Igor Barbero: "Hi ha necessitats que no estan sent cobertes per les autoritats"

El periodista i assessor en comunicació de Metges Sense Fronteres (MSF), Igor Barbero, va ser un dels ponents del 32è curs d'estiu de la Unipau, celebrat al Centre Borja de Sant Cugat el passat mes de juliol. La xerrada portava per títol, 'Conseqüències sobre la població a l'àmbit mèdic humanitari'. 

Com afecta el terrorisme o una guerra sobre la població en l'àmbit mèdic? 

El terrorisme i altres formes de violència afecten el sistema mèdic. Sovint en aquests casos, el sistema sanitari està col·lapsat o molt debilitat i no hi ha serveis de cirurgia o de seguiment de pacients que necessiten cures intensives.

Aquest és un component que Metges Sense Fronteres intenta d'aportar ara mateix en diversos punts del món. Una altra conseqüència de la violència és el desplaçament de la població civil que ho perd tot i doncs és dependent d'ajuda externa i també és més vulnerable perquè viurà en entorns més precaris en camps de refugiats. Fet que els exposa a climes agressius o a altres carències que augmenten exponencialment el risc que agafin qualsevol tipus de malaltia. Una altra conseqüència que podem veure són els traumes que pateix la població. Gent que ha patit experiències terribles.

Què és el que fa que el sistema sanitari d'un país s'enfonsi i calgui l'existència d'una ONG com la seva?

Cada context és diferent, però hi ha moltes causes. En alguns contextos on hi ha una alta politització o una falta de respecte absoluta per la llei humanitària internacional, nosaltres veiem que hi ha estructures sanitàries que són colpejades per atacs aeris, per foc terrestre i, a vegades es perden vides de personal mèdic però també es deixen els serveis mèdics col·lapsats.

Això és una cosa evident en el cas de Síria en què nosaltres proporcionàvem suport a l'estructura d'hospitals a Alep. Una zona que en un temps de 5 mesos de setge, les estructures sanitàries van patir, segons càlculs de MSF, fins a 35 atacs.

Les crisis actuals han canviat les nostres prioritats

Què passaria sense l'existència de MSF o altres organitzacions?

A MSF no ens agrada parlar de nosaltres. Ens agrada parlar de la gent a la qual tractem i assistim. Dels seus problemes i donar-los veu. Perquè moltes vegades es queden sense veu.

Crec que és veritat que MSF està treballant a uns 70 països i té una tasca fonamental. I la raó de ser de MSF és que hi ha necessitats que no estan sent cobertes per les autoritats, pels grups d'aquells països.

Del que es tracta, és que cadascú trobi el nínxol o l'espai on la teva tasca sigui fonamental i intentar cooperar amb les autoritats sanitàries de cada país o regió d'on estem. I al final es tracta no d'establir una presència duradora, sinó d'actuar, en el nostre cas, en situacions d'emergència per a després, eventualment, poder transferir aquesta responsabilitat a unes autoritats que s'han recuperat o a altres organitzacions que potser no poden treballar en contextos més insegurs quan nosaltres sí que podem. Després, aquests contextos més insegurs es tornen més estables. No es tracta de substituir, sinó de cobrir carències i intentar transferir la responsabilitat que li pertoca a cadascú. 

Les crisis actuals han canviat les seves tendències o focus de treball?

Hi ha un constant replantejament de les prioritats estratègiques. Han canviat. També evoluciona, les guerres i les crisis passen d'un lloc a l'altre.

Ara mateix hi ha molts contextos en crisis, de fet hi ha més gent desplaçada que mai, més de 60.000.000 milions de desplaçats segons l'ACNUR. Això implica una acció humanitària important. Va canviant i vas reajustant, al final nosaltres el que intentem fer és, tal com acostumem a dir que és que som els primers a arribar i els primers a marxar.

Anem on generalment no arriben altres, tenim uns protocols de seguretat molt exhaustius que permeten garantir que els nostres equips no es vegin compromesos, perquè un incident de seguretat pot provocar que t'hagis de retirar d'un lloc. Un cop aconseguim treballar i mitigar la situació i atendre les necessitats i veiem que altres també poden arribar, hem de saber dir adéu.

Hem de saber veure on hi ha altres necessitats més grans i deixar de treballar on hem estat treballant. Això és un procés constant, és cíclic. No som una organització de desenvolupament, som una organització mèdica que, a vegades, també fem accions humanitàries però nosaltres no intentem substituir el que haurien de fer altres institucions, sinó simplement fer-ho quan altres organitzacions no poden fer-ho. 

En quin moment marxen d'un lloc?

No hi ha dos casos iguals. Les raons per les quals nosaltres marxem d'un lloc responen a criteris estratègics i de necessitats i de context. Pots marxar d'un país perquè no et permeten treballar en funció dels teus principis humanitaris, tot i que, a vegades, suposa renunciar a proporcionar assistència a persones que estan molt necessitades.

També podem marxar perquè els indicadors han millorat i perquè veiem que hi ha altres capacitats i aquestes són assumibles per unes autoritats locals que potser han estat restablertes, que el conflicte ha mitigat o perquè hi ha altres organitzacions que són capaces de fer-ho i nosaltres podem centrar-nos en altres llocs. Al final són una sèrie de factors els que et porten a prendre una decisió d'aquest tipus.