El viatge d'una santcugatenca per recollir dues amigues ucraïneses de la frontera

L'Olga Raurell és una veïna de La Floresta que ha viatjat fins a la frontera d'Ucraïna amb Eslovàquia per recollir i portar a casa seva dues amigues ucraïneses que fugien de la guerra. Són la Dasha i la Vitalina, de 19 i 18 anys, que ja s'han instal·lat a casa dels pares de l'Olga, a Vic, després d'aconseguir sortir d'Ucraïna i trobar-se a la frontera amb l'Olga. "Em quedo amb el seu coratge", explica la santcugatenca, que relata al TOT Sant Cugat el seu periple.

"Per una banda sents la seguretat, entens que estàs en un lloc on no et tocaran. Però durant el viatge, estàs plorant, amb l'ànima a Ucraïna. És difícil. Ucraïna és el meu país", relata la Vitalina. Les dues germanes van deixar enrere la seva mare i els seus dos germans petits, que inicialment no volien abandonar la seva ciutat. Tot i això, finalment van decidir marxar i ja són a Polònia. La dues germanes són de la ciutat Jitómir, prop de Kyiv.

El relat de la Dasha i la Vitalina

"Quan va començar la guerra el 2014, estàvem encara a l’escola i no teníem commoció i preocupació. Enteníem que passava lluny, en alguna part d’Ucraïna", recorda la Dasha. Però tot va canviar de cop i volta: "El primer dia em vaig despertar a les cinc de la matinada perquè vaig escoltar dues explosions i, immediatament, vaig sentir pànic i preocupació per l’amenaça. No sabia què fer". 

Tot i que no era una situació poc esperada, els dirigents polítics feia dies que advertien de la necessitat de disposar d'una maleta d'emergència per si havien de fugir a un refugi: "Quan ens vam aixecar aquell dia, vam entendre que ho havíem d’agafar tot. Vaig trucar la meva família, que també ho havia escoltat". "La meva finestra dona a un banc, i a les 5.30 hores esetava ple de gent per retirar diners i poder marxar del país. Hi havia pànic i la gent no sabia què fer. Vam sobreviure a aquella nit no sabem com", recorda.

Al segon dia se'ls va aparèixer l'oportunitat de moure's a un altre poble, proper a la frontera amb Eslovàquia. Mentrestant, estaven en contacte constant amb l'Olga: "Era un suport sentir que des d’altres llocs la gent ens volia ajudar". "Finalment vam tenir l’oportunitat de sortir d’Ucraïna. Vam veure molts tancs, molt grans. Vam veure com la gent sentia por, com sortia de país. Per la carretera anàvem veient els carros de combat cap a l’est. I comproves que Ucraïna lluita i no vol cedir les nostres terres als agressors".

Un cop aquí, tenen clar que el seu desig és tornar a casa seva tan aviat com es pugui: "No vull quedar-me aquí, tot i que puc estar tranquil·la. Però a Ucraïna tinc la meva família i amics. M’escriuen cada cinc minuts, han d’anar de pressa als refugis antiaris. Estan cansats".

Olga Raurell: "Quan ens vam veure, la Dasha em va cridar i ens vam abraçar"

Olga Raurell explica al TOT Sant Cugat com ha viscut el viatge fins a Ucraïna, el retrobament amb les seves amigues i els primers dies a Catalunya.

Com va néixer la teva relació amb la Dasha i Vitalina?

La meva família sempre acollia durant l’estiu una nena d’Ucraïna, que es diu Alla. Va venir des de que tenia 4 anys fins als 16 anys. L’Alla era la germana de la Dasha i la Vitalina. L’Alla no sabem on és, tenia una malaltia mental i la van posar a un centre separada de la família i hem perdut el contacte. Les germanes també han perdut el contacte. No sabem com trobar-la. Jo sempre havia mantingut la relació amb la Dasha, parlàvem habitualment i l’havia visitat a casa seva a Ucraïna diverses vegades.

Com et va arribar el seu missatge d’ajuda?

Amb la Dasha feia dies que parlàvem sobre la situació i em deia que semblava que estava bé, que no hi havia cap problema. Quan va esclatar tot, em va enviar un missatge a les cinc de la matinada dient-me que havia començat la guerra. Em va dir que estàvem en una situació d’emergència, però no es plantejaven sortir del país.

Per què vas decidir anar-les a buscar?

Tot va escalar molt ràpid i em va dir que marxaven l’endemà que comencés la guerra. Van anar amb un cotxe el més a prop possible d’una frontera, que va ser la d'Eslovàquia. En unes hores em va dir que ja es plantejaven sortir del país. Em demanaven ajuda perquè no coneixien ningú més fora. Els vaig respondre que cap problema.

Et va costar molt prendre la decisió?

Vaig decidir fer el que em van demanar. Jo no vaig proposar res. Em van demanar ajuda per sortir del país. Hi havia dues opcions: comprar uns vols i que vinguessin o jo, amb la meva parella, anar a una frontera i quedar amb elles. Em va semblar que estaven molt nervioses i els costava gestionar-ho tot, una no havia agafat mai un avió. I vam decidir anar a la frontera amb Eslovàquia. No em va costar gens prendre la decisió. No em suposava cap esforç. A la feina ho van entendre perfectament i em van donar festa durant una setmana.  A més, ja havia estat diverses vegades a Ucraïna.

Com va ser el teu viatge fins a Eslovàquia?

Vam sortir de La Floresta, vam agafar un vol fins a Viena, on ens vam quedar a dormir a casa d’un amic. Quan ens van dir que estaven a punt de creuar la frontera, vam llogar un cotxe i vam creuar tot Eslovàquia.

Com va ser el retrobament amb elles?

El retrobament va ser bonic, però estressant. Ens van enviar una ubicació, però no hi eren. Vam estar dues hores esperant i no ens responien. Finalment, ens van enviar la nova ubicació i vam arribar-hi en una hora. Quan ens vam veure, la Dasha em va cridar i ens vam abraçar. Ara comencen a estar una mica més calmades, però no estaven contentes de ser allà. Quan ens vam trobar va ser un alliberament, perquè portàvem cinc dies parlant i sense saber si ho podrien aconseguir o si tindrien algun problema. Va ser un alliberament saber que havien pogut creuar la frontera i trobar-nos.

Quin panorama et vas trobar a la frontera?

El panorama a la frontera canvia molt depenent del país. Elles van trobar un cotxe que les portava fins a la frontera amb Eslovàquia, la situació no està tan malament com a Polònia, on hi ha molta més gent. A Eslovàquia no hi havia tanta gent i molta de la gent que hi havia, estava de pas. Per agafar algun bus, tren o avió per anar a un altre país. I molta gent tenia ja un destí.

Mentre no puguin tornar a Ucraïna, tal com volen, es quedaran a casa teva?

Mentre no puguin tornar al seu país, que és el seu desig, estem tots a casa els meus pares a Vic. Per elles era millor estar a Vic, on hi ha més comunitat d’ucraïnesos i teníem més contactes. Les primeres setmanes estem tots a casa els meus pares. Després segurament aconseguirem un pis buit per a elles soles. Volem que portin una vida el més similar possible a la d’abans, quan vivien en una residència d’estudiants soles. Volem que puguin portar la vida el més similar possible. La meva idea és viure un temps amb elles mentre s’acaben d’adaptar.

Raurell: "Els primers dies han estat esgotadors, molt cansats"

Com han sigut els primers dies des de que heu tornat?

Els primers dies han estat esgotadors, molt cansats. Em vaig quedar sense veu del cansament i la tristesa. Però estem contents de poder-los oferir un futur que allà, de moment, no tindrien. Tothom està molt disposat a ajudar-te, és increïble. Han començat classes de castellà i jugaran a volei en un equip. És important que es mantinguin actives, sinó estan tot el dia mirant notícies i els pot provocar més ansietat. Elles estan contentes i agraïdes d’estar aquí, però no estan contentes perquè s’han hagut de separar de la seva mare i dels seus dos germans. Pateixen molt per ells. Molts dels seus amics han quedat repartits arreu del món i fan vídeotrucades.

Heu engegat també una campanya per recollir fons?

Vam engegar una campanya de recaptació de fons per elles dues. Van ser de les primeres d’arribar i no hi havia molta organització, però ha canviat molt ràpid i ara ja hi ha moltes ONGs i administracions que ajuden. Tothom que vulgui fer aportacions, recomanaria que ho fes a través de Creu Roja, per exemple. També hi ha un canal de la Generalitat per oferir una casa o allotjament. Ens diuen que els supermercats i botigues encara hi ha coses per comprar i creiem que el més important és poder enviar diners directament.

Què t’ha quedat marcat de tot el que has viscut amb elles?

M’ha quedat marcada la conversa amb la Dasha, durant els quatre o cinc dies previs que ens vam trobar. La vam tenir per Instagram, perquè em va demanar de no fer servir Whatsapp. Parlàvem sobretot a les nits, vam passar nits sense dormir, perquè elles estaven de trajecte intentant arribar a la frontera i m’anava dient com anava ('hem sentit una explosió molt forta...'). Va ser una odisea i em quedo amb el seu coratge, perquè només amb 18 i 19 anys han sapigut decidir marxar del país de manera molt ràpida, van ser de les primeres en arribar. Deixant enrere la seva mare i els seus germans, arribant aquí amb una actitud positiva. Vam passar molts nervis. Em quedo amb el seu coratge.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.