Oliveres, sobre DDHH: "Catalunya representa un bon exemple de voluntat col·lectiva"

El diumenge, 10 de desembre, es commemora el Dia Internacional dels Drets Humans. L'economista i president de la UNIPAU, Arcadi Oliveres, analitza quina és la situació actual al respecte.

Quina és la necessitat de commemorar el Dia Internacional dels Drets Humans?

Hi ha el costum de fer molts dies a l'any, i un és pregunta si no són massa i si serveixen per a alguna cosa. Jo crec que almenys serveixen per al recordatori, per la reflexió, per pensar-hi, per discutir... encara que és evident que els drets humans s'han de celebrar o commemorar cada dia de l'any. Però que serveixi per a aquesta reflexió, per repassar com està la situació respecte d'aquest tema al món, no em sembla malament, sempre que després en fem cas tots els altres dies.

I com està la situació al respecte?

Diria que no massa bé. Els drets humans els hauríem de classificar, com ja s'ha fet moltes vegades, entre els de primera, els de segona i els de tercera generació. De primera generació serien els drets i les llibertats públiques, els que tenen a veure sobretot amb la vida política. Els segons són els que s'anomenen drets econòmics, socials i culturals. I la tercera, aquells que no havien aparegut quan es va fer la declaració l'any 1948, com els drets de protecció al medi ambient, drets d'emancipació dels pobles... qüestions que si ve és veritat que existeixen de sempre, han anat prenent rellevància els darrers anys. I la situació en els tres grups és bastant deplorable.

Anem per blocs.

Si comencem amb els drets polítics, mirem com estan de poc respectats els drets polítics a Catalunya: com ens han pres una part important de les llibertats, com l'expressió ha quedat limitada, fins i tot una bajanada com unes banderetes grogues, com hi ha hagut una expressió constant de repressió i tortura... Això que ara s'està vivint aquí, malauradament, s'està vivint a molts països del món. Potser no tant al món occidental, tot i que també. Mirem per exemple als Estats Units, com hi havia hagut atacs de la policia a la gent de color d'una manera constant. Mirem com hi ha hagut accions, si vols de caràcter terrorista, a molts països. Des d'aquest punt de vista, els drets estan poc respectats.

I pel que fa als drets econòmics i socials?

La situació no millora gens, perquè parlant d'economia hem de pensar en la seva arrel, que és la cobertura de necessitats bàsiques. I ens adonem que a molts països del món les necessitats bàsiques com l'alimentació, l'accés a l'aigua potables, la sanitat i l'educació, estan per cobrir. Cada any la FAO ens reflecteix que 815 milions de persones pateixen gana, i que unes 40.000 persones poden morir cada dia al món per aquest motiu, quan curiosament es produeixen més aliments dels que fan falta. No deixa de ser una aberració. L'accés a la sanitat, a l'educació i a l'habitatge tampoc estan ben coberts, fins i tot en els països rics. Mirem en el cas espanyol quins desastres hi ha hagut en l'accés a l'habitatge en els últims anys.

I pel que fa als "nous drets"?

És el medi ambient. Estem en un escalfament global del planeta, en un esgotament de recursos, en una contaminació permanent... i davant d'aquesta situació les respostes dels estats són de tipus egoista.

Què fa falta per revertir aquesta situació?

En primer lloc una presa de consciència. Si vols canviar una cosa, el primer que has de fer és tenir consciència i veure quin ha estat l'origen. Una presa de consciència que deriva sobretot d'uns mitjans de comunicació que estiguin atents a la situació. I, malauradament, els grans mitjans, per descomptat no parlo dels locals, no sempre reflecteixen això. Estan subjectes a interessos dels propietaris, dels anunciants, i més aviat procuren donar informacions que els afavoreixen. Per tant, si ja parteixes d'una mala radiografia de la situació, difícilment podrem fer una bona diagnosi i una cura. Sí que és veritat que avui en dia aquesta mala situació pot quedar una mica compensada per l'existència d'altes tipus de mitjans, com els locals digitals i les xarxes socials, que poden compensar aquella mala informació de les grans cadenes.

Quin paper hi juga la ciutadania?

La presa de consciència. La gent, un cop té aquesta informació, ha de ser conscient i ha de tenir voluntat de canviar les coses. I la voluntat de canviar coses ha de ser col·lectiva. Independentment del resultat que tingui tot plegat, en els darrers mesos Catalunya ha representat un bon exemple de la voluntat col·lectiva. La gent tira endavant, i a partir d'aquí ho fa amb accions conjuntes. L'acció conjunta és imprescindible.

I un tercer element.

Una cosa que també, afortunadament, s'ha repetit molt a Catalunya els últims mesos, però que s'ha d'aplicar: el "no tenim por". No s'ha de tenir por.

Optimista?

Sóc una persona esperançada, i especialment aquí a Catalunya veig que hi ha un teixit social fort i potent que pot tirar endavant aquestes transformacions. Però cal anar-ho demostrant, com deia, no un cop a l'any, sinó dia a dia.