Timón: “Sempre he buscat una veu més personal del Nadal”

Cada any, des de fa 12 anys, amb el Nadal arriba a Sant Cugat la Cantata de Nadal de Camerata Sant Cugat. Enguany, l’obra que s’estrena porta per nom Molsa, suro, paper de plata, i és obra d’un dels compositors catalans amb més projecció internacional, Marc Timón, a partir dels versos del poeta Francesc Parcerisas. El resultat es coneixerà el diumenge, 18 de desembre, a les 19 hores, al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Com rep l'encàrrec de fer la Cantata de Nadal de Camerata Sant Cugat?

L'encàrrec m'arriba pel director Xavier Baulies. I em posa molt content perquè, per una banda, treballar amb temàtica nadalenca sempre és difícil, perquè pots caure en el parany de ser carrincló, o massa ensucrat, però també em poso molt content perquè el text de Francesc Parcerisas em dóna just el contrari. Em dóna la possibilitat de ser introspectiu i, a la vegada, de mostrar la visió del Nadal que tinc jo.

Quina és aquesta visió?

Que el Nadal és molt diferent segons qui el viu, però també és molt diferent per un mateix segons les circumstàncies vitals que té al voltant. És a dir, d'un any a un altre, un Nadal pot ser molt diferent d'un altre. I és la gran força del Nadal: que de vegades pot ser molt brillant, però de vegades també pot girar-se en contra i ser molt obscur.

I ho transmet amb la música...

Amb la música he intentat transmetre aquests contrastos a través d'influències molt diverses com poden ser l'imaginari de Tim Burton, o fins i tot la nostra música catalana. Hi ha una sardana amb un color molt mediterrani. He volgut ajuntar tots aquests elements i reflectir els contrastos.

Deia que la temàtica nadalenca és complicada. L'havia tocat abans?

Havia escrit alguna música sobre el Nadal, alguns encàrrecs, però no exactament per a orquestra i cor. I en els altres casos també he buscat el mateix: una veu més personal del Nadal, igual de propera, perquè no té per què demonitzar-se el Nadal pel fet de ser lluminós i de ser Nadal, però sí que mirant cap endins, i mirant cap enfora, les situacions d'altres persones que no tenen la sort de viure'l tan lluminosament.

En aquest cas ha treballat conjuntament amb un poeta.

La feina l'hem posat en comú a través del mail, perquè jo estava a Los Àngeles i el Francesc a Barcelona. Ell em va passar una primera versió dels versos. De fet, ja quan vam parlar de quina idea teníem els dos, vam veure que estàvem molt en sintonia, per sort, amb la visió que tenim del Nadal i, sobretot, els paranys en què no volíem caure, i va ser molt senzill treballar-hi, perquè en rebre els primers versos, vaig veure que realment aquest joc que feia amb les diverses visions del demà que proposa m'anava molt bé per treballar amb la música. Em va fer un segon enviament ampliant els versos, i va ser molt senzill de treballar amb ell.

Deia que rep diferents influències. Quines?

Crec que la gent que escolti la Cantata percebrà una música molt cinematogràfica que veu directament de les bandes sonores però, al mateix temps, el que jo intento sempre: conciliar i treure prejudicis. És a dir, que pot haver-hi una música molt cinematogràfica a través d'una sardana.

Expliqui-ho.

La societat actual necessitem sempre fer calaixos de tot, i endreçar les coses, i posar una etiqueta, i jo sóc un gran lluitador per destruir les etiquetes i per demostrar que és igual l'etiqueta que li poses. És igual que sigui una sardana si els acords que té, si harmònicament, si les melodies són properes a l'imaginari de Tim Burton i Danny Elfman. Casen perfectament; no té per què ser una cosa molt allunyada. O les sonoritats mediterrànies, poden ser igualment cinematogràfiques. Simplement es tracta, com a compositor, de convertir-te en un alquimista que barreja els elements amb coherència, amb gust, però també intenta trobar combinacions que puguin atreure l'oïda del públic i que pugui gaudir sentint una música nova.

Vostè treballa habitualment a Amèrica. És diferent la feina feta a casa?

La composició, tant si la fas a Los Àngeles, com si la fas a Catalunya, sempre és el mateix procés. És un procés molt solitari, que costa molt de gaudir el camí, perquè és estar tancat amb tu mateix remenant-te les emocions i transformant-les en forma de música buscant com comunicar. I, per tant, tant hi fa el lloc; la inspiració t'ha d'agafar treballant, i és igual si estàs a Los Àngeles amb el pacífic al davant, o a L'Empordà, o a Vallvidrera. Sí que, evidentment, com a persona, el medi on estàs energèticament et fa que et comportes diferent, per tant, la música que treus és diferent. Però no és que puguis identificar-ne una d'un tipus perquè estàs a un lloc o un altre. Al final, la persona ets tu, i ets una persona canviant, i el que fas és un acte de comunicació constant, estiguis on estiguis.

Què li diria al públic perquè s'atreveixi a descobrir música nova?

Al públic li diria que no s'ho perdi perquè és un producte artístic molt ben fet, treballat amb molt d'amor, amb gent fantàstica del cor i de l'orquestra, que es posen en comú. És sempre molt difícil estrenar música nova, i comparteixen un temps per oferir un producte que és nou; una música que, de moment, sols ha sonat al meu cap, que no existeix. Però els diria que vingui a gaudir. Sobretot, que es deixin sorprendre, que vingui a captar aquesta introspecció que volem proposar del Nadal. Que es deixin seduir per aquesta barreja de música cinematogràfica amb música més mediterrània. I, sobretot, que es deixin sorprendre, i que deixin que les etiquetes els caiguin i tinguin una ment més oberta de cara a anar a sentir música.