Josep M. Figueres: "'La Veu' és el diari en català més important del segle XX"
L'historiador presenta aquest dilluns, 15 de setembre, a les 19.30 hores, a la llibreria Abacus, el llibre <em>La Veu de Catalunya</em>, acompanyat de Joaquim Nadal, Jaume Sobrequés i Jordi Casassas i Ymbert
La iniciativa neix de l’Ajuntament de Barcelona. El 1999 vaig publicar una història del Diari Català, i l’Ajuntament de Barcelona em va demanar que fes la història d’un altre diari de Barcelona. Un ajuntament d’esquerres em va encarregar fer un llibre d’un diari de dretes, i després ha estat un altre ajuntament qui l’ha acabat editant.
I va escollir ‘La Veu de Catalunya’?
Vaig estar dubtant entre fer un diari del tipus La Humanitat, La Publicitat o El Poble Català, però vaig optar per La Veu de Catalunya. Vaig pensar que si jo no feia La Veu, aquest es quedaria per vestir sants, perquè els altres tenen un component més progressista, de lluita política... I vaig pensar que algú els voldria fer perquè són més acotats. En canvi, La Veu de Catalunya té una vida molt llarga i és més difícil de fer. És el diari més important que tenim a Catalunya, en llengua catalana, al llarg del segle xx, així ho diuen Pla i Xammar.
Per què?
És el diari més important indiscutiblement, tant culturalment, com políticament, per una gran quantitat de materials i per la visió de la lluita del catalanisme. A partir d’aquest aspecte em vaig endinsar en aquest encàrrec.
Quina estructura té el llibre?
Té tres parts. La primera és la història del diari feta des d’una mirada periodística. La segona són les semblances d’una vintena de periodistes i escriptors de la publicació. Per acabar, hi ha una reproducció de 100 documents de la història del diari.
Què és ‘La Veu de Catalunya’?
És un corrent de pensament que neix el 1891 amb el setmanari vigatà de Narcís Verdaguer. Té un component de reivindicació catalanista i representa la tradició entesa en el món de l’identitat catalana. També té un component religiós molt fort, i no perquè hi col·laborin clergues, sinó perquè té una implicació molt profunda com el lema “Pro aris et focis”... També és un diari conservador que és amant de l’ordre. Això també es tradueix en el disseny. Les seccions estan ordenades i els continguts es troben fàcilment. La Veu serà el portaveu de la Lliga de Catalunya. També té un caràcter social: el 1902 hi ha una vaga molt dura i La Veu es posiciona en contra, fet que provoca que un sector crític més avançat se’n separi. Aquest grup serà qui després farà el diari El Poble Català.
Quina posició adopta ‘La Veu’?
Pren partit a favor de l’ordre social. A banda d’això, també adopta una lluita contra el caciquisme, a favor de la netedat democràtica i s’emmiralla en el nord, per tant, La Veu és un diari molt modern.
També va ser censurat?
Sí, el tanquen, té diverses multes... Rep títols alternatius com, per exemple, La Costa de Ponent el Diari de Catalunya... Però sempre vol fer acte de presència i donar l’opinió.
Quin periodisme fa?
Era un diari que incorporava la tradició més moderna i europea en el disseny i pel que fa a l’art, el modernisme. La primera rotativa arriba a Catalunya amb La Veu. Era un diari amb empenta, no només era un diari purament ideològic, sinó que va posicionar la dimensió d’un periodisme que havia de sortir al carrer i que havia de ser dinàmic, mostrant una realitat. Prat de la Riba volia molts corresponsals per Catalunya, i va ser una de les publicacions amb més corresponsals: també en va tenir arreu del món. Pràcticament tots els grans escriptors escriuran a La Veu. Va ser un diari que va publicar reportatges i fulletons: a la població li agradaven aquestes novel·les per parts. Tot això va fer que el diari tingués una clientela molt fidel.
Algun article o reportatge concret que fes canviar alguna realitat?
Difícilment un article sol fa canviar alguna cosa, però sí que ho fa que hi hagi seguiment en alguns temes i que hi hagi campanyes; i La Veu en farà moltes perquè s’anirà posicionant amb uns objectius importants. Per exemple, sense La Veu no hi hauria hagut la Mancomunitat; i si no hi hagués hagut la Mancomunitat, avui no tindríem el Servei Meteorològic de Catalunya, l’Escola Industrial del Treball o tants organismes propis. La Veu planta cara davant de totes les discriminacions, per exemple, quan es prohibeix enviar telegrames en català.
Algun escriptor important de l’època que hi col·laborés?
Josep Carner, Carles Riba, Prudenci Bertrana, Eugeni d’Ors...Tenien secció, columna o col·laboració constant.
Quin perfil tenia l’escriptor de diari: l’escriptor era periodista i el periodista era escriptor?
Hi havia de tot. D’una banda, hi havia el redactor professional: quan neix el diari, Prat de la Riba fitxa el millor periodista, Raimon Caselles, el qual el va prendre de La Vanguardia. Al costat del periodista professional hi havia l’escriptor. Hi podia haver un conte al costat d’un article. També hi havia el polític, el qual feia alguna participació en les idees del diari.
Quan mor ‘La Veu’?
El diari desapareix com a capçalera a finals de la Guerra Civil, però el que és el contingut ja ho va fer a l’inici del conflicte perquè se l’apropien els anarquistes.
Quina influència pot haver tingut ‘La Veu de Catalunya’ en els diaris actuals o en la manera de fer periodisme a casa nostra?
És difícil que un diari pugui influir avui, però sí que el conjunt de diaris ho pot fer. Es pot parlar d’un model de periodisme quan compares diaris d’una zona o una altra, els dissenys cada vegada són més unificats, però quan comences a gratar apareixen coses, per exemple, que aquest és un país amant de la llibertat i a qualsevol periodista li repugna anar a una roda de premsa i no poder preguntar. S’entén que el periodisme es basi en diàleg, sentit crític i un paper de mediació en la societat. El periodisme és quan hi ha problemes i és llavors quan s’ha de lluir. El model de periodisme és on hi ha sentit de llibertat i un periodisme on hi ha sentit cultural, on hi ha creació, formació i crítica.
Abans dèiem que ‘La Veu’ havia fet canviar la realitat. Actualment els diaris encara tenen aquest poder?
Oi, i tant! Si trobes qualsevol element negatiu o positiu d’un personatge i això genera influència. Sigui magnificat o bé ocultat. No es parla de Bárcenas i del PP i en qualsevol país normal els diaris haguessin fet dimitir el govern! O en altres, el cas Pujol hagués petat abans. Aquestes accions periodístiques tenen traducció pública.
M’agradaria acabar preguntant-li si vostè, que és professor d’història del periodisme, creu que el diari en paper acabarà morint? Fa temps que el matem...
No ho crec. El paper té avantatges i desavantatges. Jo estic subscrit a dos diaris i a vegades faig servir la versió digital o el paper. En paper veig coses que s’escapen de la digital, el paper l’assaboreixes més. També té un avantatge sobre la versió digital: el paper l’agafes quan vols, en canvi, la digital necessites Internet i moltes vegades en aquest país no hi ha bona cobertura. El paper i el digital són complementaris. El paper tindrà l’anàlisi, el periodisme de qualitat.
Un home d’història
Josep Maria Figueres viu a Sant Cugat i és un home d’història i de cultura, la qual cosa queda demostrada quan hom entra a casa seva i, majoritàriament, veu llibres i llibres. És professor d’història del periodisme a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per la mateixa universitat és doctor en història del periodisme, una matèria que domina bé, sobretot, la història del periodisme català, ja que n’és investigador de la matèria. Ara publica un nou llibre sobre la història del diari de finals del segle XIX a principis del segle XX La Veu de Catalunya.