Joan Hidalgo: Robots per transmetre el reciclatge, la diversitat i la superació personal

En Joan Hidalgo, més conegut per Joan Robots, és un noi que sempre ha sentit una gran passió pels robots - d’aquí el seu sobrenom. Des de petit ja li agradava jugar a muntar-ne amb qualsevol cosa que trobava per casa, o amb material de la copisteria dels seus pares. El món de Star Wars el va fascinar, i des de ben petit que fa construccions amb electrodomèstics espatllats, i fins i tot els arregla. Fa un any va rebre el premi Ciutat de Sant Cugat 2017 com a símbol de superació personal i conscienciació sobre el medi ambient. 

Quan era petit li van diagnosticar Atàxia Telangiectasia, una malaltia degenerativa minoritària - a Espanya hi ha prop de 35 casos - que comporta una pèrdua progressiva de coordinació. Tot i que amb el temps aquesta malaltia li va impedir seguir amb les activitats que fan la majoria de nens i nenes de la seva edat, els seus pares (en Joan i la Maria) van ajudar-lo a fer el que més li agrada: construir robots. Els fa a partir de materials utilitzats; llaunes de ferro, pots de plàstic, tubs, taps, etcètera. 

Avui en dia ja n’ha fet més de 440, tots ells apuntats en un inventari, amb fotografia i nom propi. Alguns d’ells estan repartits arreu del món; n’ha donat a persones com Iniesta, Álvaro Soler, o fins i tot el Papa de Roma. Però, per què s’han fet tan cèlebres els seus robots? 

Des d’ara farà quatre anys, els robots que construeix en Joan amb l’ajuda del seu pare han servit per fer projectes arreu. La Fundació Itinerarium s’hi va interessar i ha col·laborat amb ell per donar a conèixer els seus robots a les escoles. També ha participat amb l’Agència de Residus de Catalunya, fent tallers amb els robots per promoure el reciclatge i la reutilització de materials. I ha fet col·laboracions similars amb Ecoembes, i el FICMA (Festival Internacional de Cinema per al Medi Ambient). 

Els robots que ensenya a fabricar en Joan als seus tallers, tot i que molts porten xips d’antics circuits elèctrics, no es mouen. Serveixen per “donar la imatge simpàtica que no s’ha de llençar res”, explica en Joan pare. “És fàcil fer un robot. El difícil és entendre què hi ha darrere”, afegeix. Cal veure’l, el robot. “Més que un trasto és un concepte; darrere el robot hi ha en Joan”, explica. “Per mi, són com obres d’art”, diu la seva mare. Una manera d’expressar-se. 

Una professora d’educació infantil i especial els en va comprar un per ensenyar-lo als seus alumnes. “Compren el robot acompanyat de la història que hi ha darrere”, explica la Maria. “Ens contacta gent de tot arreu”; des de llocs d’Espanya fins als Estats Units. En els tallers, ells porten el material, i deixen que els nens construeixin els robots com vulguin. El material els el dóna gent que coneixen. De la feina, amics, i fins i tot una empresa de construcció els proporciona material que els ha sobrat. 

Recorden un taller que van fer a l’escola Virolai amb nens de cinc anys. “Els vam proposar un model de robot, però cap infant el va imitar, tots van fer les seves pròpies versions”. En acabat el taller, en Joan i els seus pares els van parlar dels valors que volien transmetre. Sobre la diversitat de les persones, el que ens fa únics a cadascú. “Després tots volien fer-se una foto amb ell, i li preguntaven coses; com per què servia el comandament de la cadira de rodes. Ho veien com una cosa normal”, explica el pare. “Ells entenien que les rodes de la cadira eren les seves cames”. 

Avui, en Joan, a més de fer robots, estudia disseny i arts gràfiques al Centre d'Educació Especial Pont del Dragó.  Allà fa projectes d’edició d’imatge i so. També li agrada jugar amb la videoconsola, estar amb l’ordinador, i xatejar amb la nòvia pel WhatsApp. "I de vegades també discuteix amb la seva germana", comenta el pare. 

Però el projecte dels robots ocupa la major part del seu temps. El cap de setmana següent de l’entrevista, per exemple, ja tenien planificat d’anar a la Festa de la Infància a Can Magí. El pare recorda una anècdota d’un cop que, fent un viatge en vaixell, des del mar van veure que al port hi havia un edifici quadrat, i en Joan i el seu pare van veure clarament que l’edifici tenia forma de robot. “Vosaltres dos veieu robots a tot arreu”, bromeja la Maria.