Raguer: "No tenim por de dir que volem ser independents, i ho veiem factible"

El monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer visitava Sant Cugat del Vallès amb motiu de la inauguració de l'exposició sobre els bombardejos de Barcelona, i per presentar el seu darrer llibre, Escrits dispersos d'història. Un acte que esdevenia un homenatge a la seva persona i trajectòria.

Ha participat de la inauguració d'una exposició sobre els bombardejos de Barcelona de 1938.

Em van demanar els meus records per al documental que l'acompanya, perquè jo soc allò que se'n diu un nen de la guerra, que la vaig viure entre 8 i 10 anys. He explicat algunes anècdotes i records. Per exemple, als primers temps de la guerra anava a l'escola Blanquerna, i ens havien dit que quan hi hagués alarma, ens arrambéssim a una paret mestra. Va haver-hi una alarma, ho vam fer, i una altra nena i jo vam veure que una altra nena estava tota espantada, amb els ulls esbatanats, i dèiem "mira, aquesta té por", una mica perquè nosaltres en teníem de por, i per dissimular. La senyoreta, que ho va veure, va anar a aquella nena, la va abraçar, i li va dir "plora, plora". La nena va esclatar a plors, i ens en burlàvem una mica... Després he entès que potser la va salvar d'un trauma. Aquella nena que no podia plorar, per mi és com un paradigma de tot un país on molta gent encara no ha plorat el que vam patir.

"Molta gent encara no ha plorat el que vam patir"

S'ha dedicat a la història, precisament. Com és?

Jo no soc historiador de títol universitari. Tinc altres estudis, però aquests no. Soc un intrús en el camp de la història. Com he explicat en alguna ocasió, circulo per l'autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària, i convençut que jo porto la bona direcció i són els altres els que van en direcció equivocada. I per això, he tingut moltes topades frontals, però continuo, amb el cotxe abonyegat, endavant.

I com és això?

Hi ha un antecedent remot, i un de més proper. El remot és, de petit, quan feia 2n o 3r de Batxillerat, teníem una assignatura, Història d'Espanya, que era un recull d'anècdotes i frases tòpiques de l'espanyolisme més desenfrenat. Allò, jo m'ho havia d'aprendre per treure nota, però em relliscava. En canvi, a casa, hi havia un llibre, que era per nens més petits, que a mi em va aprofitar molt. Era un llibre de Ferran Soldevila, Història de Catalunya, primeres lectures. Era per nens, i recollia moment clau de la història de Catalunya, amb unes il·lustracions i uns gravats molt bonics i molt expressius. I tot anava a parar a l'Onze de Setembre. Jo em passava llargues estones mirant aquelles escenes, de Rafael Casanova amb el penó de Santa Eulàlia, i els últims defensors, la repressió que va venir després... I de com van executar el guerriller Bac de Roda, i una cançó popular posava en boca seva la frase "no em maten per ser traïdor; tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir visca per sempre la pàtria". Llegint això, se'm posava la pell de gallina. Això és la història de debò, i no l'altra. El llibre acabava després del desastre, i la Renaixença, i parlava d'un home molt important, un tal Prat de la Riba, que va fer un llibre molt notable, que es diu La nacionalitat catalana... El llibre de Soldevila acaba dient "qui sap, qui sap, si entre els actors d'aquest llibre hi ha algun que algun dia podrà fer alguna cosa per Catalunya". Això de petit em va marcar.

I també un antecedent més proper, deia...

Després d'haver fet la carrera de Dret, vaig entrar al Monestir de Montserrat, i després d'ordenar-me, l'any 60 em van enviar a estudiar Ciències Polítiques a París. Allà, primer volia fer la tesi doctoral sobre el que estava de moda a França, una mena de descentralització, però ho vaig deixar perquè vaig veure que era una cosa enciclopèdica que em desbordava. I també perquè estan a París vaig tenir contacte amb alguns exiliats, precisament alguns d'Unió Democràtica, i aquests em van fer veure com els historiadors, tant bancs com rojos, quan parlaven del paper de l'església a la Guerra Civil, tots, per raons diferents, s'equivocaven. I que era molt important i urgent fer conèixer el veritable paper, sobretot del Vaticà. Llavors, l'any 60, m'hi vaig posar. I no he parat.

"Era molt important i urgent fer conèixer el veritable paper, sobretot del Vaticà"

Encara queda molt per escriure?

Si, perquè ara, últimament, han obert els arxius secrets vaticans. Llavors, és tot un camp de treball enorme. Hi ha molta cosa per fer encara.

Com s'ha tergiversat aquest paper de l'Església?

Sobretot pretenent que el Vaticà va estar des del primer moment al costat dels insurrectes, i fins i tot abans, com si fos inspirador o còmplice de la revolta. Això als franquistes els anava molt bé de poder presentar a favor seu el Vaticà. I als altres els anava bé com per excusar les matances que hi havia hagut.

No va ser així.

El paper va ser molt diferent. La revolta militar, en contra del que ha dit la història franquista, no es va fer per raons religioses. Hi ha el mestratge d'un altre gran historiador, que tampoc tenia títol d'historiador acadèmic, que és el Josep Benet. Ell havia examinat tots els bans de declaració d'estat de guerra, de les diferents poblacions d'Espanya on hi va haver revolta, i no hi ha cap que esmenti la motivació religiosa. Aquests bans, segons els rituals dels pronunciaments, han de dir a favor de què se subleven i contra què, i no n'hi ha cap que esmenti la religió. Ara, aviat es va convertir en guerra religiosa. Com deia el Josep Benet, els de la FAI i altres assassins van servir a Franco en safata el títol de guerra santa que li va anar molt bé.

Vostè s'ha manifestat clarament independentista. Què en diran els llibres d'història del procés?

Un aspecte molt particular és que, algun dia, els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs. És a dir, d'aquest fet d'una revolució absolutament pacífica, però continuada i ferma, i aguantant les violències. No fent violències, sinó aguantant les violències. Violències físiques brutals, i violències morals de persecució judicial, amb uns tribunals desmesurats i totalment arbitraris.

"Algun dia, els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs"

Té a veure el que està passant avui dia en el que vostè explica als seus escrits d'història?

Hi ha coses que sí. Per exemple, l'independentisme no ens l'hem inventat ara. Sempre hi ha hagut independentistes. El que passa és que hi ha dues novetats. I des de les espanyes no se'n fan càrrec. Es pesen que ens ho acabem d'inventar ara això, i que és algun cap calent que agita el personal.

Quines són aquestes novetats?

La primera, que no tenim por de dir que volem ser independents. Abans no es podia dir, i en aquest sentit va ser crucial la votació a Arenys de Munt. Ara es diu, i no passa res. La segona, és que ho veiem factible. Jo, des de molt petit he estat independentista, però era una mica com somiar truites. Ara sí. Crec que no és per demà o demà passat, però està a l'abast.

Ho veu factible. Li posaria data?

Home, una certa data... Sí. Espero veure Catalunya independent, confiant primer en la força de l'independentisme, i segon, en els progressos de la medicina.