40 anys de la primera Diada Nacional de Catalunya en democràcia a Sant Cugat

Després de quatre dècades de dictadura franquista, el 1977 es va celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en democràcia. Així, fa 40 anys que Sant Cugat va celebrar el primer 11 de Setembre després de la recuperació democràtica i de les institucions catalanes.

El 1977 es va convocar a tota la població de Sant Cugat a una concentració a la plaça del Monestir per la vigília de la Diada, el 10 de setembre. Més de 3.000 santcugatencs van respondre a la convocatòria per "celebrar els importants avenços cap a la consecució de les llibertats nacionals i donar suport a la comissió dels nostres parlamentaris que, juntament amb el president Terradelles, negocien amb el govern de Madrid".

L'acte va estar impulsat per una comissió integrada per Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, Front Nacional de Catalunya, Moviment Comunista de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit Socialista Unificat de Catalunya i Unió Democràtica.

Tal com recorda l'historiador Jordi Casas, en aquestes primeres diades l'objectiu estava fixat en l'assoliment de l'estatut d'autonomia. Així, el 1978 es va publicar un manifest 'Per la reconstrucció nacional de Catalunya', en el qual s'expressa que "el procés de recuperació nacional passa en primer lloc per l'exigència immediata d'un Estat d'autonomia adequat a les necessitats del nostre poble i, per tant, de contingut superior al de 1932".

En aquest manifest de 1978, signat per BTC, CDC, CCOO, ERC, FNC, JCC; MCC, PSC-PSOE, PSUC, UDC i UGT, es parla de la necessitat d'ajuntaments democràtics i "donar solucions a la gran crisi econòmica que travessa Catalunya". En aquest segon any, els sindicats s'implicaven en la Diada Nacional de Catalunya.

Un punt culminant va arribar el 1979, quan es va modificar oficilament el nom de l'actual plaça de Rafael Casanova, que durant la dictadura es va nomenar plaza de los Caídos. Així, la comissió Onze de Setembre distribueix un fullet amb el títol "Afermem l'estatut. Més que mai un sol poble" i convida als santcugatencs a participar en el canvi de nom de la plaça el 9 de setembre. Una convocatòria a la que s'hi sumen entitats com Agrupació Escolta Berenguer el Gran, Agrupació Sardinista, el Club Muntanyenc o l'Esbart.

L'assoliment de l'Estatut va arribar el 1980 i la reivindicació de l'11 de Setembre va baixar uns graus els anys posteriors, convertint-se, en bona part, en una festa institucional. El caire reivindicatiu s'ha recuperat amb força els últims anys, en el marc del procés impulsat per les forces sobiranistes d'assolir un estat independent. Actualment i els últims anys, l'11 de Setembre se celebra a Sant Cugat amb una ofrena de flors de partits i entitats a la plaça de Rafael Casanova i amb un missatge institucional de l'alcaldessa a la plaça de Barcelona.

En un text publicat al TOT Sant Cugat, el santcugatenc Rogeli Pedró també va un repàs de la història de l'11 de setembre al municipi:

'A la celebració de l’any 1986, un grup de santcugatencs, en veure que les forces polítiques del municipi no eren capaces de trobar la manera de celebrar la Diada de forma unitària, “es van començar a engrescar per anar el matí de la Diada a netejar un tros de bosc en senyal de protesta per la manca d’interès oficial i de reivindicació d’una necessitat urgent per prevenir que un proper estiu tota la serra de Collserola quedés convertida en un fregallot negre, consumida la seva vegetació pel foc”. Així s’expressà el cronista local Joan Tortosa.

Deu anys després, essent alcalde Joan Aymerich, es va produir l’acord institucional per restaurar el monument a Rafael Casanova, cosa que es veié acomplerta l’any següent, en què el batlle va aprofitar la inauguració per reclamar en el seu discurs institucional “l’autodeterminació de la nació catalana”. Aquell mateix 11 de setembre de 1997, al balcó de l’Ajuntament només hi onejà la senyera, cosa que no succeeix aquests darrers anys a causa de les queixes dels partits conservadors i també d’alguns veïns.'