Farràs: "Si la meva vida és meva, vull morir però no patir"

L'associació pel Dret a Morir Dignament, nascuda el 1984 de mans de Miguel Ángel Lerma, amb què han col·laborat directament personalitats conegudes com Salvador Panicker i que ha acompanyat casos ben coneguts com el de Ramón Sampedro, lluita pels drets dels pacients a una mort digna. La Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès acull, des d'aquest mes d'abril, un punt d'assessorament i atenció a la ciutadania per informar i acompanyar tots aquells santcugatencs que ho precisin.

Al TOT entrevistem la seva coordinadora, Consol Farràs, santcugatenca que també s'encarrega de l'Atenció a la Ciutadania de l'associació arreu de Catalunya, sobre la tasca de la DMD i la seva perspectiva personal sobre la mort digna.

Com s'interessa pel concepte de la mort digna?

Quan jo era jove, havia pensat en l'eutanàsia arran de persones famoses, com Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir que en el maig del 68 parlaven de posar fi a la seva vida ells dos a la vegada. I a mi em va semblar un acte de llibertat que em va agradar. Després et fas gran, passes la vida i, arran de la mort de la mort de la meva mare, als 97 anys, vaig tornar a agafar el tema i vaig connectar amb l'associació. Em vaig fer sòcia i després voluntària. Ara, com que estic jubilada, puc dedicar el temps a allò que vulgui. I com que a mi la societat em paga, vull retornar a la societat una miqueta del que jo cobro.

Com és que es decideix muntar un punt d'assessorament a Sant Cugat?

Jo sóc de Berga, però sóc santcugatenca des de l'any 1985, i vaig pensar que s'havia de muntar un punt a Sant Cugat. Ara estem descentralitzant el DMD. S'estan intentant muntar punts d'assessorament i atenció a la ciutadania a Sitges i a Mataró. A Figueres, Girona i Lleida això ja és permanent, i a Barcelona també. Això s'ha dut a terme juntament amb les mocions que s'han donat als ajuntaments. D'altra banda, jo vaig estar estudiant a Barcelona per ser mestra. I quan va morir el meu pare, que jo era filla única, vaig venir a viure aquí a Sant Cugat amb la meva família. I com Sant Cugat es venta de què és una ciutat molt moderna, doncs vam pensar que seria bona idea.

Quants anys fa que funciona la DMD?

Nosaltres estem lluitant des de l'any 1984 a Catalunya per aconseguir això. Salvador Pàniker va ser un filòsof que va ajudar a impulsar molt el DMD. Després el moviment va anar a Madrid, tot i que la seu social de tota Espanya era a Barcelona, i ara a l'estat hi ha la federació de DMD, que la seu està a Madrid. Nosaltres som el DMD Catalunya, i ara estem fent els grups locals.

Qui participa a l'associació?

Som molta gent. Tots som voluntaris que ens hem organitzat per grups de treball. Pràcticament tots els que formem part de la DMD som jubilats. Llavors, cadascú, dintre del seu grup de feina, es divideix segons àrees: hi ha el grup d'educació, el grup de salut (infermeres, psicòlegs, metges...), el grup de juristes, el grup de comunicació... Dintre d'aquesta organització, m'ocupo del que és l'atenció a la ciutadania.

Com es manté la DMD?

Al DMD ens mantenim amb les quotes dels socis, amb una quota mínima de 45 euros anuals. El 16 d'octubre vam fer una moció amb tots els grups municipals d'aquí a l'Ajuntament de Sant Cugat, que va ser aprovada, per la mort digna. Hi ha una sèrie de compromisos, i entre ells està el de donar-nos recolzament deixant-nos espais de la Casa de Cultura i facilitar-nos el material pels actes que fem. Ara demanarem una subvenció per a entitats per tot el tema de transport, fotocòpies, cartells... Però estem parlant de molt pocs diners.

Això tindrà una repercussió directa per la gent de Sant Cugat, clar.

Evidentment. Aquí a Sant Cugat tindrem atenció només els dilluns al matí a la Casa de Cultura, al despatx 3 de la primera planta, entre les 12 h i les 14 h. L'oficina tindrà una funció d'assessorar: gent que vulgui venir a parlar de la vida i de la mort, i de com morir, i del que és el document de voluntats anticipades. Gent que tingui dubtes, problemes... També podrem ensenyar-los-hi què és la llei d'autonomia del pacient, i quins drets ja tenim aconseguits des de l'any 2000, en què el Parlament de Catalunya va ser el pioner a l'estat espanyol en fer la Llei del Pacient, la llei 21/2000. I el 2002 va sortir copiada i traduïda a Madrid. La nostra tasca és informar de tot això a la gent.

"És igual que l'avortament o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Si jo no vull, avortar no avortaré, i si no em vull casar amb una altra noia, no m'hi casaré. Si jo vull aplicar-me l'eutanàsia, que ningú em privi de poder-ho fer"

Perquè és tant important parlar sobre la mort?

La canalla petitona tenen clar el tema de la mort, perquè se'ls ha mort el peixet, el conillet o l'animal que sigui, i després ens fem grans i ho oblidem. I ens fumen el cop de martell quan se'ns mor un pare, un germà, un cosí o algú molt proper. Creiem que a la societat no hi és aquest debat i això és el que volem portar a la societat d'aquí de Sant Cugat. Que puguem parlar de la mort.

Però viure és un instint. És clar que tothom vol viure.

Ningú es vol morir, la vida és un regal, és un do. Llavors, jo crec que si el do és meu, si la vida és meva, a mi m'agradaria, quan jo sigui a la fase terminal, morir però no patir. Jo sóc lliure de voler patir o no. I per tant, a mi m'agradaria triar el moment en què jo digui: "ja no vull passar més per aquí".

I quin és l'objectiu final de l'associació pel Dret a Morir Dignament?

L'objectiu final és aconseguir la despenalització de l'eutanàsia. En aquests moments, la Llei del Pacient ja recull que una persona en fase terminal, en els últims moments, els metges poden fer una sedació profunda per treure la consciència de la persona i que acabi morint de la malaltia que ha tingut.

És fàcil plantejar a nivell polític aquest canvi?

Depèn dels partits. El sector del PP sempre hi vota en contra, i Ciutadans ni fan ni deixen fer. Hi ha cops que s'absté, hi ha cops que proposen una opció pròpia... Possiblement, si es pogués debatre al Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia, es veuria que s'aconseguiria. Portugal està a punt d'aconseguir-ho. A Europa hi ha països com Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Suïssa que ho tenen. Canadà també té el dret a l'eutanàsia. Hi ha set estats d'Estats Units que també tenen aquest dret...

I obrir la possibilitat de l'eutanàsia no és perillós?

Si tinguéssim la Llei de l'Eutanàsia, la gent la faria servir quan volgués. Despenalitzar l'eutanàsia per a mi és un dret i és la meva llibertat que jo pugui decidir. Però jo no vull res per a tu. No vull res per a ningú. Jo només demano el meu dret. No és una cosa que valgui per tothom. És igual que l'avortament o el matrimoni entre persones del mateix sexe: oi que si es té aquest dret si tu no vols no ho faràs pas? Si jo no vull, avortar no avortaré, i si no em vull casar amb una altra noia, no m'hi casaré. El tema és, que si jo vull aplicar-me l'eutanàsia, que ningú em privi de poder-ho fer.