Martín, familiar de les víctimes de l'atemptat de Barcelona: "Sentim una soledat absoluta"

El divendres 17 d'agost es compleix un any dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, que van afectar dues santcugatenques (mare i filla). Les dues són vives i estan acabant de recuperar-se de les greus ferides que van patir. Un any després del tràgic 17 d'agost de 2017 entrevistem l'altra filla i germana de les afectades, Adriana Martín, que ens explica com va viure el moment, com es troben un any després i quin paper han jugat les administracions i diferents entitats en el procés de recuperació, tant física com psicològica de les víctimes i els seus familiars.

Fa exactament un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Com es troben la seva mare i la seva germana?

Bé. Pel que va ser i pel que podria haver estat, estan força bé. Tenen encara seqüeles físiques, que suposo que tindran de per vida, depenent també del ritme de vida que portin, però bé. És un miracle que estiguin vives. Pel que fa a l'àmbit psicològic tenen la sort de no recordar-se de res. Recorden que van anar a dinar i a passejar per Barcelona, van baixar per La Rambla, van anar al Port a dinar, i després van anar a menjar un gelat i a passejar per La Rambla. A l'altura del Liceu la meva germana feia unes fotografies a un quiosquer i la meva mare li va dir 'vinga, creuem i anem a la Boqueria'. Això és l'últim que recorden. No tenen el record ni de sorolls ni de furgonetes, etc. Evidentment tenen seqüeles físiques, com ara cicatrius, que els recorden què els hi va passar, però psicològicament el que diu la meva mare és 'a mi em dius que ha vingut un àlien, se m'ha endut i m'ha fet això i m'ho crec, perquè no recordo res'. A més, el seu cap inconscientment vol passar pàgina.

La víctima és qui ho pateix físicament, però un familiar també ho pateix indirectament. Com ho va viure vostè?

Correcte. Jo sabia que havien anat a passejar i a dinar, no sabia per on de Barcelona, perquè mai preguntes 'on aneu exactament'. Ara sí que ho faig sempre, després del viscut, n'aprens. Jo sortia de treballar i vaig començar a veure notícies per Facebook, Twitter, etc. I a l'arribar a casa vaig posar les notícies i vaig començar a veure La Rambla amb gent tirada per terra, una furgoneta, etc. Aleshores el primer que vaig fer va ser trucar-les, em sortia el telèfon apagat, els vaig enviar un WhatsApp i només sortia el símbol de 'l'enviat', però no el de 'llegit'. Aleshores vaig trucar al meu pare, que era fora, a Suècia, i li vaig dir si havia vist tot el de Barcelona. Ell em va tranquil·litzar dient-me que Barcelona és molt gran, etc. Però al cap d'una estona em va trucar per dir-me que m'enviava un vídeo que havia vist per YouTube, en el que sortia un noi gravant La Rambla i era com una escena de guerra, i en el minut x sortia la meva mare tombada a terra, intentant aixecar-se i plena de sang. La meva germana no apareixia. Arran d'aquest vídeo vaig anar a la Policia Local de Sant Cugat per intentar moure fils. El tema de les famílies és complicat. Tant les que són en el lloc dels fets i ho veuen en directe, com en el nostre casa el fet de la distància, el fet de jo estar a Sant Cugat en aquell moment sense poder accedir a Barcelona perquè estava blindada... Sabíem que la meva mare ja era a un hospital, però de la meva germana no vam saber res fins prop de les 00:30 h de la nit. L'angoixa i l'espera d'aquell moment és horrible.

"Mai m'haguera imaginat que les víctimes del terrorisme i els familiars estiguessin tan sols".

Al llarg de l'any com s'ha anat desenvolupant aquest sentiment, com s'ha anat trobant al llarg d'aquest any?

Doncs sincerament, jo ho redueixo a una paraula: soledat. Ens hem sentit molt sols per part de totes les administracions. Ja no d'amics i familiars, que sempre hi són, però per part de les administracions, des del mateix Ajuntament de Sant Cugat, Barcelona, Ministeri, Govern... Fatal. Mai m'haguera imaginat que les víctimes del terrorisme i els familiars estiguessin tan sols. És una sensació de soledat que ningú es pot imaginar.

Vostès van posar-se en contacte amb la Unitat d'Atenció i Valoració de les Víctimes d'Atemptats Terroristes (UAVAT). S'han sentit ajudats per aquesta associació?

Sí. De fet és de la única entitat de la quan hem sentit ajuda o suport. Jo no coneixia la UAVAT. M'ho va enviar una companya a través del WhatsApp, que estava mirant el Preguntes Freqüents, de TV3 i va veure com entrevistaven als responsables de l'associació i també sortia el Javier, el pare del nen de Rubí. A partir d'aquí vaig aconseguir el contacte d'un membre de la UAVAT, vaig parlar amb ell i l'endemà ja van venir dos psicòlegs de l'entitat a reunir-se amb nosaltres. Ens van assessorar i des d'aleshores estem, pràcticament, en mans d'ells. T'ajuden desinteressadament, estan pendents de tot el que has de presentar, terminis, etc.

Per tant els han ajudat tant en l'àmbit burocràtic com en l'àmbit psicològic.

Exacte. burocràtic principalment. Però psicològic també. Jo vaig tenir tres psicòlogues: una de l'Ajuntament, una del CAP i una privada, i cap d'elles em va anar bé. Ara tinc una psicòloga que forma part de la UAVAT, que es diu Belén Tirado i vull agrair-li tota la tasca que està fent amb mi. M'està anant molt bé. Realment la UAVAT s'està portant molt bé, també ens fa assessoraments.

La seva mare i la seva germana han aconseguit ja el certificat conforme són víctimes del terrorisme?

Tenen expedients oberts. Hem hagut de presentar molts papers i tenen número d'expedient obert. El certificat de víctima del terrorisme és molt curiós perquè no és com, per exemple, una targeta conforme ets una persona amb discapacitat. Elles tindran certificat perquè són víctimes del terrorisme, els familiars no en tenim dret. És certificat que pots utilitzar sempre que hi hagi un motiu. Per exemple, per demanar exempció de tasses universitàries, ho demanes i t'ho fan, etc. Però el que és un certificat físic com a tal no existeix. L'has de demanar per x motius. Tenen un expedient, bàsicament pel tema de la indemnització quan arribi la carta, però per la resta són quatre coses a les quals pots tenir accés.

Comentava fa un moment que s'han sentit sols. Què han trobat a faltar per part de les administracions?

En el moment de l'atemptat, a cada hora rebia una trucada de l'Ajuntament de Sant Cugat, a través de l'exalcaldessa Mercè Conesa i de Carmela Fortuny, que en aquell moment feia d'alcaldessa accidental. Al principi tot molt bé, ens van ajudar a buscar a la meva germana, perquè fines a les 00:30 h de la nit no la vam aconseguir trobar. Però el que he trobat a faltar és que, passat el temps, en setmanes posteriors, al mig any rebre una trucada, un missatge, una visita, etc. Si haguessin aparegut haguérem valorat el gest i la sensació hagués estat molt diferent. S'excusen en què no saben si molesten o no, i els entenc, però no està de més intentar-ho. No ho sé, una trucada, un reconeixement per part de l'Ajuntament, etc.

Poc després dels atemptats es va celebrar el referèndum de l'1-O, amb totes les conseqüències i al força mediàtica que va arrossegar, creu que es va arraconar el record dels atemptats?

En part sí. Va coincidir tot en el temps i crec que no s'ha tingut present la importància o la gravetat del que és un atemptat. Aquest atemptat anava destinat a tota la societat: catalans, espanyols estrangers, etc. Ens ha tocat a nosaltres com et podia haver passat a tu, com li podia haver passat al fill d'un veí. La gent no és conscient que aquest atemptat anava a per a tots nosaltres, aleshores no li dona la importància i la gravetat que té.

"El que hem viscut és una soledat absoluta, una lluita continua, que comporta un desgast físic i mental bestial".

Per què creu que és important que una víctima, o en el seu cas, un familiar d'una víctima s'expressi?

Des del primer moment he passat per molts estats anímics. Sóc una olla a pressió de sentiments interns, però passat el temps, almenys jo crec que és necessari parlar perquè la gent vegi la realitat. En els mitjans de comunicació sortien moltes coses que no eren veritat, com que teníem moltes ajudes psicològiques. Nosaltres vam passar per tres hospitals i en cap dels tres hospitals vaig tenir, com a familiar, un servei psicològic, però és que principalment no van tenir aquest servei ni la meva mare ni la meva germana. Recordo que quan la meva germana va despertar del coma no tenia cap psicòleg i em vaig haver d'encarregar jo de parlar amb ella i explicar-li tot el que havia passat. No tens ningú allà. La gent se sorprèn. Si ho haguéssim tingut ho hauria agraït, però si no ha estat, no ha estat i també s'ha d'explicar. El que hem viscut és una soledat absoluta, una lluita continua, que comporta un desgast físic i mental bestial.

"Vaig estar tres mesos d'hospitals amb la meva germana i el lema de 'No tenim por' no em va semblar massa adient, perquè t'asseguro que jo en tenia molta, de por".

Després de passar per un episodi d'aquestes característiques, la por s'accentua?

Al principi sí, vaig estar molts mesos que tenia por. El lema que van fer just després dels atemptats de 'No tenim por' no va ser molt encertat. Vaig estar tres mesos d'hospitals amb la meva germana i el lema de 'No tenim por' no em va semblar massa adient, perquè t'asseguro que jo en tenia molta, de por. Vaig poder reunir-me amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i li vaig comunicar. Els que ho vam passar teníem molta por. Durant els mesos posteriors qualsevol soroll m'espantava. A dia d'avui encara tinc certa sensació, però ja no és por, ha passat a ser un respecte, però no por. La por no et deixa viure, no et deixa ser tu, no et deixa fer moltes coses. Jo ara tinc respecte.

A banda d'això, imagino que viure una experiència traumàtica li canvia a un la perspectiva de la vida.

Passes a valorar coses que no valoraves. Quan veus a la teva germana intubada, en coma, amb sis vèrtebres trencades, que no saps si sobreviurà... Comences a valorar coses de la vida que no valoraves i a fer de més i de menys en moltes coses.

"Jo avui dia no perdono, i no crec que pugui perdonar un fet així. Tot el que he vist i he viscut és el més semblant que viure mai a una guerra. Jo això no ho perdono".

Va haver-hi una imatge molt icònica dels dies posteriors als atemptats: la del pare del nen de Rubí que va morir a La Rambla fent una abraçada a l'Imam del municipi. Com ho va sentir?

Jo la vaig veure des de l'hospital i vaig al·lucinar. Estic aprenent amb la meva psicòloga a no jutjar, però la meva primera sensació va ser de sorpresa. Jo no ho haguera fet. Tal com et dic que no tots els musulmans i tots els àrabs són terroristes, igual que quan hi havia ETA no tots els bascos eren etarres, també et dic que jo no podria abraçar-me amb un Imam de cap mesquita. Jo avui dia no perdono, i no crec que pugui perdonar un fet així. Tot el que he vist i he viscut és el més semblant que viure mai a una guerra. Jo això no ho perdono. Ja et dic que una cosa no treu l'altra. Evidentment no tots són iguals i no els tinc etiquetats com a tal, però perdonar i la imatge del Javier (el pare del nen de Rubí) no la vaig entendre. De fet, tinc ganes de preguntar-li, perquè tenim contacte, i sempre m'ha quedat l'espina de preguntar-li perquè ho va fer, o si avui dia ho faria.

Han tornat a La Rambla?

Jo sí. La meva mare i la meva germana no han volgut tornar. Jo hi vaig anar quatre mesos després dels atemptats. Vaig anar amb el vídeo amb el qual vam veure que la meva mare estava als atemptats, i vaig fer el mateix recorregut perquè volia saber com havia anat. Aquella vegada va ser la primera. Vaig anar-hi sola, vaig plorar i vaig tenir sensacions molt contradictòries. Després hi he tornat més vegades i hi tornaré a anar. Al principi tens molta por, però quan deixes la por a un costat pots avançar. La meva mare i la meva germana es neguen a anar-hi. Volen passar pàgina i creuen que així és millor. I jo ho entenc i els hi respecto.

Vol afegir quelcom?

Si m'ho permets, m'agradaria remarcar uns agraïments. Vull agrair tot el que han fet la meva actual psicòloga, Belén Tirado; el meu marit 'Tete i el meu sogre, Toni; la UAVAT, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; l'agent número 76211 de la Guàrdia Urbana de Barcelona; l'agent número 084 de la Policia Local de Sant Cugat; i els agents número 3771 i número 3384 dels Mossos d'Esquadra.