Ribas (Cavis): "Vam ensenyar moltes persones grans a llegir i escriure als anys 90"

La Rosa Ribas va canviar l'associacionisme infantil pel de la gent gran. Des de principis dels anys 90 fins fa dos anys ha estat vinculada a la Coordinadora Cavis, una entitat d'ajuda i suport a la gent gran de Sant Cugat. Al llarg de quasi 30 anys ha vist com l'assistència a aquest col·lectiu ha canviat radicalment i ha evolucionat en positiu gràcies a la tasca de l'administració i la societat civil.

Com va néixer la Coordinadora Cavis?

No és una entitat nascuda de la gent del poble. Va sortir per iniciativa de l'Ajuntament de Sant Cugat l'any 1992 quan l'alcalde era Joan Aymerich i Sílvia Florit la regidora de Serveis Socials.

Què necessitava aquell Ajuntament que va haver de recórrer a vostès?

En aquell moment tenien molt pocs recursos i es van adonar que només hi havia dues assistents socials. El cas és que li van demanar a Vicenç Trius, que estava també a la Llar d'Avis, fer una associació de voluntaris per veure com estava la gent gran de la ciutat. Encara no es deia Cavis, llavors. Jo vaig llegir-ho al TOT Sant Cugat i vaig decidir deixar els Minyons Escoltes i posar-me en aquest nou projecte. Vaig canviar persones joves per persones grans.

"Vaig decidir deixar els Minyons Escoltes i posar-me en aquest nou projecte. Vaig canviar persones joves per persones grans"

Com van ser els inicis?

Van venir des de Càritas per fer un curs de voluntariat i vam començar buscant gent gran de Sant Cugat per veure com estaven. Vam proposar-nos arribar a tots els barris.

I ho van aconseguir?

Ens van donar el padró i vam anar un per un a veure totes les persones de més de 65 anys. Érem uns set o vuit voluntaris i vam "patejar-nos-ho" tot. Les Planes, La Floresta, Mira-sol, Valldoreix i el centre. I vam esbrinar si les persones grans estaven soles, acompanyades, amb qui vivien i quines necessitats tenien.

Quines eren aquestes necessitats?

Estaven una mica abandonats.

En quin sentit?

En el sentit que molts, tot i tenir recursos, no estaven ben acompanyats. Fins i tot per les seves famílies que havien de treballar. A més, algunes cases estaven en situacions molt precàries perquè se les havien construït ells.

"Vam esbrinar si les persones grans estaven soles, acompanyades, amb qui vivien i quines necessitats tenien"

Déu n'hi do...

Vam apuntar cadascun dels casos i ho vam donar a serveis socials a l'Ajuntament. Aquesta va ser la llavor.

Una llavor que va créixer. Què més va fer Cavis per a la gent gran?

Vam coordinar-nos amb la Creu Roja a través de l'Ajuntament i vam seguir treballant en acompanyament i dotació de recursos. Un dels més destacats va ser un projecte d'alfabetització. A Les Planes i La Floresta hi havia molta gent gran que no sabia ni llegir ni escriure. Teníem una mestra molt bona que cada setmana feia una classe. Hi ha moltes persones grans que avui saben llegir i escriure per les classes que vam fer llavors. I no era un servei públic. Ho fèiem des d'una associació.

Té molt de mèrit!

Més endavant vam iniciar un altre projecte de fisioterapeutes a domicili. Vam posar anuncis a la Universitat Gimbernat i altres centres i vam aconseguir voluntàries per anar a veure els avis. Només cobraven el transport. Tot plegat ho fèiem sempre amb diàleg amb l'Ajuntament.

Com va evolucionar el paper de l'Ajuntament en tot aquest entramat?

Van anar assumint tasques a poc a poc. Nosaltres hi érem per ajudar-los. Anàvem allà on ens deien que feia falta i hi havia gent gran que ens necessitava.

"A Les Planes i La Floresta hi havia molta gent gran que no sabia ni llegir ni escriure"

Com va arribar a ser presidenta de Cavis?

Quan va morir Vicenç Trius em va escollir a mi. I vam seguir tirant endavant.

Ara, però, Cavis ja no existeix. Com és això?

L'Ajuntament s'ha fet més fort. Ara hi ha moltes més assistents socials i molts més professionals públics. Nosaltres vam seguir fent feina, però amb el temps es va anar perdent i va arribar un moment en què jo ja no vaig poder més. Que ja tinc 90 anys... No m'hi veia amb cor.

Normal...

Vaig demanar si algú volia agafar-ho, però ningú va voler continuar. A més, l'associació no és meva. És de l'Ajuntament. Si la seva intenció era que seguís haurien d'haver espavilat.

Ara hi ha altres associacions de gent gran. Els amics de la gent gran, per exemple.

Fan moltes accions, sí. I també l'associació de l'Alzheimer, el Parkinson.

"Ara hi ha moltes més assistents socials i molts més professionals públics"

Com ha canviat l'atenció a aquest col·lectiu en aquests 30 anys?

Ha canviat a millor. Com deia, ara hi ha més entitats. Les persones grans estan molt ben acompanyades. Fins al final serveis socials ha fet molt. L'última regidora que vaig tractar, la Núria Gibert, se'n va cuidar molt. Però va marxar perquè no va poder aconseguir res del que demanava perquè creia que era molt necessari. No li feien cas.

Què demanava?

El Consell de la Gent Gran, més prestacions assistencials, una altra residència, un altre hospital i no haver d'anar a Terrassa.

Això no depèn de Sant Cugat.

Per això no ho va aconseguir. Per molt que reclamava, ningú no escoltava.

Sant Cugat és un bon lloc per a la gent gran.

Jo crec que sí. Hi ha molta oferta i moltes associacions. El problema és que no hi van. És com si els fes vergonya participar en coses "de grans".

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.