Farrés-Llongueras: “La primera òpera professional la vaig interpretar al Teatre-Auditori"

La soprano santcugatenca Júlia Farrés-Llongueras fa 25 anys que va debutar als escenaris. Ho va fer a Sant Cugat, en el marc del cicle de les Nits de Música al Claustre. Aquest divendres, 5 de juliol, Farrés torna a casa seva per celebrar el quart de segle de carrera i ho farà, precisament, a l'escenari que la va veure debutar. La santcugatenca explica al TOT Sant Cugat que tornar a fer un recital al Claustre és "molt il·lusionant". "Guardo un record molt bonic d'aquella primera vegada. Tenia 18 anys, encara estava estudiant al Conservatori. Serà molt emotiu", assegura Farrés. 

Acompanyada del pianista Stanislav Angelov i el baríton Sergi Vellver, oferirà el recital líric 'El meu viatge musical. De Catalunya a Europa'. "He volgut fer un recull de tot el que he anat cantant, però fent una selecció. Donaria per fer quatre recitals". I és que, 25 anys després del seu debut, la soprano santcugatenca fa un balanç positiu del que porta de carrera. "Estava sortint de l'ou i ara ja porto un temps passejant-me pel món artístic". 

Aquesta entrevista es va publicar el febrer de 2022 al Món Sant Cugat, la revista monogràfica del TOT Sant Cugat.

Laura Grau: Hola Júlia, ens pot explicar com va arribar a ser soprano?

La veritat és que va ser una cosa senzilla. Als nou anys estudiava música a l’escola de música de Sant Cugat, quan encara no era conservatori. Estudiava piano, violí i llenguatge musical. M’agradava cantar, sempre he tingut facilitat per fer-ho i mai havia tingut problemes amb les assignatures en què s’havia de tenir oïda i s’havia de cantar. Els meus pares van saber d’una professora que estava a Sabadell, la Mati Pinkas, i van demanar una prova.

Alguna professora abans havia vist les seves habilitats en el cant? 

Hi va haver una professora del conservatori que em coneixia des de feia molts anys que alguna vegada havia fet el comentari. Deia que cantava i afinava bé i que tenia facilitat a l’hora d’interpretar una partitura. 

Quants anys tenia quan va fer la prova?

Aleshores 16 i em va agafar. Vaig pensar que ho provaria un any i així vaig acabar.  

Eduard Jener: Hi havia algun precedent a la família que s’hagués dedicat a la música? 

No hi havia ningú que s’hi dediqués. La meva germana també va estudiar música i és professora de música. Per la banda del meu pare, els Farrés, alguns estaven vinculats a la dansa, a l’Esbart de Sant Cugat. El meu avi, dibuixava molt bé i feia tapissos; era el director de la fàbrica Aymat. El meu pare ha cantat a la coral La Lira tota la vida… A casa dels meus pares hi havia un piano, i ja llavors sempre el “toquetejava”, treia cançons de la tele…

LG: I per què soprano?

La meva professora impartia classes de cant líric, òpera, oratori i cançó. 

EJ: Hi ha una qualificació que és de soprano lírica lleugera. Se sent realment en aquesta tessitura?

Sí, però no. Soc lírica pura, però no m’agraden massa les etiquetes. A veure, ho pots cantar o no ho pots cantar. Depèn del moment i del que et proposen. 

EJ: La lírica lleugera, de fet, té un camp més extens. 

Exacte. 

LG: Amb què se sent més còmode? 

Amb lírica lleugera. Però al final faig el repertori amb què em sento més a gust. 

LG: El seu repertori comprèn tant l’activitat operística, l’oratori i el lied. Per a la gent que no està acostumada a aquests termes, què és el lied? Ens explica els tres gèneres?

Lied és una paraula alemanya que vol dir cançó de compositors de música clàssica. Per això es diu lied, per diferenciar-ho de la cançó d’autor com la que cantava el Serrat, el Raimon…

EJ: A Catalunya va haver-hi una època de molts autors hereus del lied típic alemany amb un repertori amb lied amplíssim. Què li agrada més del lied? La proximitat, l’expressió, el llenguatge... s’ha de dominar molt bé l’idioma.

El lied, com que no és excessivament llarg, et permet explicar una història en un petit espai de temps. Els lieds són com petites perles d’un collar, com petites joies que quan les canto, m’emociono. M’encanta l’òpera i voldria fer-ne més, però el lied també m’agrada moltíssim, i n’he fet de molts tipus: alemanys, francès, català, espanyol… però després he tingut opcions de fer recitals d’aquest tipus i m’agrada molt. A vegades sents lieds de Brahms o els cantes tu i dius: “això val molt”. 

LG: Si n’hagués d’escollir algun, amb quin es quedaria?

A mi m’agrada un que no l’he fet tantes vegades; és el Gretchen am Spinnrade de Franz Schubert, tanmateix hi ha altres lieds alemanys preciosos. Die Nacht de Richard Strauss és una meravella pel que fa al text, els colors que crea l’acompanyament del piano... 

EJ: S’ha de tenir una dicció perfecta de l’idioma, perquè no pots traslladar-lo a certes situacions. Com s’ho fa?

Has de fer un treball paral·lel al treball de la música per entendre què dius, les rimes del text, després pronunciar-ho, que no és el mateix que cantar-ho. És difícil fer-ho bé. El mes passat me’n vaig anar a Viena a fer un recital d’un compositor vienès que començava per cançons més senzilles de Schubert i acabaven sent Stravinski o Schönberg. En acabat tornava a una cosa clàssica. Vaig posar-hi moltes hores d’estudi musical, d’afinació; eren 19 cançons! 

LG: Va sortir bé?

Estava angoixada, però va sortir molt bé. 

LG: Té un avantatge que molts cantants no tenen. Sap tocar el piano. Això ajuda?

Sí, tot i que va en detriment de la veu cantada. No obstant això, per estudiar és fantàstic.

EJ: Aquesta amplitud de repertori que fa de molts tipus de compositors vienesos, des del punt de vista de la veu, deu ser molt complicat. On es troba còmode?

Si la melodia, per molt atonal que sigui, m’entra, en aquell moment ja m’ho passo bé. Si sento que no estic afinada, ho passo molt malament. En el moment en què musicalment ho tinc assumit, m’ho passo bé tant amb Schubert com amb Schönberg.

EJ: Hi ha una correspondència diferent també de públic.

També. A Viena hi havia cançons que en alguns moments les trobava estranyes, però ells hi estaven acostumats. 

EJ: Va fer una gravació pel centenari de Joan Manén fent una selecció amb el tenor David Alegret. 

Exacte. Ell va fer les cançons catalanes i jo vaig fer les cançons alemanyes. Vam fer aquest disc i és molt bonic. La música de Manén és molt maca i molt difícil també.

EJ: i molt desconeguda.

Sí, però és bonica. Si poses una persona que no estigui avesada a la clàssica a escoltar-la, no la diferenciarà de la música d’un altre compositor.

LG: Tornant al seus inicis, quin va ser el seu debut davant d’un públic?

Bé, feia audicions de finals de curs. De fet, és gràcies a les audicions que vaig començar a cantar. Recordo que a finals del primer any vam muntar una petita òpera de Mozart, Bastià i Bastiana, la soprano, el tenor i un baríton. És una òpera que a vegades es fa per a nens; Mozart era jovenet quan la va composar. Aquest va ser el meu primer contacte real.

LG: Va ser un impàs, doncs.

Totalment. Em va agradar i vaig continuar estudiant. Després, vaig fer exàmens al conservatori. 

LG: I el seu debut més professional?

Si no recordo malament, va ser a Sant Cugat, durant el cicle de música d’estiu al Claustre. Vaig fer un recital combinant amb un duet. 

LG: Així va ser un debut a la seva ciutat. 

Sí. 

LG: El Teatre-Auditori també ha estat un lloc especial per a la seva carrera artística.

Amb 18 o 19 anys vaig començar a treballar al Teatre-Auditori d’acomodadora. Ho vaig fer fins als 25 anys. Veia teatre, òperes, concerts… Em va agradar molt. Sempre que podia, entrava a sala. 

LG: I hi ha actuat? 

Aquí vaig fer la primera òpera professional. Va ser amb l’escola d’òpera de Sabadell, amb la Manon de Jules Massenet. I em van agafar per interpretar la Poussette, un personatge secundari, però que representava tres personatges: dos sopranos i una mezzosoprano; les tres eren prostitutes. Així doncs, en conjunt, el personatge tenia una importància. Després, vam venir a fer Romeo i Julieta de Gounod, en la qual vaig interpretar el patge Stefan, que figura que és un nen i està pensat per soprano i, fins i tot, per mezzosoprano. I m’ho vaig passar molt bé. 

EJ: Quan fa el lied pot reforçar les paraules, però hi ha una certa limitació. A l’òpera, el que hi ha és un personatge que està actuant. Com ha fet aquesta evolució cap a l’òpera? 

És una evolució que et va donant l’experiència. Cada personatge operístic té unes característiques i et dona les eines per provar escènicament. Ets un cantant que ha de fer de tot. Quan surts a l’escenari normalment t’oblides de tot això, perquè et poses en el personatge i acostuma a anar bé. Et deixes anar.

LG: Preparar-se una òpera és més difícil o complex que preparar-se un concert? 

Una òpera és més senzill que un concert, ja que, per exemple, durant tres hores interpretes un personatge. En canvi, en un concert, pots fer 20 lieds i cada cançó és una història diferent, amb diferents idiomes, diferents estats d’ànim... A vegades és més complex i esgotador fer un concert que una òpera.

EJ: Òpera, per una banda, música de concert, per l’altra, i el lied, que és molt més íntim. Ha fet també alguna missa? 

Sí.

EJ: Per tant, vol dir que ha entrat a un altre nivell.

És una obra sacra, d’oratori. Són textos amb un altre rerefons. Acostuma a ser una cosa íntima, però no en el sentit del lied. És un altre clima.

EJ: D’aquí la gran dificultat d’estar en els tres espais.

Sí, però perquè m’agrada molt. Crec que ho faig bé, i he tingut opcions. Per exemple, m’agradaria fer més oratori. Fa uns dies vaig estar al País Valencià per cantar la Missa de la Coronació de Mozart. És preciosa. M’agrada diversificar-me dins d’aquestes tres disciplines. 

LG: Per feina ha hagut de viatjar molt. A quins llocs ha estat?

Fora d’aquí he estat a molts llocs: Finlàndia, Àustria, Nuremberg,  Alemanya… Però el país on he estat més ha estat Itàlia. Des de fa uns anys tinc un programa de concerts amb un guitarrista italià que es diu Massimo Felici, i fem repertori català i valencià. El vaig conèixer quan vivia a València i em va dir que volia investigar i recuperar repertori valencià d’autors com Matilde Salvador i el seu marit Vicent Asencio. Quan va veure que m’agradava la cançó, em va proposar d’unir-nos. I així va ser com vam començar. A més, hem afegit al repertori català Enric Granados, Enric Morera, Ferran Sors, entre altres. Ell vol fer obres originals. Hem actuat molt a Itàlia. Hem fet més a Itàlia repertori català i valencià que no pas aquí…

LG: I aquí, han actuat?

Fa tres anys ho vam fer a Xàtiva i després a València. Abans de la pandèmia ho havíem de fer al Palau Güell de Barcelona, en un cicle, però es va posposar i de moment no en tenim més notícies…

LG: I quant de temps va estar a València?

13 anys.

LG: Quina ciutat prefereix?

També vaig estar mig any a Itàlia i em va encantar! 

LG: Després de Sant Cugat, Itàlia?

Si no tens una feina contínua, què fas allà vivint sola en una ciutat que no és la teva? Aquí a Sant Cugat hi estic molt bé. 

LG: Podem dir que és una soprano internacional que ha estat guardonada en concursos internacionals. 

Bé, jo no diria tant... 

LG: Ha estat reconeguda o no? 

Sí, sí. En un concurs a Nàpols i un altre a París.

LG: A Sant Cugat se sent reconeguda?

Jo crec que sí. Tampoc busco un reconeixement en concret. Evidentment que cantes per a tu i per a un públic, però sent més o menys anònima em sento bé. No necessito més.

EJ: No hem parlat de sarsuela! 

Sarsuela n’he fet alguna, però poca. L’Opereta vienesa. Cançó d’amor i de guerra, Katiusca, Bohemios d’Amadeu Vives... m’agrada, però no és un repertori amb el qual em senti a gust. Sobretot amb la sarsuela, que no és catalana. Sempre has de valorar en quin moment ets i poder escollir. També és un repte fer una cosa a la qual no estàs acostumada.

 LG: Quants anys fa que és soprano?

Des dels 16.

LG: Déu n’hi do… I de la seva ciutat, Sant Cugat, què és el que més li agrada?

Tens llocs on desconnectar, molts espais verds. M’agrada molt anar a caminar cap a Sant Medir, al parc Central, la part de darrere del camp de golf… M’agrada tenir aquests llocs d’escapatòria i Sant Cugat ofereix moltes coses. És la ciutat on he nascut i, evidentment, em sento a casa.

LG: Segueix l’actualitat de Sant Cugat?

T’he de dir que sí, però no massa. 

LG: I quan ho fa, és a través del TOT Sant Cugat?

Sí, cada divendres l’agafo. Sobretot en paper, ja que soc de llegir en paper. 

LG: Què és el que més li agrada del TOT?

El tipus de revista que és. M’agrada perquè té una mica de tot; l’agenda, les notícies, els consells de la llar...

EJ: I la crítica d’arts escèniques? (riu)

Sí, evidentment. Sempre em pregunto: “a veure què ha anat a veure avui l’Eduard”. 

LG: Coneix algun altre santcugatenc o santcugatenca que es dediqui al mateix?

Hi ha l’Ana Häsler que, a més a més, vivia al costat dels meus pares. Som uns quants.

LG: El fet de començar la seva carrera a Sant Cugat l’ha condicionat pel que fa a la carrera com a cantant?

Vaig començar música a Sant Cugat, però el cant, a Sabadell. En aquell moment em coneixien més com a cantant a Sabadell que no pas aquí.

LG: A Sant Cugat li falta algun espai o entitat en l’àmbit del cant o de la música? 

Estaria bé que hi haguessin més opcions d’oferir clàssica a Sant Cugat. El que es fa al Claustre està bé, però caldria que hi haguessin més oportunitats tant per als músics de Sant Cugat com per als de fora. 

LG: Què li diria a una persona que no està acostumada a veure òpera per tal que la provi? 

Doncs li diria que les òperes, malgrat que són llibrets antics i que a vegades hi ha violència, com per exemple a Cosi fan tutte, una òpera de Mozart que avui no s’acceptaria, són una joia. Cada òpera és una història, un drama, una història romàntica. Igual que en el cinema, també en l’òpera. El primer que faria és llegir l’argument, informar-me una mica, i d’aquesta manera ja vens una mica preparat. Així pots anar a gaudir de la música sabent el que vas a escoltar.

LG: S’ha plantejat formar part d’alguna associació o crear-ne alguna amb algun altre cantant o músic aquí a Sant Cugat? 

A dia d’avui, no. A mi m’agrada cantar i preocupar-me de fer la feina de cantar, d’estar dalt l’escenari i transmetre la música. No em tira aquesta vessant.

LG: També dona classes? 

Faig algunes classes particulars, ja que em permet ser flexible quan he d’anar a cantar.

LG: Ara la Júlia és cantant, però com es veu d’aquí a 15 o 20 anys?

Ostres ja en tindré 56... Doncs em veig com a cantant encara en actiu. Ara estic cantant millor que fa deu anys... Imagina’t!

LG: Com més gran, millor veu?

No té perquè. Depèn de cada veu, de com l’has treballat, de si l’has forçada,  si has cantat repertori adequat o no... Hi ha cantants que amb 40 anys ja han deixat la carrera perquè els han “matxacat”.

LG: Com es treballa la veu?

Cuidant-me, sent una persona sana, fent esport, no parlar cridant, evitant refredats. Per altra banda, el fet de fer classes particulars em permet centrar-me en un únic alumne, no en 25 alhora. Jo vaig fer magisteri musical a l’Autònoma i no m’hi he dedicat mai; per mi era incompatible, ja que és perjudicial per a la veu. També fent els meus exercicis d’escalfament. A més d’això, treballant bé la tècnica i estudiant encara. De fet, tinc una professora a Roma. La vaig conèixer ara fa deu anys a l’acadèmia Santa Cecília. Després d’acabar el confinament, com que jo estava desentrenada, li vaig demanar que m’ajudés. Durant el confinament no cantava. Em preguntava: “per què he de cantar?”. Estava desmotivada, com molts artistes. 

LG: Així doncs, la pandèmia li va afectar? 

D’un dia per l’altre es va cancel·lar tot. Pensar que no ingressaria res durant cinc mesos va suposar molt estrès mental i va ser desmotivador. 

Com va ser el confinament més rigorós?

No vaig cantar. No trobava motiu. 

EJ: Va fer tot el contrari que molts cantants, els quals es van posar a cantar. 

Exacte. Jo al contrari. En tres mesos potser vaig cantar cinc vegades a casa meva. Per tant, amb aquesta professora vam començar a poc a poc quan es va començar a despertar tot i ara fem classes online. Em va anar molt bé, perquè em va picar el crostó, em va canviar una mica el repertori i va introduir més coses de lírica lleugera. A dia d’avui estic en bona forma i canto millor que fa uns anys. 

EJ: Comprova que sense augmentar l’esforç, obté millors resultats.

Sí. Potser són detalls que molta gent percep.

EJ: La manera de cantar, al marge del físic, ha canviat radicalment. El corpori ara ja no condiciona tant. Aquell tipus de cantant de meitat de segle XIX amb un pit ampli, ara no cal. Des del punt de vista tècnic ha estat positiu.

Sí, però a vegades veus gent cantant que potser té la veu, però no s’està col·locant bé. La tècnica deu ser diferent. 

LG: Quines qualitats ha de tenir una persona per poder cantar?

Bàsicament cantar afinat, tenir oïda, ser musical. Saber-te moure a l’escenari, ser ràpid de reflexes... Tenir coratge per sortir davant de 200, 500 o 1.000 persones tampoc és fàcil.

LG: Ha tingut alguna vegada pànic escènic?

No, però cinc minuts abans, no em busquis (riu). Val a dir que un cop ets a l’escenari, ja està. 

LG: En alguna entrevista que li han fet li han arribat a dir que “el so que desprèn és llum en temps convulsos (pandèmia) com els que vivim”. És així? 

Bé, suposo que és el que pot arribar a transmetre la meva veu. A mi m’agrada la meva veu, però tampoc hi busco adjectius. No vol dir que senti altres persones i pensi “Caram! Quina veu que té aquesta soprano!”. Cadascú té la veu que té i, sobretot, el timbre que té. No hi ha tècniques per a això. Tens el color que tens.

LG: I quina música li agrada escoltar, a part de la clàssica?

Jo soc molt de posar la ràdio i escoltar el que em posin. M’agrada molt el jazz perquè em serveix per desconnectar.

LG: I algun grup de música que l’hagi marcat?

De joveneta m’encantaven Lax’n’Busto, Sau... 

LG: Com és la Júlia Farrés? Com es definiria?

Soc una persona normal. A vegades el món de la lírica s’associa a un món d’estrelles, i no. Soc normal i m’agrada ser-ho. A mi em dius ara que surti al carrer i em posi a cantar i et diria que no, que em fa molta vergonya. Quan és feina, faré el que hagi de fer i m’ho passo bé fent-ho, però quan em poso la vestimenta de la Júlia Farrés, passo vergonya. Soc una persona normal i corrent. Com a soprano soc molt musical. La música que jo faig la sé fer bé perquè n’estic segura. També soc una soprano a la que no li agrada centrar-se en un sol gènere; per això faig cançó, oratori i òpera.

LG: Quin personatge li ha agradat més interpretar?

El personatge amb què m’ho he passat més bé és amb l’Stefano de Romeu i Julieta, perquè faig algunes piruetes, com una roda, salts i jocs amb espases. És el més divertit que he fet. Però vaja, tots els personatges tenen alguna cosa.

LG: I quin compositor?

Mozart m’agrada molt. Em relaxo molt quan l’escolto. Prop de la Catedral de Viena hi ha una placa en un edifici que posa que allà va morir Mozart. Quan vaig a Viena, sempre passo per allà i em faig una foto. És un ritual, com una mostra de respecte.

EJ: Quan escolta la música d’algú que l’emociona i es queda a la memòria sensorial, això no té preu i no es pot valorar. 

A més, quan ho verbalitzes ja perd l’emoció, però quan ho sents és…

LG: Hi ha algun personatge de Mozart que li hagi agradat especialment?

No hi ha cap personatge que no m’hagi agradat d’ell. Vaig interpretar la Bastiana, que és el primer que vaig fer a l’escola; després va venir la Primera Dama de la Flauta Màgica amb Sabadell, on m’ho vaig passar superbé. Després he interpretat la Papaguena diverses vegades, al Castell de Peralada i a l’òpera de València. Com que van ser produccions molt diferents, va ser molt bonic encara que es tractés del mateix personatge. A València, per exemple, el director era Graham Vick, qui va morir recentment per culpa de la Covid. Recordo que anava de punkie amb una cresta, i quan sortia a cantar ho feia des d’un contenidor, amb una minifaldilla, uns braçalets amb punxes que se’m van enganxar amb la jaqueta… Va ser un canvi molt heavy. Ara he fet de Donna Anna, i tant de bo que la pugui interpretar més vegades, perquè és un personatge que encara ha de créixer; és molt difícil i espero tenir més oportunitats per interpretar-la.

LG: S’ha equivocat alguna vegada dalt l’escenari?

Que jo recordi, no.

LG: Quin consell li donaria a una persona que es vol dedicar al cant?

Que esculli un bon professor de cant, cosa que tampoc és fàcil. I ser obert de ment i viatjar. Si es pot, anar a fer cursos d’estiu a fora i amb garanties.

LG: Hi ha alguna soprano amb la qual s’identifiqui?

Durant molts anys em va inspirar molt la Victòria dels Àngels, que a més a més vivia aquí. Recordo que quan em vaig preparar el personatge per a un concurs de Sabadell en què vam fer Manon, de Massenet, jo vaig acabar fent un paperet, però per a la prova em vaig preparar el rol de la Manon. Tinc un CD la caràtula del qual es trenca de tantes vegades que l’havia obert per escoltar-la. És una joia.

EJ: Vaig escriure una crítica sobre Victòria dels Àngels que es titulava “Honor a l’antidiva”.

Sí, és veritat. 

EJ: Perquè ella podia presentar-se com una persona normal i, en canvi, feia tot el contrari. Semblava que no feia res, però tenia molta potència. 

Una vegada vaig llegir una biografia d’ella i no sé per què m’hi vaig sentir identificada. Deia que va sentir-se superbé, perquè per primera vegada podia ser dona i no havia de ser tot el dia cantant.

LG: I se sent dona alguna vegada?

Sí, sí, sí, sí, però potser en alguna època tot era cantar i estudiar, i vigila no et refredis! O els teus amics surten i tu no pots perquè has d’estudiar... Alguna vegada he pensat que vull sortir sense haver de patir per si crido massa perquè demà tinc un concert. A vegades m’agradaria dir “doncs estic malalta, coi, i vull descansar”, és a dir, sentir-me humana. 

LG: S’ha hagut de sacrificar molt

L’instrument està dins del teu cos. Un simple refredat et pot aixafar un concert o fer te’l passar malament…

LG: Què li falta per fer?

M’agradaria ampliar més el repertori operístic, tenir l’agenda plena i tenir més opcions d’anar a Itàlia. O debutar al Liceu! M’encantaria, perquè he cantat amb l’orquestra del Liceu a Peralada però no al teatre. I ara està difícil fer-hi audicions. Avui dia vull tenir opció de poder audicionar, perquè els teatres estan molt col·lapsats per tot el que es va endarrerir a causa de la pandèmia. Però, i nosaltres què? Ens hem de morir de gana?•

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.