Santcugatencs que donen una segona oportunitat a gossos sense llar

Són molts els santcugatencs i santcugatenques que dediquen part del seu temps a passejar gossos a les protectores d’animals, o part de la seva vida a acollir-los a casa seva fins que es trobi una llar definitiva per als animals de companyia, establint uns vincles que, en la majoria dels casos, acaben anant molt més enllà d’una estada. És el cas de Noemí Godàs i Montse Terre.

Noemí Godàs: "El més difícil és separar-se del gos quan algú l’adopta, però te n’alegres, perquè saps que ja té una família"

Lena és un dels gossos d’El Cau Amic amb necessitats especials. La seva por i inseguretat van fer necessari trobar-li una casa d’acollida, i fa un any i mig que viu amb Noemí, una santcugatenca de 53 anys. A més de col·laborar amb El Cau Amic, també ho fa amb Olescan des de fa prop de dos anys dedicant part del seu temps a atendre els gossos sense llar.

Va començar acollint nens, i després va passar a acollir gossos perquè la filla, Alejandra Robles, de 20 anys, volia tenir un gos. “Quan es va fer més gran i va tenir més temps, vam decidir fer de família d’acollida”, explica. Una decisió de la qual n’està satisfeta, perquè “coneixes molta gent, i t’omple molt com a persona”. El més difícil de ser família d’acollida és el moment d’escollir quin t’emportes a casa. “Sempre agafes el que té més problemes, però si els mires als ullets, tots són genials”, explica Godàs. I és que el fet d’arribar a casa no suposa una dificultat. “La majoria dels gossos són bons, sols has d’anar-los coneixent”.

Amb tot, la seva filla destaca que el moment més dur és l’hora de la separació quan és adoptat. “És difícil separar-se després d’una acollida, però saps que podràs ajudar altres animals amb problemes, i l’altre tindrà una família”. Com a reivindicació: millorar en temes d’educació envers els animals i fomentar el voluntariat. “Anar a la protectora, és un bon pla per un dissabte al matí”, sentencia.

El cas de Blacky

Montse Terre: "En el fons, tots els gossos busquen afecte; si un és agressiu, és perquè l’han fet així"

Blacky és un gos que els seus propietaris no se’n podien fer càrrec.  Montse Terre, santcugatenca de 52 anys, li feia de cangur de tant en tant, i va decidir adoptar-lo ara fa tres anys. Col·labora amb Perros y Gatos Perdidos y Encontrados en Sant Cugat, i és voluntària d’Olescan.

La seva relació amb els animals de les protectores va començar juntament amb la seva filla. Tot i tenir gos i fills, “amb la filla vam decidir anar a passejar gossos a Sant Pere, un dia a la setmana al matí. Després vaig conèixer la Noemí, en un tema de recollida de material, i vaig entrar a Òdena, dedicant-me de manera més completa a un sol lloc”, explica Montse. Una tasca, la de passejar els gossos, que és molt important per a Terre. “Amb deu minuts i quatre carícies, a aquell gos li canvies la vida”, explica.

Una tasca que va canviar la seva manera de relacionar-se amb els gossos, perquè “un cop et poses en aquest món, i veus el que passa, no et pots desenganxar perquè hi casos molt greus, que espanten. No s’entén com algú pot tractar els animals d’aquesta manera”, explica recordant el cas d’un bòxer rescatat d’una casa abandonada, lligat al carrer.

Ara la gent es mobilitza, a poc a poc la gent s’implica, cada cop hi ha més sensibilitat. Destaca el paper dels voluntaris, i de les protectores, que han canviat, ja no és la típica gossera.

Aquest text està forma part del reportatge sobre l'abandonament de gossos a Sant Cugat.