Francesc Parcerisas és l'autor dels versos de la Cantata FOTO: Lali Álvarez

Cultura

Parcerisas: "La Cantata reflexiona sobre com entenem el temps en cada moment"

El poeta Francesc Parcerisas és l'autor dels versos de la Cantata de Nadal de Camerata Sant Cugat que arriba al Teatre-Auditori aquest 18 de desembre a les 19 hores

Com li arriba l'encàrrec d'escriure la Cantata de Nadal d'aquest 2016?

Xavier Baulies em va escriure i em va explicar, perquè jo mai havia estat a la Cantata, tot i que n'havia sentit a parlar, i em va demanar si ho volia fer. Estava desconcertat, perquè no sabia molt bé com s'havia de fer. I em va explicar l'estructura de l'acte, perquè és complex.

Quina és la principal complexitat?

No és el mateix escriure uns versos per algú que recita, sinó escriure'ls per quan hi ha acompanyament amb cor... També, com és una Cantata de Nadal, em va semblar que havia de tenir una relació amb el Nadal, però que no havia de ser explícitament sobre el Nadal. D'altra banda, sobre el Nadal s'han dit moltes coses, i jo no tinc res especial a dir.

I com va decidir encarar-ho?

Vaig pensar que s'havia d'agafar el sentit aquest del Nadal més tradicional, aquell record que ens queda sobretot de quan érem nens, i això aplicar-ho a una reflexió més sobre el temps actual. És una reflexió més aviat de tipus abstracte sobre el temps, el pas del temps, la manera com entenem el temps, i el que això representa. Com l'entenem en diferents moments de la vida.

Com ho ha aconseguit?

Vaig triar uns personatges que podríem dir que són personatges del pessebre. Aquest són l'infant, el nen que s'ho mira, no l'infant Jesús; el pastor, el rei, el refugiat i la dona que fila. Cadascun d'aquest em sembla que és un personatge que té una vitalitat, o una consciència especial, i que, a més, és un personatge contemporani perquè, d'alguna manera, el refugiat també podem pensar que, en el que és la història de la religió cristiana, el naixement de Jesús és el naixement d'uns refugiats que busquen un lloc on refugiar-se i no el troben, com ara veiem en tantes altres situacions. I, d'alguna manera, la dona que fila, també és la parca que fila el destí dels homes...

Quin paper juguen aquests personatges?

Aquests cinc personatges, els vaig fer parlar a tots d'una mateixa manera a través d'una mateixa veu, que és una veu narrativa, en dos fragments diferenciats: un que és una petita estrofa metrificada, i un altre que és en vers lliure. Tots cinc fan la mateixa reflexió, i tots comencen i acaben amb una pregunta. Una pregunta sobre aquest significat del temps, reflexions sobre que avui és demà, l'ahir era demà, etcètera. Això fa un fil, en certa manera conceptual, que està lligat amb l'època de Nadal, però que també està lligat, i és el seu punt més essencial, amb les preocupacions sobre el nostre temps, i el pas mateix del temps.

Ha deixat enrere els convencionalismes...

Tot i que la Cantata es diu Molsa, suro, paper de plata... Són unes paraules que evoquen de seguida un pessebre i que les diu al començament el nen. El nen parla en el seu record d'aquesta molsa, suro i paper de plata. Però ja el poema en si fa referència a si el paper de plana és l'aigua, si el suro és la muntanya, i si la molsa és la terra... La simbologia que hi ha al darrere d'aquesta simbologia que, en aquest cas, vol representar la natura; aquesta reconstrucció en miniatura que fem de la naturalesa amb la construcció d'un pessebre.

I ho representen conjuntament amb un compositor, Marc Timón.

Jo he posat el poema, i el Marc ha posat la música. Estic encuriosit per veure quin és l'efecte d'aquesta música, o com aquesta lletra encaixa dins de la música. D'altra banda, em sembla que aquesta música és molt complexa, i quan vam parlar, em va agradar molt.

Convidi el públic santcugatenc perquè no s'ho perdi!

La millor manera potser és que jo mateix sento una gran curiositat i, en aquest sentit, diumenge hi aniré per veure com és, i com sona. També perquè crec que, desgraciadament, aquestes experiències no són massa habituals, però que és una oportunitat molt bona de veure quina és la capacitat que tenim de conjugar la paraula amb la música. I veure com gent que som de generacions molt diferents, que treballem amb mitjans diferents, ens podem avenir i podem fer un producte digne i reeixit que és el que busquem. I està molt bé poder-ho fer tots els anys a Sant Cugat!