Pedro Vivancos, dansa i arts marcials: la relació del cas Raschimura amb Sant Cugat

L'escriptor Francesc Bellart ha publicat 'Raschimura', un relat sobre el singular personatge de Pedro Vivancos. A través de la relació personal de la seva família amb la del protagonista i, complementat amb una extensa documentació, l'autor s'endinsa de ple en la història d'una família que va patir una intensa persecució mediàtica i política, primer a Espanya i després al Canadà. Tot plegat centrat en la vida i les accions de Vivancos, un home "envoltat de contradiccions", que va passar de ser un dels millors ballarins de flamenc dels anys seixanta a Barcelona a obrir una fàbrica de productes macrobiòtics i clíniques i consultoris arreu de l'Estat. 

A principis dels setanta, Vivancos va obrir una acadèmia de dansa i arts marcials a Sant Cugat, gràcies a la qual va reunir un grup de seguidors fidels i set dones que el van acompanyar tota la vida i amb qui va tenir una quarantena de fills. Després d'un viatge misteriós, segons relata l'autor, Vivancos va tornar amb el cap rapat sota el sobrenom de Raschimura i proclamant que podia curar malalties com la diabetis o el càncer. 

Tot plegat, però, el va portar els anys vuitanta a ocupar un gran nombre de titulars a la premsa després de la mort de diversos pacients a la seva clínica del Vallès, tot i que no es va demostrar res de forma concloent. Després d'una època al Canadà, on va refer la comunitat, Vivancos va morir a Amsterdam, en unes circumstàncies poc clares.

L'interès de Bellart per la figura de Vivancos neix de la relació amb el millor amic del seu pare, en Pepe, que es va apuntar a l'escola de Vivancos per aprendre arts marcials. Segons l'escriptor, va ser un dels primers a fer-ho i allà també es va forjar una relació amb la seva germana que era quatre anys més gran que ell i que es va acabar convertint en una de les dones del protagonista.

"És una història que conec de tota la vida", assegura l'autor, "però que no vaig articular, amb l'ajuda del meu pare, fins que la germana d'en Pepe no es va morir i ell no es va sentir lliure per parlar de tot plegat". Pel que fa a la resta de fonts, Bellart sosté que hi ha un important buidatge d'articles, notícies i informació publicada en mitjans locals i internacionals, però també testimonis de deixebles i alguns familiars. "Intento ser respectuós i no ficar-me en judicis de valors", afegeix.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.