Esther Madrona (tercera per la dreta) és un dels vuit membres de la Comissió FOTO: Artur Ribera

Cultura

Comissió de Gitanes: “Ens costa pensar que hi pugui haver un límit”

Esther Madrona és membre de la Comissió, que naixia ara fa deu anys, dintre la Comissió de Carnaval, per recuperar un ball popular que s’estava perdent

Celebren deu anys!

Sí, celebrem el nostre 10è aniversari com a comissió, cosa que no vol dir que faci deu anys que es balla Gitanes...

 

Per què neix la comissió?

Feia uns anys que el Ball de Gitanes anava perdent força, i cada cop era menys la gent que el ballava. Fins que va arribar un moment que uns quants que havíem ballat a Esbart o Mediterrània vam veure que havíem de fer alguna cosa. I ens vam proposar recuperar el ball, perquè tornés a tenir la força que es mereix.

 

Una recuperació que va passar per obrir-lo a tota la ciutadania.

Vam creure necessari que no fos només una cosa de l’Esbart o de Mediterrània, sinó oberta a tothom, com ho és el Carnaval. Com més gent millor; com més gent s’ho passi bé, millor; i com més gent conegui una dansa tan popular com el Ball de Gitanes, millor.

 

Tan obert, que cada any arriben al rècord. On és el sostre?

No sabem on és el sostre d’aquest monstre. Ens costa pensar que hi pugui haver un límit. És un debat etern, però s’hi barregen moltes coses. Si limites la participació, deixa de ser una cosa tan popular. Ha agafat una volada tan popular i oberta, que és el que ens agrada, que si la limites, et contradius a tu mateix.

 

Però la plaça és la que és. Toca reinventar-se?

Cada cop hi ha més balladors, i la plaça és la que és. I hi ha d’haver públic, perquè és un espectacle. Ens seguirem reinventant. Realment, enguany hem fet un tetris per encabir els 328 balladors que som. La plaça ens ha donat opcions, hem fet redistribució dels quadres dins la plaça... Però el que sempre diem de moure la muralla, no és pot fer!

 

Quina és la clau d’aquest èxit?

Crec que una de les claus és que hem estat capaços de desvincular-ho de qualsevol activitat de dansa existent a la ciutat. Qualsevol persona té la capacitat de ballar-ho. Una altra cosa bonica és que hem aconseguit que sigui totalment intergeneracional. És molt maco.

 

I amb molts repetidors!

Hi ha molt repetidor, però nosaltres, que maneguem tots els noms de la gent que s’apunta, cada any ens sorprenem perquè hi ha gent desconeguda per nosaltres. És una cosa bonica, perquè no solament és la gent que es mou en aquest ambient, sinó gent que ve dels llocs més insòlits. És senyal que hem aconseguit arribar a gent desconeguda, que han cregut en el nostre projecte.

 

Un ball que, a més, enguany es renova...

El que passava amb el Ball de Gitanes és que, com amb moltes danses tradicionals, el paper de la dona sempre queda molt per sota del paper del noi. Els nois tenien una coreografia més elaborada, i per a les dones era com més avorrida. Com que veiem que hi havia nois i noies que sempre repeteixen, i que les tradicions hi són per reinventar-se i avançar a mesura que avança la societat, enguany hem decidit donar una volta més al ball de les dones.

 

En què canvia?

No el fem igual que el dels nois, perquè pensem que hem de mantenir l’essència del ball, però sí que li donem una mica més de suc. Hem fet com una versió per a noies, partint de la dansa de nois i de la de noies. Mantenen coses de la seva dansa, però han afegit coses de la part dels nois. Per a nosaltres ha estat un repte, i era una proposta arriscada, però la gent ho ha vist bé. I ens ha servit perquè els que porten tants anys ballant-lo es tornessin a enganxar.

 

Per què no pot faltar ningú a la plaça?

Serà molt bonic. I la Comissió de Gitanes estem especialment contents perquè fem deu anys i això ens ha servit per parar i veure que realment hem creat un monstre, que hem consolidat la nostra idea: una il·lusió de 5 o 6 persones que un bon dia van pensar que podríem, i ha acabat sent una cosa imparable. No sabem què passarà l’any vinent, així que, tothom al carrer!