Els caçadors de malalties mentals ocultes

Terrassa, finals d'octubre del 2016. Dos furgons i dos vehicles dels Mossos d'Esquadra s'esperen a l'exterior d'un habitatge. Han tallat al carrer, en el qual també esperen dues ambulàncies. En rebre una ordre esbotzen la porta i entren ràpidament. Darrere de la dotació policial entra l'equip mèdic, que en identificar un individu d'uns trenta anys, el seda ràpidament. Aquest home fa temps que ha trencat amb el món extern: Viu tancat al pis des de fa 4 anys. En aquest gairebé lustre no es relaciona amb ningú, més enllà de la seva mare, que li deixa el menjar davant de la porta, ha viscut tancat, amb les persianes baixades i amb unes condicions de salubritat més que lamentables. S'ha aïllat pensant que a l'exterior hi ha una sèrie de perills.

Aquest és només el principi del final feliç d'un dels casos més extrems que s'ha trobat l'Equip de Detecció de Patologia Mental Oculta. El grup, liderat pel psiquiatre santcugatenc Jacint Peris i el psicòleg clínic Xavier Alonso, que es dediquen a identificar i ajudar a aquelles famílies que tenen una persona a casa amb una alteració mental que no vol ser tractada. "Es tracta de persones que tenen una patologia mental, normalment crònica, i que per les característiques de la seva patologia mental no demanen atenció especialitzada. Acostumem a negar que tenen un problema i creuen que ningú els pot ajudar", explica Peris.

El metge apunta que aquest col·lectiu de malalts repercuteix negativament a la família i és que el grup s'ha trobat des de pacients que tenien pensaments estranys, persones deprimides, que consumien drogues i alcohol o que tenien mala conducta. La tasca no és senzilla, ja que si aquella persona no vol ingressar en un centre de salut mental per la seva voluntat, l'equip pot fer intervenir el sistema judicial perquè dicti un ordre d'ingrés no voluntari. "És complex perquè hem d'actuar amb la família i moltes vegades la psicosi genera una falta de consciència de trastorn i això fa que no vulguin accedir a cap tractament".

Trencar amb els estigmes i iniciar una nova vida

"El pacient de Terrassa ara tindrà una nova possibilitat de tenir una vida amb més qualitat. Segurament tindrà limitacions pel seu trastorn, però no les que tenia fins ara en el que l'aspecte de la casa era terrible", manifesta Alonso. "El seu brot psicòtic feia que dormís en una tenda de campanya en el menjador. Tenia una idea delirant que el feia creure que allò era una certesa i no hi ha cap argument lògic que el rebatis aquesta impressió interna", recalca el psicòleg. I és que el malalt en aquestes ocasions s'empoderen de la família.

El projecte, que forma part de l'Associació pel Suport a Persones amb Discapacitat Mental (ASPEDIM), treballa al costat de les famílies, ja que una sobreprotecció d'aquestes fa que s'aïlli encara més al pacient: "Moltes vegades la primera fase és aconseguir que la família vegi que la situació està enquistada i no canviarà per si sola si no hi ha un tractament. Això, de vegades costa molt esforç", avisa Alonso. 

Un acte violent, que diran els veïns o que els afectats no perdonin mai que els hagin ingressat, són alguns dels arguments de les famílies per deixar que el problema de malalts amb trastorns delirants, psicosi, esquizofrènia, grans depressius, problemes conductuals i toxicomanies en edats adultes, es cronifiquin.

Recuperar a les famílies

En funció de cada cas i la seva evolució, l'equip maneja diferents fórmules d'actuació i que poden anar evolucionant. El primer esglaó passa pel tractament voluntari i si aquest no s'accepta, es passa a una segona fase, que pot incloure l'ingrés forçat.

Una vegada, de forma voluntària o involuntària, el pacient s'ingressa, i al mateix temps que el malalt comença el tractament, s'inicia l'acompanyament de la família, ja que "l'esgotament que han patit és brutal", diu Peris, que afegeix "quan treus un estrés tan important a la família aquesta s'ensorra. Tenen un gran buit i a totes les mares les acabem posant en tractament antidepressiu". Comença llavors una tasca d'empoderament.