Batalla: "La creativitat és fer les coses diferents de com les fan els altres"

El santcugatenc Josep M. Batalla és el fundador i director creatiu de La Casa de Carlota, un estudi de disseny fundat fa 4 anys a Barcelona format per professionals, estudiants i persones amb Síndrome de Down i Autisme. L'any 2016, l'estudi era reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de disseny pel seu projecte Citizen Refugees Project.

Què és La Casa de Carlota?

És un estudi de disseny on fem des de campanyes de publicitat tradicionals, fins a logos, pàgines web... El que ens fa molt diferents és que l'equip creatiu de La Casa de Carlota està format per tres tipus de cervells absolutament diferents. Uns són els creatius i dissenyadors de tota la vida; els altres són els estudiants que fan pràctiques universitàries de disseny; i els tercers són persones amb Síndrome de Down i Autisme, i ara també persones amb malalties mentals. Són persones contractades i seleccionades pel seu talent. I aquesta barreja, aquest caos tan especial de maneres diferents de veure la vida, és el que fa que el producte final de La Casa de Carlota sigui molt especial i tingui un punt de diferenciació respecte altres estudis.

Un punt de vista diferent...

Estan contractats pel que saben fer. En el fons, la creativitat és fer les coses una mica diferent de com les fan els altres. Busquem ser originals i sorprenents. Les persones amb Síndrome de Down i Autisme tenen una manera de veure les coses que, com a creatiu, m'interessa molt, perquè és un cervell molt diferent.

Es tracta de trencar prejudicis.

Un dels meus prejudicis era el fet de tenir discapacitats al departament creatiu. I ara ja no parlem així, perquè no té res a veure una persona amb Síndrome de Down amb un Autista, i parlo des de l'experiència. Una persona amb Síndrome de Down té un pensament molt ingenu, per exemple, mentre que un Autista té una manera molt personal de pensar. I ho ajuntes amb joves estudiants, que es volen menjar el món. I acabes tenint una barreja que produeix un caos genial.

Com neix aquesta barreja?

Vinc del món de l'agència de publicitat, i un dia vaig dirigir un projecte per encàrrec que era per explicar a les escoles què és la Síndrome de Down. El projecte es deia Los peces no se mojan, i vaig barrejar nens de l'escola Thau Sant Cugat amb nens amb Síndrome de Down. Junts van fer un conte, que va passar a ser un audiovisual per la televisió. Va ser una cosa molt gran, molt maca. El que vaig aprendre és que pensava que tindrien molts prejudicis, i va ser al contrari. Els nens, després de 5 segons, s'obliden dels prejudicis. Eren nanos que treballaven junts per fer un projecte.

Una experiència traslladada al món empresarial...

Fa 4 anys vam obrir La Casa de Carlota, una mica com un experiment. Mirar què passa si, dins del món de la creativitat, en un entorn laboral professional, no terapèutic, se seleccionen persones que tenen un talent, amb una manera diferent de pensar. Vam tenir la sort que moltes marques importants van confiar en nosaltres, com pot ser La Caixa, Nestlé o DKV, i a poc a poc se'ns va anar coneixent. Realment, veus que et vénen a buscar pel producte final que ofereixes, i no perquè tens persones amb "discapacitat" treballant amb tu. S'ha consolidat el model, i cada cop hi ha més marques que volen aquesta creativitat.

És un model consolidat, i reconegut, entre altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona de disseny. Que els va suposar aquest reconeixement?

És una iniciativa, La Casa de Carlota, molt innovadora. És un model d'inclusió social, que no pretén ser model d'inclusió social, perquè això ja ho fan les fundacions i ONG perfectament. És un model d'empresa privada que utilitza una capacitat d'aquestes persones, i que si no seria un estudi com els altres. Suposo que van considerar que el nostre projecte era escaient, i nosaltres, realment contents de rebre el reconeixement.

Expliqui'ns el projecte que van premiar.

Va ser una acció sense ànim de lucre; era un projecte pels refugiats. Penso que com a empresa també hem de fer un servei a la societat, i se'ns va ocórrer pensar en com podríem ajudar-los. Vam crear una bandera, la bandera dels refugiats, que està feta amb trossets de les banderes dels països d'on venen els refugiats. Amb aquesta bandera especial vam fer una sèrie de marxandatge que es va vendre a les botigues Natura, també clients nostres, i tota la recaptació la vam donar a la Fundació Save the Children, per ajudar els nens refugiats. Un projecte que encara tenim viu, i amb ganes de continuar, perquè la bandera existeix, i ens faria una il·lusió terrible que aquesta bandera algun dia estigués a l'ONU com la bandera d'un país que no existeix, perquè aquesta és la filosofia.
 

Quantes persones formen La Casa de Carlota?

És molt variable, perquè hi ha un equip fixe, format pels assalariats, i un grup que varia, format pels estudiants. D'aquests en tenim molta demanda, perquè és una oportunitat de treballar en un lloc molt especial. Quan estem tots, podem ser unes 25 persones.

Què destaquen els estudiants que passen per l'estudi?

Veuen que treballaran en un estudi de disseny professional de veritat, no a una ONG, i veuen que davant tindran una persona amb Síndrome de Down o Autisme, que estan en nòmina i que són dissenyadors quan ells encara no ho són. Els hi sorprèn, i els sembla una bona oportunitat que no tindran mai més a la vida. El més sexy, és el tipus d'equip que tenim.

I què els aporta?

De quan entren a quan surten, amb 4 o 5 mesos, canvien. Entren amb uns prejudicis brutals, en general, i de cop i volta s'adonen que els prejudicis que tenien no serveixen per res. És molt divertit quan una persona amb Síndrome de Down li diu a un estudiant d'una escola de disseny cara que ho està fent malament; que no es dibuixa així, i que t'has de sortir de la ratlla. Han de desaprendre; que no tot són ordinadors, que per ser creatiu has de ser una mica boig, deixar-te anar, i trencar una mica les normes. És la màgia de La Casa de Carlota.

En comparació amb els nens del primer projecte, com és la reacció dels adults a l'hora de treballar amb aquest tipus d'equip?

Els hi costa més. Jo també tenia aquests prejudicis. El que hem descobert és que són persones diferents, que pensen diferent, i que s'han de tractar diferent, però com tractaries diferent a una persona cega. Tenen una manera diferent de comunicar-se, però ja està. Els adults ens costa més perquè tenim més prejudicis, però una vegada que estàs en feina se t'obliden completament.

Un model d'empresa que ja ha arribat a Medellín...

El model l'estem exportant. A Medellin hem obert una La Casa de Carlota, perquè un cop tens el model de negoci, es tracta de repetir-lo. I tant de bo puguem obrir-ne moltes més, perquè sí que és una aposta per la integració social. Recordo quan treballava en una agència de publicitat, hi havia un noi amb Síndrome de Down que era qui repartia cartes. Esmorzava amb ell i li vaig preguntar si li agradava el que feia. Em va dir que no, però que era el que hi havia. Sembla que perquè tinguis Síndrome de Down les teves capacitats queden limitades a feines concretes, però tenen capacitats per fer altres coses. Hi ha gent molt brillant. Persones que la seva discapacitat els ha fet brillants.

Trencar fronteres.

El més important no és replicar el model, sinó que les grans marques confien en empreses d'aquest tipus. Crec que nosaltres ens hem fet grans a mesura que les marques han fet confiança en els nostres dissenys, perquè és llavors quan demostren la seva sensibilitat i no tenir prejudicis. Les caixes de Nestlé que dissenyem nosaltres són rares, però són les de Carlota.

És important aquest aspecte...

Molt. Perquè la creativitat és això: fer les coses diferents. Ara que totes les marques, el que venen, tot és igual, la diferenciació és clau. I com ho pots fer? Nosaltres som una manera de fer-ho.