de les masses, propiciades també pel consum. Molts cops la gent quan surt a fora que diu que desconnecta, però no desconnecta, perquè està reproduint absolutament tot el que faria aquí, a la ciutat. Vas als centres comercials, als restaurants, acabes consumint, i després resulta que els boscos estan buits, i si hi ha gent per la muntanya, és també gent obsessionada, moltes vegades, a fer el cim, a batre no sé quin rècord personal o col·lectiu... És a dir, que estem portant a l'aire lliure una dosi bastant elevada d'angoixa que també contribueix al canvi climàtic en forma d'emanacions tòxiques, segur.

Un llibre que parteix de la seva crítica llavors.

Parteix molt d'idees crítiques meves a partir d'experiències. I d'altres qüestions, com la geologia, que sempre m'havia fascinat, però no havia trobat l'entrellat de com incloure-la en un llibre meu. Finalment ho he trobat. La geologia em va donar una nova estratègia, que és aquesta intrusió.

Què l'atreu d'aquesta geologia que el fascina?

Sempre hi ha hagut una part d'amor geològic en la meva escriptura. Sempre apareixen plantes, muntanyes, roques. I no només hi ha referències a Catalunya, sinó a altres llocs del món, com Austràlia, on parlo dels aborígens, que encara viuen amb un contacte molt estret amb la natura. M'interessava, aquest contacte unitari amb la natura, contraposar-lo a la fragmentació actual del nostre món. I tot això, i aquest llibre, està molt en contacte amb el nou llibre de poesia, Ancestral.

Dos llibres que van en paral·lel.

Hi ha moltes coses que apareixen aquí i que a Ancestral tenen un eco, o viceversa. Les primeres idees i reflexions al voltant de tot això són imatges poètiques que estan en aquest llibre. I després, a partir d'aquí, estiro el fil i surt l'assaig.

Cal llegir l'assaig per entendre el seu nou llibre de poesia?

O al revés. Potser llegir el llibre de poesia i després l'assaig, o tots dos alhora. Això seria l'ideal. Però tots dos llibres es poden llegir de manera autònoma. Són complementaris.

Ja té nous projectes en ment, o massa aviat per parlar-ne?

Ara estic amb aquests dos llibres. Sí que és veritat que he anat escrivint poesia, i ja hi ha alguna cosa, però en assaig no. L'assaig és una maduració també molt lenta. El poema és més visceral; més instintiu. També s'alimenta de totes aquestes reflexions, d'altra banda.