De la Casa Aymat al Centre Grau-Garriga, 100 anys de tapís

Enguany es compleix un segle de l’explosió de l’art del tapís a Sant Cugat, que va col·locar el municipi dins del cercle neuràlgic de l’art català, espanyol i, inclús, internacional, gràcies al paper que van jugar figures ja il·lustres de la ciutat, com el reconegut artista Josep Grau-Garriga o Tomàs Aymat, fundador de la Casa Aymat (que més tard va ser propietat de Miquel Samaranch), on l’any 1920 va obrir una manufactura, donant-li projecció internacional amb les seves creacions i que serviria com a trempolí perquè Josep Grau-Garriga s’introduís en l’art del tapís, abans de perfeccionar-lo i donar-li una transcendència dins del sector artístic de Catalunya.

La importància de Sant Cugat en l’art del tapís

Si bé és cert que, segons apunta el galerista santcugatenc Josep Canals “el tapís és important en la història de l’art de tots els segles”, també reconeix que aquest ha estat un art que “sempre ha estat en evolució”.
Per exemple, segons explica Canals, a banda del tapís santcugatenc, “a Catalunya destaca el tapís gòtic de la Catedral de Girona”.

De totes maneres, i aquí és on entra Sant Cugat, Canals reconeix que “a Catalunya la tradició del tapís s’havia perdut, i va ser la Mancomunitat que va voler reintroduir-la. I ho va fer a través de la figura de Tomàs Aymat, que a partir de 1926 va aprofundir en la seva vessant artística.

De la Casa Aymat a França, el salt determinant

Miquel Samaranch, un industrial de Terrassa, va voler donar un nou tomb al món del tapís, i quan dirigia la Casa Aymat -després de la mort del mateix Aymat-, va enviar al jove artista Josep Grau-Garriga a França per col·laborar  i aprendre les noves tècniques amb les quals treballava l’artista Jean Lurçat al castell-estudi de Saint Céré, a Lot.

Aquestes tècniques consistien en el fet que  cada color de la llana tenia un número. Aquesta particularitat  permetia treballar el tapís d’una altra manera. I és que l’obra que es feia durant els anys 50 i 60 a França era figurativa, però sense relleu, seguint la tradició del tapís pla. Així, quan Grau-Garriga va tornar a Catalunya, “va esdevenir l’ideòleg del que seria l’Escola Catalana del Tapís”, tal com explica Josep Canals.

L’Escola Catalana del Tapís, doncs, va néixer a mitjans de la dècada dels 50: “Era un moment de transformació de la societat catalana, on els artistes volen implicar-se amb el que estava passant a la societat. Artistes com Miró, Tàpies, Picasso, Ràfols-Casamada, Tharrats, Raventós, etc. 

Grau-Garriga s’havia format a la facultat de Belles Arts de Barcelona, i coneixia a molts d’aquests artistes perquè havien compartit aula. Per això,  els va dir que vinguessin a participar en el moviment artístic que volia fer a Sant Cugat amb el tapís”, assenyala Canals.

Cal destacar que en aquella època, tots aquests artistes tenien entre 25 i 40 anys i, per tant, vivien en un moment d’esplendor vital. Així, fou aleshores quan el tapís va viure la seva màxima explosió a Catalunya: “El tapís va ser una manera d’apropar a la societat l’art més nou que es feia en aquells moments. Alguns artistes de l’avantguarda del moment, com Tàpies i Miró, no arribaven al públic”. Per apropar-s’hi, es van implicar en el món de la ceràmica, com per exemple la ceràmica de Miró a l’aeroport o a Les Rambles, i posteriorment, en el del tapís.  I Grau-Garriga va ser el puntal tècnic i conceptual d’aquesta renovació”, diu Canals. Així doncs, “els seus companys hi van incorporar elements nous: Miró, per exemple, hi va incorporar paraigües, o va cremar part dels tapissos. Volien que el tapís agafés una força nova com a obra d’art. Se li va donar volum, hi ha tapissos que gairebé semblen escultures.”, apunta el galerista.

En aquest sentit, Canals fa valdre el pas per França de Grau-Garriga per entendre l’esclat de l’art del tapís a Catalunya: “A França en va aprendre la tècnica, i aquí es va crear, doncs, la renovació estètica”. El tapís deixava de ser pla, sent la imitació d’un quadre, per ser una obra d’art en ell mateix. Va agafar relleu, s’hi van posar cordes, cues de cavall, roba, etcètera. Qualsevol cosa que servís per a teixir. Aquesta forma de fer, era totalment innovadora internacionalment, i va marcar la renovació d’aquest art en tot l’estat espanyol, una renovació que va allargar-se fins als anys 80. Cal destacar que a la Casa Aymat s'hi van formar molts artistes santcugatencs com Josep Royo, qui va teixir tots els tapissos de Miró, Carles Delclaux, Paco Minuesa, etc.

La Casa Aymat

La Casa Aymat, és l’edifici amb què popularment es coneix l’antiga manufactura de catifes i tapissos Aymat, un negoci de catifes que va explorar les possibilitats del tapís basant-se en els models artístics que van transcórrer a Catalunya des del 1926 fins al 1981, data del seu tancament definitiu. Amb la nova configuració de l’equipament, van conviure durant un temps els tallers d’art, abans ubicats a la Casa Mònaco, amb l’exposició permanent de tapís contemporani del Museu de Sant Cugat, fins al seu trasllat definitiu, el passat mes de març, a la masia de Can Quitèria.

Els diversos espais de tallers s’ubiquen al soterrani i al xalet antic de la manufactura, on es podran trobar tot un catàleg d’ensenyaments artístics, des del tapís, gravat, escultura, ceràmica, dibuix, i altres tècniques plàstiques que es combinaran amb la teoria i artistes contemporanis convidats que oferiran masterclass, o píndoles formatives especialitzades, dirigides a professionals o a aprofundir en aspectes concrets de la creació artística.

El paper de Grau-Garriga

Josep Grau-Garriga estava, doncs, molt connectat amb França, hi coneixia molta gent, va viure-hi part de la seva vida i allà és molt reconegut. Però també va viatjar força als Estats Units, on va presentar part de la seva obra. De fet, actualment hi ha obres de l’artista santcugatenc repartides per arreu del món, per exemple, al MoMA de Nova York, al Museo de Arte Rufino Tamayo (México D.F.), al Musée Moderne de la Ville de París, i al MACBA, entre altres espais reconeguts en l’esfera internacional, la qual cosa defineix la transcendència de l’artista.

El Centre Grau-Garriga

El Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil i Contemporani es va inaugurar el passat 17 de març del 2019, amb motiu de la primera exposició ‘Cent anys del tapís a Sant Cugat’. Una exposició, oberta fins al 29 de setembre, que vol promoure l’obra de Josep Grau-Garriga, i difondre els coneixements sobre l’Escola Catalana del Tapís i l’art tèxtil, i els seus corrents en diferents països. També vol formar, investigar i crear al voltant de l’art tèxtil contemporani i esdevenir un centre de referència únic a Catalunya i Espanya: “Que s’hagi obert aquest museu a Sant Cugat és una doble bona notícia. No només s’ha obert un nou centre d’art, que això sempre és una bona notícia, sinó que a més està dedicat a l’artista més internacional nascut a Sant Cugat”, apunta Josep Canals.

L’art tèxtil contemporani té les seves arrels a la Casa Aymat de Sant Cugat, amb l’Escola Catalana del Tapís, i ara Can Quitèria recull el testimoni per projectar aquest art en el qual la ciutat hi ha tingut un paper fonamental. L’espai acull obres de Grau-Garriga i la voluntat és també donar veu a artistes d’art tèxtil perquè hi exposin els seus treballs. Artistes com Tomàs Aymat, Francesc d’A. Galí, Jean Lurçat, Josep Royo, Pablo Picasso, Jaume Muxart, Jordi Galí, Aurèlia Muñoz, Dolors Oromí, Rosario Gallifa, Maria Teresa Codina, Marga Ximénez, etc. “El cas de Sant Cugat és únic, amb una tradició del tapís i les catifes que no es troba en més ciutats de l’Estat”, ressaltava la comissaria de la mostra, Pilar Parcerisas, que celebrava que “Sant Cugat hagi entès” aquest “fet singular” i hagi apostat per l’obertura d’un centre d’art tèxtil.

El centre obre de dimarts a divendres de 17 h a 21 h, dissabtes de 10 h a 14 h i de 17 h a 20 h, i diumenges de 10 h a 14 h. A més, està disponible per visites escolars i s’organitzen tallers i activitats. Can Quitèria és una masia santcugatenca que es va començar a construir l’any 1879, com a casa pairal. Pertany doncs al pairalisme, un moviment present a Catalunya entre finals del Segle XIX i principis del Segle XX, que idealitzava la vida tradicional de la pagesia i la vida rural a partir d’un record nostàlgic i idealitzat, i que volia recuperar i preservar les pràctiques familiars de la pagesia.