Ribas: "Per mi seria un orgull veure el Teatre-Auditori ple contra la Pòlio"

Lluís Ribas i Mònica Green porten l'espectacle '2 artistes, 1 projecte' al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès el 29 de novembre a les 20.30 hores per recaptar diners per lluitar contra la Pòlio.

Proposa una nova iniciativa solidària, al costat de Mònica Green.

Cada any acostumo a fer una acció per aconseguir vacunes contra la Pòlio. Ho fem juntament amb el Club Rotary i la Fundació Melinda Gates, que per cada dòlar que aconsegueixes contra la Pòlio, en dona 2. Estem lluitant sobre aquest tema, i jo estic implicat personalment, perquè jo he patit la Pòlio de petit i sóc un dels afortunats, però conec el problema. I per cada euro podem aconseguir que 6 nens no pateixin la malaltia.

És un tema personal llavors.

És d'aquelles accions que fas que valen la pena. Fer coses pels altres i pensar que pots ajudar a fer que aquesta malaltia desaparegui del món. És important perquè ara tan sols queden dos països al món amb aquesta malaltia, i amb una mica d'esforç podem erradicar-la. A més, hem de ser conscients, ara que s'ha posat de moda no vacunar, que amb la mobilitat que tenim, nosaltres també estem en perill.

"És una meta que amb una mica d'esforç i una mica de solidaritat de la gent, ho podem aconseguir"

No és el primer acte que fa enguany en aquesta línia. Quin és l'objectiu?

Ja vaig fer un acte solidari juntament amb l'Ateneu, on vaig fer una classe magistral i vaig sortejar un quadre, i ja vam aconseguir vacunes. Amb les meves accions m'agradaria arribar a les 100.000 vacunes, que és una meta que amb una mica d'esforç i una mica de solidaritat de la gent, ho podem aconseguir amb aquest acte que fem ara.

Una xifra important...

És molt important per a mi personalment, perquè fa molts anys que treballo en aquesta línia. Estic molt orgullós i content. Em sembla que és una de les coses més em satisfà personalment, com els anys que vaig estar treballant amb Mossèn Pere, de les Planes. Un estiu, abans de morir, em va trucar i em va dir que gràcies a mi, aquell estiu havien viscut 90 famílies. Són aquestes coses amb les quals em sembla que tu pots donar part del que la societat t'ha donat.

Expliqui'ns la proposta que porta al Teatre-Auditori.

He de donar les gràcies a la Mònica Green, perquè és una dona que s'ha ofert sense cobrar res. Jo vaig fer una classe magistral al Reial Cercle Artístic de Barcelona, i vaig fer aquest format: jo estava de cara al públic; i amb una càmera i una pantalla gegant es veia com s'anava conformant el quadre. Ara ho fem, però encara més gran. Hi haurà la Mònica Green mentre jo pinto, i hi haurà un diàleg entre tots dos conduït per Marina Romero.

Una proposta diferent!

Em sembla que pot ser una cosa distreta, i hem de pensar que, per cada entrada, aconseguim un fotimer de vacunes. Per cada entrada aconseguim que 90 nens no tinguin aquesta malaltia. Si omplim el teatre, alguna cosa faré pel poble per agrair a tota la gent l'esforç. Perquè 15 euros no és res comparat amb tots els infants als quals es vacunarà, i a més, oferim un recital d'una gran artista, i un xou amb una mica de pallasso com sóc jo, en un format nou, que no recordo que s'hagi fet abans aquí. I el títol em sembla que ho diu tot, "2 artistes 1 un projecte". Som dues persones que fem una associació en aquell moment per aconseguir vacunes. Per mi seria un orgull veure el teatre ple.

"15 euros no és res comparat amb tots els infants als quals es vacunarà"

Quan va començar a fer aquest tipus d'accions solidàries?

Conjuntament amb el Rotary, fa 5 anys. El primer que vaig fer va ser un autoretrat meu despullat, molt gran, al vestíbul del teatre, i em vaig fer que es veiés la Pòlio. Va ser una idea molt maca, perquè feia entrar grups de 15 persones en una habitació tota fosca, i de sobte, s'il·luminava sols el quadre. Després vaig demanar a la gent les impressions que havia causat, va venir un metge especialista en Pòlio, un amb estètica, i vam fer una xerrada... La llavors regidora de Serveis Socials em va suggerir treballar conjuntament amb el Rotary.

També ha fet actes solidaris per altres bones causes.

Anteriorment havia col·laborat amb Càritas, Creu Roja, i amb mossèn Pere de les Planes... Aquella va ser una experiència molt bona, perquè aquell home era un deu. Feia classes de pintura, i al final del curs li demanava a mossèn Pere què necessitava, perquè el tracte que teníem era que jo no donaria cap cèntim, sinó que ho transformaria en allò que em demanés. Recordo que cada any recollíem 6 o 7 mil euros que, transformats en aliments de primera necessitat, era molt. Em vaig sentir molt feliç amb aquell home.

L'espectacle del dia 29 vol arribar a la fita de les 100.000 vacunes. Seguirà després?

Sí. El projecte seria que s'erradiqués, perquè ara ja hi ha molt pocs casos, potser 20 o 25 en tot el món. Espero contribuir a aconseguir-ho.

"La millor motivació per venir és tenir una mica d'empatia"

Com recomana que no s'ho perdin?

Em sembla que aquest món falla molt per la falta d'empatia que tenim amb els altres. Que es posin al meu lloc. Jo sóc un dels afortunats de la Pòlio, perquè he pogut fer vida normal fins fa deu anys, però ara, a la meva edat, que encara no he fet els 70, pujar una escala o baixar una rampa, és un problema molt greu. Però hi ha gent que li passa tota la vida però hi ha gent que li passa tota la vida. La millor motivació per venir és tenir una mica d'empatia. Així podem arreglar una mica les coses.

Parlant-li com a artista, quins altres projectes té entre mans més enllà del vessant solidari?

Hi ha dos projectes en marxa. Un, que és molt maco, és una exposició que vaig estar treballant sobre la violència de gènere. Encara no s'ha vist, i estem mirant com podem presentar-ho, perquè són quadres de gran format. És un compromís que sempre he tingut amb les dones.

I un altre projecte em deia.

Després hi ha un tema més recent que és un canvi radical de la meva manera de pintar i de la meva manera de tot. Ara faré 70 anys, i hi ha una frase del Picasso, que jo mai l'havia entès, i ara ja ho he fet. El Picasso va dir: "jo no busco, jo trobo". I jo sempre havia pensat que no, que un artista ha de buscar. I de vegades no és així. De vegades, fent alguna cosa, trobes un camí que no sabies, i decideixes explorar-lo. Ara estic en una fase molt difícil, perquè és un canvi radical de la concepció mateixa de la pintura, i em dona molts mals de cap, però em dona la satisfacció d'haver trobat, sense buscar-ho, un camí. Així que, gràcies Picasso perquè em vas il·luminar sense tu saber-ho.

"De vegades, fent alguna cosa, trobes un camí que no sabies, i decideixes explorar-lo"

Un canvi en el Ribas artista!

Un cop em van demanar que definís què era un artista, i simplificant, vaig dir que ha de ser una persona valenta; no pot haver-hi cap artista que sigui covard. Perquè l'artista és una persona que està lluitant contra ell mateix, i no saps si rebràs a comprensió dels altres, i tu segueixes lluitant amb el que tu creus. En aquest cas, em sembla que als 70 anys que faré ara, he trobat un nou camí i el vull.

"Valent i reinventar-se".

Saps què passa? Em sembla que la vida sense il·lusió no val la pena, i és la il·lusió d'una cosa nova, d'experimentar sobre un camí que tu no has fet, i em sembla que serà interessant, almenys per mi.