Les antigues cases dels monjos

Història

Segons estudis realitzats per l’historiador santcugatenc Joan Auladell Serrabogunyà al llibre La desamortització del Monestir de Sant Cugat, es creu que la seva construcció pot ser datada en el segle XVI, entre 1543 i 1558. Estaven ubicades al llarg de la muralla de llevant i del nord i eren un conjunt d’edificis construïts en diferents períodes alguns dels quals estaven adossats i d’altres aïllats. Auladell també explicava que un punt o galeria superior enllaçava la Pabordia amb el pis superior del claustre, des d’on es podia passar a l’església i al Palau Abacial.

Desaparició

Com apunta l’historiador Joan Casas i Roca al capítol “De vila rural a ciutat de serveis. Segles XIX i XX” del llibre Història de Sant Cugat, la nit del 26 al 27 de juliol de 1835 es duia a terme l’exclaustració del Monestir que prèviament havia estat abandonat pels seus estadants. Tot i que el monestir patí un assalt i un incendi parcial i un saqueig de béns mobles, el temple, els claustres i el palau abacial foren respectats. Uns dies després de la crema de la casa del monjo encarregat de cobrar les rendes i d’un intent de cremar l’arxiu, s’inicià l’espoli de les cases dels monjos, on poc temps després no hi quedava res de valor.

En els anys de la segona meitat del segle XIX, les dependències del claustre van ser aprofitades per ubicar-hi l’escola pública, l’ajuntament i el jutjat de pau. A la zona del darrera del monestir s’hi traslladà el cementiri que fins aleshores era al darrere de l’església de Sant Pere d’Octavià, a la Plaça Pere San. La falta de finançament per part de l’Ajuntament feu que el Monestir quedés reduït a l’església, el claustre, el Palau Abacial i part de les muralles. De les cases dels monjos, com es pot observar a la fotografia, només en quedaven les ruïnes, les quals acabarien desapareixent en els anys següents.