Les campanes del Monestir de Sant Cugat. Coneixes el seu nom i la seva història?

Les campanes del Monestir de Sant Cugat són, segurament, els elements més populars que té la ciutat. Qualsevol ciutadà, si para l'orella a la finestra de casa seva, sigui gran o petita, pot sentir en algun moment del dia el seu dringar. Cadascuna d'elles té la seva història i compleix una funció.

Quantes campanes té el campanar del Monestir de Sant Cugat?

Hi ha dues campanes del rellotge i quatre campanes litúrgiques. Les quatre campanes litúrgiques tenen el seu nom propi. Són la Cugada, la Severa, la Juliana i la Semproniana. Les tres últimes es van batejar l'any 1940 en honor a tres màrtirs. Dos anys després es va batejar la Cugada en honor al màrtir Sant Cugat. La Juliana i la Semproniana eren dues joves cristianes nascudes a Iluro, actual Mataró, deixebles de Sant Cugat. Des del segle XVII són les patrones de Mataró. La campana Severa rep el nom en honor a Sant Sever, màrtir que es venera a Valldoreix. Des de dalt del campanar, controlen tota la ciutat.

@totsantcugat Així es veu Sant Cugat des del campanar del Monestir #santcugat #totsantcugat #monestirdesantcugat ♬ Motivation For Success - TimTaj

Quina funció tenen?

Les dues campanes de dalt de tot del campanar toquen els quarts i les hores i les quatre litúrgiques toquen alguns anuncis litúrgics importants per a l'Església catòlica com les misses, els enterraments i l'Àngelus de les dotze del migdia. Les litúrgiques han tocat sempre des de la seva estrena ara fa més de 60 anys. Però, les dues campanes del rellotge van deixar de tocar durant anys perquè el rellotge es va espatllar. Els membres de la Penya Regalèssia es van encarregar del manteniment el rellotge durant les últimes dècades fins al 2017 quan van passar el relleu a l'Ajuntament, any en què es van restaurar les funcions del rellotge que data del segle XVII i que fa sonar les campanes.

Antigament, també es feien tocar les campanes per avisar d'un incendi o que s'apropaven les tropes enemigues o per motius festius. Aquesta utilitat encara es conserva, avui en dia, a la Festa Major. És famós el repic de campanes de les vuit del matí que precedeix les albades de Sant Pere.

Segons es pot llegir la publicació Trossos de la nostra història. Assassinat al Monestir. Abat Arnau Ramon de Biure de l'antic rector de la Parròquia, Mn Pere Vivó a, una de les campanes, la Gambirota, va servir per denunciar el sacrilegi que es va produir quan Berenguer de Saltells va assassinar l'Abat Biure la nit de Nadal de 1350. Segons el text, diuen que se sentí el seu toc des de Martorell a Montserrat i s’hi uniren les campanes dels pobles veïns per a denunciar el crim i cridar el poble a sometent.

Segons ha recollit, Berta De Mas, historiadora i arxivera de la Parròquia de Sant Pere d'Octavià, al segle XVIII hi ha diversos documents coetanis que parlen del paper de les campanes del Monestir. L’abat Gaiolà va arribar al monestir el 28 d’octubre de 1747 i l'endemà va fer la seva entrada solemne. El monjo secretari, Anton Despujol, escriu que veieren des de dalt del campanar el cotxe del nou abat i dels seus acompanyants i que tot seguit es tocaren totes les campanes i també les de l’església del poble (l'església parroquial de Sant Pere), i l'endemà el mateix toc de campanes va acompanyar la seva entrada a l’església des de la llotgeta. En el llibre d’actes capitulars es pot constatar que el toc de difunts era per a persones ben diverses, des d’abats, reis i reines i monjos a organistes, criats, menestrals, metges, apotecaris, militars i els seus infants, encara que durant menys estona.

No obstant això, en aquest document ja es constata que el 1764 el campaner tenia dubtes sobre el toc de les noves campanes. Per això, el desembre de 1768 el secretari ja deixà constància escrita sobre la manera com s’havien de tocar i ventar les campanes i en quines festivitats.

L’escrit anomena totes les campanes de l'època: Caldera, Priora, Ametllera i Beneta o Gambirota, la més petita.  En cas de tempesta es deia que es tocaria la Beneta sola. Si s’agreuja el temps, s’hi afegiran l’Ametllera i la Caldera en diu. El dia de Sant Cugat (en aquell any encara se celebrava el 25 de juliol) tocaran i ventaran l’Ametllera i la Caldera, el mateix que el dia de Reis, Sant Benet o Pasqua de Resurrecció. L’11 de març de 1774 el secretari del Monestir parla concretament del sou anual del campaner del monestir (2 lliures, 17 sous i 3 diners) i detalla tocs i voltejades segons la persona que rebi sepultura.

Més info: Les campanes del Monestir ja toquen quarts i hores

La benedicció de les noves campanes

200 anys després, en acabar la Guerra Civil Espanyola, es van restituir les campanes, destruïdes durant la Segona República. El diumenge 8 de setembre de 1940 es van beneir les noves campanes. Aquest bateig va coincidir amb la benedicció de la imatge de la Mare de Déu del Bosc. Després de la celebració de la missa cum jubilo, el Dr. Joan Serra, administrador eclesiàstic de la diòcesi de Barcelona, acompanyat de l’arxiver Mn. Josep Sanabre, va beneir les tres campanes: Severa, Juliana i Semproniana. Les van apadrinar Rosario de Vasconcel i les germanes Lluïsa i Eulàlia Farré. Però, en el cas d'aquestes dues, qui va fer el donatiu va ser la seva mare, Joaquima Plana Martí, una barcelonina, que es va refugiar a Sant Cugat, a Casa Generalife, arran de l'esclat de la guerra. Segons recorda la seva neta, Maria Eulàlia Osa Farré, Plana Martí era "una dona molt enèrgica i molt independent" que va treballar molt perquè es tornessin a restituir les campanes. Per a ella, una mostra d'això és quan el rector d'aleshores va dir al seu enterrament l'any 1952, "si aquestes campanes us poguessin parlar, us dirien com havia treballat per recuperar-les la Joaquima".

La crònica de la Hoja Diosesana del diumenge següent del bateig de les campanes relata: "serán la voz del Señor que nos llamará a orar, y a rogar por los difuntos y alegrarnos en las festividades". La quarta campana, que seria la més gran, va ser beneïda el diumenge 15 de febrer de 1942 i s’anomenà Cugada. La van fondre al taller Marna de Vitòria, com les altres tres. Detalla que pesa 1086 quilos i "dejará oir su voz sonora al toque de las oraciones y en el momento de la elevación de la Santa Misa".

Però, segons relata l'historiador local J.F.Mota, Mn. Griera també va aprofitar la restitució de les campanes per fer una demostració de poder, tal com recull el full dominical de l'11 de gener de 1942: "que sepan los enemigos de la Iglesia que aunque quemen templos y destrozaran campanas por no tener que oír la voz de Dios, otra vez tenemos campanas que magnifican su gloria y quieran, o no quieran, tendrán que soportarlas".

Actualment, tant les quatre campanes litúrgiques del quart pis del campanar com les dues horàries del cinquè i el sisè, estan connectades i programades perquè toquin cada dia i durant tot l’any.

El sentit del toc de les campanes litúrgiques en el Sant Cugat modern

Amb el mateix esperit que es va prometre durant la benedicció de les campanes de la postguerra, avui en dia, als feligresos de la Parròquia de Sant Pere d'Octavià sentir dringar les campanes litúrgiques els ajuda a pregar. "El repic de les campanes de l'Àngelus em serveix per pregar a la Mare de Déu i el toc de campanes de morts m'ajuda a pregar per l'ànima del difunt", expressa Marta Falguera, feligresa i responsable de comunicació de la parròquia.

Però, a mesura que la societat s'ha anat secularitzant hi ha qui no li troba el sentit que toquin les campanes i, fins i tot, ho considera un privilegi que té l'Església per fer servir un espai públic en favor dels seus interessos. Durant la Segona República, els republicans es van plantejar el seu sentit.

Durant aquest període va haver-hi ajuntaments que van posar impostos al rector per tocar les campanes en un context marcat per una política de laïcització de la societat. I aquí Sant Cugat es va arribar a proposar un impost d'aquest tipus. "Va haver-hi un regidor republicà que va proposar que es posessin impostos al toc de campanes, però al final no es va fer. De fet, al final el Govern central de la República va establir que no es podien posar impostos sobre aquest tema", explica J.F.Mota, historiador local.

Però la polèmica pel toc de campanes no es va esvair, ja que molts rectors van aprofitar les campanes per fer política a favor dels seus interessos. "Quan es van secularitzar els cementiris, en els enterraments civils, el capellà tocava les campanes per tocar els nassos", narra Mota. Per a ell, això va contribuir a la poca simpatia dels republicans d'esquerres i laïcistes envers les campanes i al fet que durant la guerra les fonguessin. "Ho van justificar dient que va ser per tenir material per fer armament. En el fons també va ser per una qüestió política. Per acabar amb el privilegi de poder anunciar els seus actes", comunica l'historiador.

Més recentment es va produir alguna polèmica amb el toc de campanes perquè algun ciutadà va posar una denúncia, però l'Ajuntament de Sant Cugat va defensar les campanes al·legant que aquestes havien tocat tota la vida. Però, des de quan?

Els orígens de les campanes al Monestir de Sant Cugat

La construcció del campanar del Monestir s’inicià al segle XI, concretament a partir de 1062, i no es va enllestir fins al segle XVIII. Però en el primer tram de la construcció ja s'endevinaven unes obertures que avui trobem tapades, però que servien per instal·lar-hi les primeres campanes tal com es pot veure en la pintura del Martiri de sant Cugat de l’artista germànic Ayne Bru, de començament del segle XVI.

Aquest pintor nascut a Flandes, va captar amb tot detall com era el monestir en aquells anys. Si se centra l’atenció en el campanar, es pot veure la torre inacabada i també la presència de les campanes a les obertures geminades i un gran arc que el comunicava amb el cimbori de l’església monacal. Aquesta pintura està exposada a la sala 28 del MNAC, Renaixement i Barroc.

L’any 1760 la construcció avança en alçada per iniciativa de l’abat Gayolà, i es construeix un nou pis superior per a les campanes litúrgiques i, damunt d’aquest pis, dos petits cossos sobreposats per a les campanes del rellotge.

El 6 de febrer de 1759 l’abat Gaiolà insisteix a acabar el campanar i l’any següent el capítol ho aprova. Va ser un procés llarg. El mestre d’obres, Llorenç Claret, fou reticent en l’ajust del pressupost i es posà malalt. També costà trobar ferrer. Primer el buscaren a Barcelona, però finalment es trià un ferrer de la vila, Francesc Anglí, i un aprenent de fuster que feren els nous capçals de les campanes per un millor preu. L'escrit que va deixar el secretari el 1768 sobre com s'haviend de tocar les campanes i en quines celebracions fa pensar que el campanar ja estava acabat.

Les campanes del Monestir són un testimoni de la història de Sant Cugat i les persones que s'hi han relacionat són actors protagonistes d'aquest relat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.