Xavier Bosch: "En moments d’incertesa, l’amor de debò és la resposta”

Què ens proposa amb Algú com tu?
Proposo una història on reivindico l’amor com la gran il·lusió. Faig un homenatge a les llibreries, i també reivindico la cultura, l’art i la música com una manera de retrobar-nos.

Per què reivindica l’amor?
Perquè en aquest moment d’incerteses, de canvi de mil·lenni, de crisi, que no sabem gaire com hem de tornar a repartir les cartes, em sembla que l’amor és la resposta. L’amor de debò.

Una aposta arriscada!
El gran risc que tenia a l’hora d’escriure aquesta novel·la era fer una cosa ensucrada o, per altra banda, de mirar l’amor per damunt de l’espatlla. És la novel·la que m’ha costat més d’escriure, precisament per això, per posar tota la sensibilitat, però sense que quedés massa dolç. Posar els sentiments a raig; despullar-me.

Un canvi radical respecte a les seves anteriors novel·les...
Necessitava sorprendre el lector, i demostrar-me a mi mateix que no era autor d’un sol personatge o d’un sol tipus de novel·la. Necessitava canviar de registre.

Expliqui’ns la novel·la.
Hi ha bàsicament tres personatges. La Gina, que és una noia que quan té 9 anys perd la mare i quan en té 38, per saber qui és ella, necessita redescobrir qui era la seva mare. I en la seva mare, que es diu Paulina, troba una història de cinc dies a París, on la Paulina se’n va anar al casament de la seva cosina. Allà va conèixer un galerista d’art, un esperit lliure, el Jean-Pierre, que és un home que diu que si mai es perd, el busquin en una llibreria...

Amb les anteriors novel·les hi havia part personal. Què trobem de Xavier Bosch a Algú com tu?
En la novel·la hi ha més de mi que en les del Dani Santana. Tothom es pensava que era el meu alter ego, i en el personatge de la Gina, que busca saber qui era la seva mare; i en el personatge de Jean-Pierre, aquest esperit lliure imbuït per la cultura, per la música clàssica, per les cançons de Schubert, pels quadres d’art contemporani, hi ha més de mi que en el Dani.

Deia que és un homenatge als llibreters...
És la clau de la novel·la, però no ho podem explicar...

També al desaparegut poeta Francesc Garriga Barata...
El Francesc, que era el meu millor amic, quan jo estava encallat li demanava consell i ho desencallàvem. És veritat que el protagonista fuma en pipa, i és una persona que ajuda a mirar l’art amb uns ulls diferents i a escoltar la música amb el cor. A mi, això, és el que em va fer el Garriga. I descobrir que les llibreries són el millor lloc del món és mèrit del Francesc.

Un homenatge a la cultura.
Tenim tres vessants culturals: llibres, art i música. Són molt importants en la meva vida, i ho són en la del personatge masculí.

Deia que volia sorprendre i sorprendre’s. Ho ha aconseguit?
Fa una setmana que el llibre està a la venda i he trobat que amb la gent que ja l’ha llegit ho he aconseguit. El meu objectiu era que la Gina se sorprengués i s’emocionés amb la història de la seva mare, i està passant que el lector també se sorprèn i s’emociona.

Amb aquesta novel·la, ha canviat el seu públic?
Espero haver-lo eixamplat. El Premi Ramon Llull té aquesta virtut. Els últims anys ha passat alguna cosa amb aquest premi del que passa amb el Premi Planeta en castellà, que hi ha gent que només llegeix o compra el Premi Planeta. I amb el Ramon Llull s’està aconseguint aquest fenomen: que gent que no llegeix se’n vagi a aquest tipus de novel·la més fàcil de llegir.

Amb nous projectes, ja?
No. Estic vivint intensament la gira per Catalunya, que és el millor que hi ha. Anar a les llibreries, parlar amb els lectors, amb els llibreters, amb els mitjans locals... No tot s’acaba a l’Fnac, o a la Casa del Llibre. Hi ha molta vida cultural al país, i és molt agraït per a mi fer aquest contacte directe amb els lectors.

Torna a referir-se a les llibreries!
En una llibreria, em sembla que ho diu un dels protagonistes, hi és tot. Tot el pas de la història, tot el pes de la literatura; és el museu del pensament. Només es tracta de deixar-te seduir per un llom, una coberta... Obrir un llibre és descobrir nous mons, és viure vides noves i és donar sentit a la teva vida.

Parli’m de la portada del seu llibre.
És l’únic que no he fet jo. Però està molt bé. Aquest petó apassionat a la porta d’un restaurant de París diu moltes coses de la novel·la.

El títol també!
El títol? Algú com tu, també les diu. Algú com qui? Com tu, com jo... Tots aspirem a ser especials per algú altre; tots voldríem viure una història d’amor com la que viuen en Jean-Pierre i la Paulina, encara que hi hagi el risc que no acabi bé. Però val més la pena, em sembla a mi, arriscar-se i viure-ho que posar-se una profilaxis sentimental i no lliurar-s’hi