Benito: "Som gent normal [fumadors de cànnabis], no volem que ens aïllin"

Àngel Benito va ser el president del Club Kali, la primera associació cannàbica de Sant Cugat i una de les primeres de la comarca. A més, és secretari de la Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya, que ha treballat amb el Departament de Salut de la Generalitat per tal d’establir una regulació per a aquests clubs.

Com sorgeixen els clubs cannàbics?
Els anys 94 o 95 a Barcelona, una colla d’amants del món del còmic que tenien una llibreria es trobaven per parlar del seu hobby. Però també tenien un altre hobby, fumar haixix. S’hi va ajuntar un advocat, que va dir que per fumar no calia amagar-se, que el consum en un local privat no és il·legal. Inclús el cultiu per autoconsum no està penat.

Com funcionaven?
Vint socis del club van fer un cultiu compartit a Tarragona, però van avisar la Policia, que va anar-hi i va tallar la plantació. En un primer moment, el jutge ens va absoldre perquè era per l’autoconsum, però la fiscalia no ho va acceptar i ho va portar al Suprem. El Suprem ens va condemnar per un delicte abstracte, argumentant que un lladre podia robar-ho i vendre-ho o que podien passar nens per allà. Llavors es va pensar que si es tancava el cultiu, no hi havia problema, i van començar a sorgir noves associacions.

Les associacions cannàbiques s’aprofiten d’un buit legal.
Mai ho he considerat un buit legal perquè som associacions legalment constituïdes com pot ser el Club Muntanyenc o el Club de Fumadors de Pipa. I el consum en llocs privats, tampoc.

I el cultiu i el transport?
D’amagat, el màxim possible. Sobretot pels lladres. I, segona, per la policia, que ens ho talla tot, tot i que després quan hi ha judici se’ns absol perquè és autoconsum. En camps a una hora d’aquí, en cases a l’interior... En el transport te la jugues: ho portem amb cartes de transport per si ens enxampen i hi ha judici, poder demostrar que era per l’associació. Encara que ens absolguin, et destrossen tota la inversió.

Ha de passar algun control el cànnabis de les associacions?
No hi ha cap obligació a no ser que vulguis fer un medicament, que llavors necessites un certificat oficial. Però nosaltres ho fem per reducció de riscos en el consum, perquè creiem que ho hem de fer. Des de Salut ho recomanen, però no és obligatori i, per tant, no es fa a tot arreu. És bàsic per a nosaltres saber què es consumeix.

Des de fa un temps que es demana una regulació.
Els últims anys hem estat instant al Departament de Salut de la Generalitat perquè establís un marc perquè puguem funcionar, i es va aconseguir que se’ns reconegués com a entitats de reducció de riscos en el consum. El Departament va establir uns paràmetres que fan referència a la limitació horària, distàncies mínimes entre clubs i escoles i centres de salut. La Generalitat va establir el marc, però és cada ajuntament el que ha de fixar els límits exactes.

Hi ha molta gent que es posa les mans al cap quan sap que hi ha llocs on es fuma i es reparteix cànnabis.
Entenc que hi ha un desconeixement total sobre què són les associacions. Però li diria a la gent que el que sí que veuen és gent fumant als parcs. Quin problema més greu hi ha que això? Jo quan era petit veia els adults del meu barri fumant als parcs i m’emmirallaves. Si el nen vol fumar i va al parc, potser li oferiran altres drogues sense cap control. Un associació treu això del carrer, treu de la vista del menor gent consumint. Les associacions no podem emetre cap olor ni es pot veure res des de fora.

Però sí que faciliteu el consum.
Les associacions han d’afavorir també la reducció del consum. Si veiem que algú té un consum desmesurat, se’ls deriva al doctor de l’associació. Al Club Kali hi venien especialistes a parlar del consum i de les seves conseqüències. A més, al carrer t’obliguen a consumir una determinada quantitat, 20 o 50 euros. En canvi, a l’associació pots comprar dos o tres euros.

El fet que existeixin aquestes associacions, no pot fer que es banalitzi el consum d’aquesta droga?
El que s’ha de fer és educar la societat, les escoles. No pot ser, però, el discurs de ‘les drogues maten’. S’han d’explicar els riscos reals, com pot ser desenvolupar una esquizofrènia si hi tens tendència. Que també expliquin tot el que provoca l’alcohol... S’ha de fer pedagogia. Prohibir no serveix, quan prohibeixes una cosa el que generes és que la gent tingui més curiositat. Està demostrat a Amsterdam, que és on és més legal i on menys es fuma d’Europa. Tinc amics que els seus pares eren consumidors i els fills no fumaven.

Mundialment està obert el debat per la legalització del cànnabis, sent un dels objectius l’eliminació del mercat negre. Els clubs afavoreixen a acabar amb això?
I tant. Només els hi has de preguntar als policies. A Sant Cugat, abans de muntar el Kali, hi havia cinc grups de gent pel Monestir fumant i venent; a l’estació, tres grups més... Això ha desaparegut. El mercat negre s’ha transformat. Tot el que es posava el traficant a la butxaca, les associacions ho inverteixen en activitats per als socis i poder finançar tot el vessant terapèutic dels clubs com tenir un metge...

Poden haver traficants que decideixin fer una associació...
Perfecte.

Es guanyen diners?
Si hi ha negoci és un delinqüent. Som associacions sense ànim de lucre. Podem pagar nòmines, però si hi ha beneficis no te’ls pots quedar, són per al club. S’han de portar els comptes al dia i ensenyar-los a tots els socis. Com deia, els beneficis serveixen per exemple perquè els socis terapèutics disposin d’un metge gratuït i no hagin de pagar quotes.

Molts veïns creuen que les associacions haurien d’estar als afores?
Ho entenc pel desconeixement que hi ha. Una carta al lector del TOT Sant Cugat deia que això havia d’estar en els polígons perquè a la ciutat agafen el cotxe després de fumar. En un polígon sí que condemnes a drogues i conducció. I som gent normal, no volem que ens aïllin en guetos. De la mateixa manera que la gent baixa al bar a prendre una substància com l’alcohol, a nosaltres ens passa el mateix.

Com va ser l’experiència amb els veïns des del club Kali?
Va ser normal, de convivència. Uns veïns es van queixar que els arribaven olors depenent de com bufava el vent, i tot i que no es va demostrar, ho vam intentar millorar per evitar-ho.