Comella: "El miracle és que es facin pel·lícules espanyoles, no el bon nivell"
El santcugatenc Roger Comella és realitzador audiovisual, muntador, guionista i director
Als seus 35 anys, Roger Comella reconeix que la seva vocació pel cinema ve de molt lluny. “Venia del món de l'art, en certa mesura, però el cinema és una cosa que des de petit em fascinava molt”, admet, tot afirmant que mai va tenir cap dubte a l'hora d'escollir a què dedicar-se.
On comença la seva formació en el món del cinema?
He tingut bagatges diferents. El primer, al taller amb Bigas Luna, que era de construcció d'històries, que va ser on vaig conèixer de primera mà què és el cinema. Cada escola i cada professor és un món diferent. Després vaig entrar al CECC, el Centre d'Estudis Cinematogràfics, i allà la meva generació vam tenir molta sort perquè els professors eren professionals excepcionals. Les ensenyances i valors de l'art i l'ofici del cinema van ser molt grans.
La formació no va acabar allí...
En acabar els tres anys al CECC, hi havia unes quantes matèries que volia profunditzar com direcció d'actor i guió, i vaig poder anar a fer uns tallers a l'escola internacional de cine a Cuba. Va ser com entrar a la màtrix del cinema, perquè és una immersió total en el món del cinema. És un punt de revelació important allà.
A partir d'aquí, arriba la primera proposta a la pantalla.
Amb uns companys que havíem anat al CECC vam trobar una història molt interessant per poder realitzar i vam fer un documental pel nostre compte entre 14 realitzadors. Es deia 200Km. Parlava del conflicte de Sintel. Va ser una experiència reveladora en molts aspectes, sobretot del món laboral.
La seva feina després va continuar en diferents sectors de l'audiovisual.
Vaig estar molt temps a una productora, Enunai, on vaig fer diversos documentals més petits, i per esdeveniments puntuals, com el Sónar. Feines amb zero creació artística meva d'autor, molt per encàrrec. Va arribar la crisi, i em vaig passar dos anys plorant pels racons, treballant del que sortís, però sense deixar mai la meva vocació.
També és conegut per la seva feina en el món dels videoclips.
N'he fet uns quants. El que passa és que el tema videoclips aquí a Espanya és un drama, perquè se suposa que si fas videoclips, ets com una ONG realització i creativa, que has de fer les coses gratis a la gent i, a sobre, quan fas el just perquè s'estan ajustant tant les coses que no guanyes un duro, la gent es queixa perquè surten coses normaletes. Però també hi ha gent que ho dóna tot.
Ara acaba de treballar en el videoclip del santcugatenc Frank Montasell. Què tal l'experiència?
És d'aquests casos que ho donen tot. Ens vam plantejar una producció a escala estratègica. Uns objectius molt determinats, i a partir de pocs elements, poder jugar i fer créixer la imatge en si sense tenir una història. Una aposta més plàstica. Ell es bolca al 100% i fa el que faci falta.
Els canvis tecnològics, li han complicat molt la vida?
Després de l'època dels videoclips vaig trobar-me que a l'hora d'anar a buscar feina de realitzador, després de dos anys, havien sortit les càmeres Cànon. Sembla una bajanada, però no ho és, perquè són unes càmeres que tenen objectius fotogràfics, que vol dir que pots fer plànols amb profunditat de camps amb una estètica cinematogràfica molt gran.
Què va decidir fer davant aquest fet?
Aquí em vaig liar la manta al cap, i vaig tornar a construir la meva bobina. Vaig fer un plantejament altruista tipus ONG sense cobrar un altre cop, però amb què els clients eren estimats meus, fent peces dels seus negocis, etc., per mostrar el que podíem fer. De fet, amb els vídeos de Fem un Museu a Sant Cugat els hem fet així. I va ser una experiència amb què he après molt, perquè veia l'esforç que li costava a la Pili Egea escriure un conte, i tot i així ho feia, i vaig pensar “i tu, de què et queixes?”. És una de les persones que més motivació m'ha donat en aquest aspecte. A callar i a currar. I és el que vaig fer.
Pel que més se'l coneix és pel Curtmetratge Operación Preferente. Com sorgeix?
Amb un gran amic de la infància, Carles Velat, ens hem proposat moltes coses molts cops, però al final vam afrontar una de realista: el curt Operación Preferente. Neix a partir d'una història que feia un temps que tenia penjada al meu suro, que era la d'uns avis alemanys que havien segrestat el director del seu banc perquè els tornés els diners d'unes jubilacions fraudulentes que els havia col·locat. Just quan va sortir el tema de les preferents vam veure que ho podíem encaixar aquí.
Com valora el resultat?
Al final tampoc hem fet una cosa molt social, és més un thriller i d'acció, no una resolució. No arreglem la vida als preferentistes. El conflicte el deixem on està. I amb el Carles ara tenim diversos projectes, dels que encara no en puc parlar. Juguem amb el context social, però ens agrada més el punt de thriller.
En quins projectes està immers ara mateix?
Estic començant un projecte que l'estem fent de manera inversa a com es fa habitualment. En lloc de buscar una història i després l'equip, ho hem fet al revés. Diana Comas (crítica cinematogràfica al TOT Sant Cugat) com a guionista, i l'actriu santcugatenca Nesa Vidaurrázaga i l'actor, també santcugatenc des de fa poc, Eloi Yebra. Estem preparant un projecte del revés. Seiem els quatre i veiem què vol fer cadascú. És com un joc.
També està amb altres camps ara mateix?
Estic començant, més en serio, el camí de la publicitat. També és un repte, perquè és treballar per encàrrec i de vegades amb coses que ni et van ni et venen, però que per la persona que t'ho encarrega és el més important del món. No és que m'agradi especialment la publicitat, però és el que em permet realitzar a un nivell bastant bo i, per altra banda, amb els diners que en trec em permet fer els meus projectes personals.
Parlant de situacions. Com és la situació del cinema a l'Estat espanyol?
Espanya és l'únic país on a mi em triguen 90 dies a pagar i, a sobre, intentant marejar perquè cobris a 120 dies. O et paguen abans si el banc que té el contracte amb qui et paga es queda un percentatge. El principal problema, i qui ha creat aquesta tendència, són els ajuntaments i la Generalitat, perquè són els primers que a la que poden et paguen a 90 dies, no et paguen, o es fan els longuis. Han arruïnat productores per no pagar subvencions assignades prèviament. Han acabat amb el sector en aquest aspecte. El miracle és que es facin pel·lícules espanyoles, no el nivell. Amb un pressupost d'un capítol de CSI aquí fem tres pel·lícules. És una visió diferent. Aquí és més d'ofici, i a Estats Units és una indústria.