Ivan Villarejo: "Aconseguir la foto que vols és la millor sensació del món"

Passió, talent i tenacitat. Si no fos perquè porta càmeres a sobre, podria passar desapercebut entre la fauna. L’Ivan Villarejo és capaç de passar-se nits senceres sota una peça de tela per fotografiar un mussol o fer un seguiment d’anys a una geneta per aconseguir la imatge perfecta. La passió per la natura i per la imatge estàtica d’aquest jove santcugatenc de només 19 anys ja l’han portat a publicar a grans diaris de tirada nacional i a aconseguir feines relacionades amb la fotografia. Com que encara no té carnet de conduir, Sant Cugat i Collserola són els seus hàbitats naturals.

"Per fer una bona fotografia d’un animal en captivitat, calen mesos de treball de camp al cor de Collserola"

És molt normal que un noi de 19 anys tingui aficions i somnis. El que no és tan habitual és que aquesta passió i obsessió sigui fotografiar la natura de la manera que ho fa l’Ivan Villarejo. Aquest santcugatenc s’està hores i, si cal, dies i setmanes buscant la instantània perfecta d’una animal en el seu entorn natural. I, és clar, sent de Sant Cugat, el paratge verd més proper que té és Collserola. Des de fa anys, la serra s’ha convertit en el seu jardí particular en què es mou com si fos un rapinyaire més buscant imatges que només poden captar-se “des de dins”.

“Recordo des de sempre acompanyar el meu pare a la muntanya. És un boig de la natura i els animals i ell i la meva mare m’han inculcat aquest amor per la natura des de petit. Quan vaig ser més gran, vaig sentir la crida de mostrar allò que veia”. El seu pare anava amb una petita càmera de vídeo i ell ràpidament va veure que aquella màquina es quedava curta. Llavors va agafar la càmera compacta a la seva mare i allò ja era una altra història. Podia veure els animals d’una altra manera. “Vaig començar fotografiant gripaus a Collserola i després aprofitava tots els viatges que feia amb els meus pares per fer fotos d’animals arreu. Però el punt d’inflexió va ser quan vaig arribar a la conclusió que la càmera de la meva mare també se’m quedava curta i em vaig passar a la rèflex. La meva primera càmera va ser un 4000D de Canon. Amb això i el teleobjectiu, les meves fotografies van començar a guanyar pel que fa a qualitat”.

"Vaig començar fotografiant gripaus a Collserola i després aprofitava tots els viatges que feia amb els meus pares per fer fotos d’animals arreu"

Villarejo ja té clar que aquesta afició serà també la seva feina. Actualment, està cursant un cicle d’Il·luminació, Captació i Tractament d’Imatges. Encara no es guanya la vida amb la fotografia, però el seu talent ja no passa desapercebut i col·labora des de fa temps amb el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC) convertint-se en el fotògraf de capçalera d’aquesta ONG ecologista. Si bé ha fet fotos en altres entorns, quan juga a casa, ho fa a Collserola.

“Tot i que és un entorn molt humanitzat i ple de brutícia, té una fauna riquíssima. Si no els veiem és perquè han après que han de ser estrictament nocturns. Per veure una guineu, un toixó o una geneta, t’has de passar moltes hores buscant. Per a mi aquest és un repte molt atractiu”. En altres paraules, per fotografiar aquests animals no només cal destresa, també és necessari tenir molta paciència i un mètode que pocs serien capaços d’implementar. “Per trobar els animals, jo poso càmeres parany que funcionen amb un sistema d’infrarojos i un detector de moviment. Són càmeres de vídeo amb molt mala qualitat, però em serveixen per conèixer els costums i moviments dels animals i apuntar-m’ho al quadern de camp”.

Amb aquest rastreig digne d’un espia, Villarejo aconsegueix veure quins són els viaranys per on es mou la fauna cada nit. "Si coneixes aquest camí, pots passar a la següent fase que és anar-hi tu. Ara bé, no vas per fer la foto, sinó per posar flaixos, càmeres i infrarojos i que la foto es faci sola quan passi l’animal per allà". La instantània que el fa sentir més orgullós, la d’una geneta saltant de branca en branca, no va ser ni de bon tros una tasca fàcil. “Vaig estar tres anys treballant amb la mateixa geneta. És molt difícil i potser tinc un 5% d’èxit cada cop que planto l’equip. Ara bé, quan l’endemà torno al bosc a recollir el material, veig el resultat i descobreixo que he aconseguit el que volia... Val la pena tot l’esforç. El sentiment d’orgull és la millor sensació”. Collserola ha estat el seu inici, però les fotos d’Ivan Villarejo aviat travessaran fronteres.

El cas de les genetes de Collserola

El santcugatenc Ivan Villarejo ens descobreix un cas que tenim molt a prop, però segur que és molt desconegut per a tots: observar i demostrar la diferència de comportament entre una geneta d’hàbitat més feréstec, d’una geneta que viu prop d’un nucli humanitzat. Aquest projecte, de més de tres anys, és l’origen del treball de recerca de batxillerat que l’Ivan va fer a l’institut Joaquima Pla i Farreras.

"Vaig estar tres anys treballant amb la mateixa geneta. És molt difícil i potser tinc un 5% d’èxit cada cop que planto l’equip"

La Collserola més salvatge

El jove santcugatenc Ivan Villarejo ens mostra una selecció del seu treball fotogràfic a la serra de Collserola. Unes fotografies de valor natural, però també artístic, en les quals podem veure el potencial d’aquest jove talent santcugatenc que, amb les seves fotografies fetes amb molta observació, paciència i mentalitat naturalista, ens mostra, d’una forma molt gràfica, el costat més salvatge del nostre bosc més proper i, al mateix temps, més desconegut.

El contingut original va ser publicat a la revista Món Sant Cugat número 15, el mes d'octubre del 2023. La revista Món Sant Cugat és una publicació de Totmedia.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.