Windown, una visió de l'art com allò que ens fa iguals

Des del moment en què va obrir les portes a Sant Cugat del Vallès el Centre d'Art Maristany, aquest espai és l'escenari de diferents propostes artístiques. Una d'elles és la de Windown, una associació d'artistes que cada divendres se citen en aquest espai com a punt de trobada i punt de creació.

"El que veiem és el que és una finestra: una oportunitat de fer visible les obres creades per persones que normalment no tenim accés, ni al fet que creïn obres, ni al fet que les mostrin", explica Isma Guzman, un dels impulsors de l'associació. Una de les singularitats d'aquests artistes és el fet que, bona part dels integrants del grup, tenen síndrome de Down.

La idea es va començar a gestar l'any 2008. "Tinc un fill amb síndrome de Down, i un dia un amic que és artista de Mèxic, antropòleg, va estar uns dies a casa i es va quedar com molt sorprès de la força que cal tenir per estar amb un fill com el que tinc, per la tensió. I va dir que volia ajudar, i va proposar fer una mica com un fractal. Així va néixer la idea de fer un col·lectiu d'artistes per treballar l'expressió artística", explica Gusti Rosemffet, artista i impulsor de la proposta.

Cada divendres es troben al Centre d'Art Maristany, i del taller hi participen diferents persones que col·laboren amb ells. Aquest són Gusti Rosemffet, Inge Nows, Anna Cruanyes, Isma Guzman, Sílvia López, Pep Puig, Iván Jiménez, Maya Aguado i Lliby&Steve. "Aquí s'ha de connectar, perquè si no connectes, no t'entusiasmes. No és el típic taller. És una cosa molt lliure. I tanta llibertat, de vegades fa por", apunta Guzman. Els artistes són Mireia Almiñana, Joan Mestre, Carles Godayol, Martí Capellas, Àngels Gomà, Teresa Pérez, Jose Antonio Castilla, Guadalupe Villavicencio, Quim Casals, Marc Torrents, Claudia Carulla i Elsa Farré.

Inicialment, es va plantejar el taller com amb la voluntat de fer un "currículum d'història de l'art", transmetent diferents èpoques i diferents artistes. Es feia dirigint i intervenint sobre les creacions artístiques dels participants. "Eren com subjectes molt passius: nosaltres proposàvem i ells feien. Sortien coses espectaculars, però vam pensar que era millor intentar fer coses més constructives", explica. Des d'aquell moment, faciliten eines perquè vagin aprenent des de l'experiència. "Vam veure que era un èxit. Perquè vèiem que quan arribava l'artista, estava esperant a veure si li dèiem alguna cosa, i no, s'ho havien de fer ells. Això ha generat un moviment, que la persona pugui triar les eines. Cadascú ha anat desenvolupant el seu propi estil. Nosaltres el que anem és com apuntalant, és a dir, facilitem eines, els hi donem materials dignes de belles arts, i el resultat és molt més lliure", detalla.

Una manera de fer que denominen "estètica relacional", i que expliquen dient que "jo potser tinc una idea del que vull, perquè l'art moltes vegades és molt subjectiu. Puc tenir la meva idea, les meves històries, els meus pensaments, però arribo i em relaciono amb altres persones. I a partir d'aquesta relació s'estableix com una confluència, com una química o una atmosfera que fa que l'obra moltes vegades no sigui només meva, sinó que també influeix que jo he estat amb tu i hem anat creant aquesta estètica relacional, i surten obres excepcionals".

"L'obra no és la finalitat, sinó que l'obra és el vehicle perquè dues persones, o tres, o quatre, es posin d'acord, es coneguin. Persones molt diferents. L'obra després la pots trencar o cremar, això no ens importa. El que importa és que gràcies a aquesta fem una cosa: ens relacionem", descriu Rosemffet.

"El potencial artístic que hi ha és brutal. Perquè tenen una falta d'ego, una altra mirada... És una qüestió de comunicar i arribar a aquesta profunditat que és el que busquem tots. I allí està. El tens al costat i ets tu qui et sents molt discapacitat al costat d'ells. T'obre un camí", explica.

I és que el tema de la discapacitat és un tema candent. "Moltes vegades la gent o els menysprea, o els fan por les persones diferents, o són molt compassius i els tractem com si fossin nens petits, i això és un error. Aquí tots som iguals. Perquè hi ha el taller, però després tots tenen una vida, i allí és on passen les coses. Aquí estan dues o tres hores que fan, o no fan, una meravella", apunta Rosemffet. I afegeix que "per a mi hi ha un punt en el tema de l'art i la discapacitat transgressora que és necessària, que no sempre ha de ser harmonia i colors pastel. Hi ha d'haver alguns cops un trencament. Perquè una flor preciosa neix d'una cosa que es trenca. Doncs amb l'art passa el mateix. I no se'ls dona la possibilitat, per la por a què pot fer. I falta generar un moment de destrucció per construir alguna cosa".

"Inicialment no sabíem que volíem fer inclusió social. Per això crec que això de l'estètica relacional encaixa en una problemàtica que vivim, que tothom s'hi aboca a treballar per la inclusió. I ens hem adonat que l'estigma de l'exclusió es combat amb una oportunitat de relacionar-te. Una persona que està denominada com amb risc d'exclusió social per l'administració, en el moment que tu l'emplaces en un espai on té suports per ser com tu i com jo, no hi ha discapacitat", detalla Guzman.

I és que, com afirmen, "no és que vulguem fer un gran castell, però sí oferir l'oportunitat que aquesta alegria que hem pogut compartir amb els artistes no es quedi en un fet aïllat, ni que sigui un bolet. Ens interessa que això sigui un bullidor de persones que els agrada l'art, que el viuen i el comparteixen, i que fent una mena de simbiosi, tots els alimentem".

L'èxit de Windown, tal com apunten els seus impulsors, és el fet que les persones gaudeixin de l'activitat. Un gaudi que, les últimes setmanes, s'ha posat de manifest amb l'exposició que es podia visitar al Centre d'Art Maristany. "Els artistes podien compartir la seva obra amb les persones que estimen. I veure la cara d'alegria quan estan ensenyant la seva obra no té preu", remarca Guzman. "Jo no sóc un expert en art, però entenc que una obra ha de provocar, ha de pessigar-te d'alguna manera que trobis que hi ha alguna cosa en què tu t'identifiques i et remou per dins. I aquí ho hem pogut comprovar, amb persones que entren pensant que fem manualitats, ho veus, i veuen que són artistes", afegeix.