Oh! No! M’atopeia!

De vegades ens pensem que amb onomatopeies ens entenem tots, que són universals. Però no és cert, de la mateixa manera que alguns gestos que són inofensius en la nostra cultura poden esdevenir negatius per a persones d’altres procedències. Malgrat que el camp de les onomatopeies és molt lliure i creatiu, a l’hora de formar-ne de noves hi ha una sèrie de pautes o convencions que convé saber.

Llengües tan properes com el castellà i el català sovint fan servir onomatopeies diferents. Els gats, per exemple, fan meu, no pas miau. I els gossos, bup-bup, no pas guau. Les granotes, rauquen, de manera que fan ròc-ròc. I ara que amb la tardor arriben els refredats, en esternuda fem atxim! o atxum!, però no pas achís.

Cal tenir en compte, també, que el so de la jota en català no és habitual; en tot cas, el transcrivim amb una hac, com l’aspirada de happy en anglès. Per això, si en un whatsapp volem indicar un riure escriurem ha, ha, ha! i no pas ja, ja, ja. Pel que fa a l’allargament de la vocal, se’n solen posar tres o més; si hi ha accent, es pot escriure a l’última (buaaà) o a totes (buààà).

De fet, existeix el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, d’Editorial 62, amb més de 1.000 entrades i equivalències en anglès, espanyol i francès.