Kim Manresa: “La fotografia és una manera de denunciar les coses que passen en aquest món”

El fotoperiodista internacional Kim Manresa ha inaugurat recentment la mostra "Bajo el quinqué" al Mercantic de Sant Cugat, un projecte que mostra una altra realitat: la de la prostitució travesti de la Barcelona preolímpica als voltants del Camp Nou. Així doncs, Manresa relata un fet complicat i delicat a través de la sinceritat i la denúncia social, dos elements que caracteritzen la seva obra.

Arran d'aquesta mostra, Manresa exposa les seves reflexions sobre la situació actual del fotoperiodisme i la importància de treballar temes socials com aquests des del respecte tant en la mostra com en el seu procés.

Com van ser els seus inicis en la fotografia i com va sorgir el seu interès per ella? 

Jo vaig néixer al barri de Sant Andreu, a Nou Barris, a Barcelona. Era un barri molt revolucionari, també en l’època de Franco. Llavors, quan sortia de l'escola, sempre veia follons. Amb 14 anys, vaig aconseguir una càmera i vaig començar a dedicar-me a la fotografia. De fet, als 15 anys, vaig entrar a treballar a un diari i em van donar el carnet de periodista. 

Va començar a dedicar-se a la fotografia als 14 anys com una afició?

Sí, però de seguida em van comprar les fotos. Anava a les manifestacions i em compraven totes les fotografies, fins i tot des de televisions estrangeres. Vivia en un dels barris més convulsos de tota Europa. Vaig anar coneixent diversos periodistes que em compraven les fotografies. Entre els 15 i 16 anys em vaig comprar un pis i em vaig independitzar. Als 17, vaig anar a viure al Marroc i vaig travessar tota l'Àfrica a peu. Després vaig viure a Cuba, vaig entrar a treballar a La Vanguardia i vaig anar cobrint els conflictes del món.

En els seus viatges, només feia fotografies o també escrivia textos?

Bàsicament he fet fotografies. En algun projecte com un de la UNESCO sobre el patrimoni material de la humanitat també vaig fer text, però en general he fet fotografies. Ara, ja porto 60 llibres publicats i unes 2.000 exposicions.

Què és per a vostè la fotografia? Quina és la seva utilitat?

La fotografia és una manera de denunciar les coses que passen en aquest món. Ara, més que mai, que tot s'amaga i se sap a mitges, és necessari el fotoperiodisme. A mi m'agrada molt l'antropologia, la botànica i els drets humans. Per a mi, la fotografia ha sigut l'eina que he fet servir per a dedicar-me a tot això.

"Ara, més que mai, que tot s'amaga i se sap a mitges, és necessari el fotoperiodisme"

Gran part del seu treball mostra realitats socials i, fins i tot, pot servir per a la denúncia social. Per què creu que és important que la fotografia plasmi aquestes realitats? 

Si no hi hagués fotògrafs que es dediquessin a això, molts països en conflicte ho negarien tot. Ara ja està tot en dubte, la credibilitat és molt important.

Està en perill aquesta credibilitat amb l’avenç de tecnologies com la intel·ligència artificial?

És un perill total. Pots crear el que vulguis. En un moment, en dos minuts, tens la fotografia. I sembla real. És una passada. Fa un temps, vaig fer alguna broma amb la intel·ligència artificial, però vaig haver de parar perquè la gent s'ho creia. Això és perillós per al periodisme i per al fotoperiodisme. A més, el fotoperiodisme és una espècie que està desapareixent i s'està convertint tot en un xou. La gent confia més en els youtubers que en els periodistes. Tothom pot fer de periodista. Els programes més vistos per la tele són els d'opinió, els xous. Tot això és un perill perquè no saps on arriba la realitat i on la mentida. Però els que governen també juguen a aquest joc. Estem en un moment molt perillós, perquè tenim unes eines que són molt perilloses i no sabem utilitzar. La tecnologia va davant de la nostra intel·ligència, i també hi ha coses molt bones, però no les sabem fer servir. 

"Estem en un moment molt perillós, perquè tenim unes eines que són molt perilloses i no sabem utilitzar"

Té futur el fotoperiodisme? Serà capaç de resistir?

Jo crec que té futur, perquè si no existís, hi hauria un món totalment fals. Israel envaeix Gaza, sí o no? És veritat que Rússia va envair a Ucraïna o no? Si no hi ha fotos, ningú s'ho creu.

Al llarg de la seva carrera, quina o quines fotografies l'han marcat més o són les seves preferides i per què?

N'hi ha moltíssimes. Durant un temps vaig fer projectes sobre drets de les dones: la lapidació, l'ablació, les cremades. He treballat temes de contraban a Veneçuela, de les nenes del Vietnam, les dones cremades a Anglaterra, l'ablació... De fet, quan es va fer el reportatge de l'ablació, a Mali i diversos països es va prohibir. Però ara, en comptes d'anar cap endavant, tornen a derogar totes aquestes lleis. En moments concrets els reportatges van servir, però els temps van canviant.

Creu que el fotoperiodisme té un poder transformador i que pot influir en certes decisions?

En aquests moments està complicat. La gent fa més cas a una xarxa social que a una persona. Tots els diaris i periodistes que tenen veu i tenen una carrera es troben fora. Estem en un moment crític. En algun moment, va tenir aquest poder, però s’està perdent. 

Les seves fotografies són en blanc i negre, per què?

Els treballs que faig són molt durs. Si els mostrés en color, impactarien massa. A més, quan vaig començar a treballar, els fotògrafs que em van inspirar treballaven en blanc i negre. 

Fa menys d’un mes, va inaugurat la mostra “Bajo el quinqué”, també en blanc i negre, a la Nau Central del Mercantic. Com definiria la mostra i què vol transmetre amb aquestes fotografies?

Aquesta mostra és de quan a Barcelona li van donar els Jocs Olímpics. Tothom parlava de les meravelles de Barcelona. Només es volien veure i mostrar aquestes meravelles, però també hi havia una Barcelona fosca. Vaig intentar fotografiar-la, era al Camp Nou. Tota l'avinguda era el bulevard del sexe. Les travestis de l'època, que potser ara serien considerades transsexuals, 'xupaven' i follaven al mig de l'avinguda i no passava res. Però ho van prohibir i les van desallotjar. Aquestes fotografies mai es van publicar, i ara les podeu trobar al Mercantic.

"Les travestis de l'època, que potser ara serien considerades transsexuals, 'xupaven' i follaven al mig de l'avinguda i no passava res"

Com va poder introduir-se en aquest món i fer fotografies autèntiques? 

Com tot, sempre hi ha un líder. Jo la vaig conèixer. Era una dona que es deia "la Mami" i controlava tot el col·lectiu. Si algú tenia algun problema, l'acompanyava al metge, si hi havia una agressió, cridava a la policia... Jo li vaig explicar el que volia fer. Li vaig fer una foto i li vaig portar. I, a partir d'aquí, vam crear una relació. Amb un grup amb el qual vaig fer més amistat, em van dir que anés a la seva casa, on es maquillaven, i ho vaig poder retratar. Crec que, demanant permís, elles poden dir que sí o que no. Si diuen que sí, les portes estan obertes.

Creu que ha canviat la percepció de la prostitució travesti a Barcelona des de l’època que retrata fins a l’actualitat?

Estem en un món totalment bipolar. La gent ho critica, però després van a casa i miren les pàgines d’internet, i ja està. Vaig fer un treball sobre això amb la policia i hi ha tantes pàgines que no t’ho pots ni imaginar. Hi havia una pàgina en la qual el client paga i el graven quan té la primera relació. Hi havia un munt de clients i, per entrar a la pàgina, has de pagar 200 euros. Hi havia entre 100.000 i 200.000 clients, és una barbaritat. Les veritats estan a internet. Al carrer, la gent es queixa, però a internet tothom fa el que vol. 

"Al carrer, la gent es queixa, però a internet tothom fa el que vol"

Cal treballar amb certa sensibilitat quan tractes temes i situacions delicades com la prostitució. Com ho fa per abordar aquest tipus de temàtiques des del respecte?

Primer de tot, demano el permís. Explico què vull fer i per a què serveix. Per exemple, amb el tema de la prostitució infantil al Brasil, vaig parlar amb la policia i els pares, i tothom em va donar el consentiment. Ho faig aquí i a l’estranger, sempre demano el permís i, ja et dic, sempre l’he demanat i mai m’han dit que no. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.