La mirada en el temps II

Continuo amb el reportatge que el periodista Huertas Claveria va fer sobre el poble de Sant Cugat del Vallès l'any 1968 per encàrrec de la revista Tele/Estel. La major part són entrevistes fetes a peu de carrer, o sigui llibreta i llapis en mà, i apa, a omplir fulles amb apunts que després havia de passar en net amb la seva rudimentària Olivetti. 

Més info: La mirada en el temps

Avui veient el treball, no es fa difícil endevinar la feinada que li devia suposar recorre el poble de dalt a baix preguntant a tort i dret fins al punt de descobrir gent molt diferent de la que estava acostumat a relacionar-se a Barcelona. De tant en tant obria la llibreta i prenia apunts.

El poble de Sant Cugat sempre n'ha tingut molts d'oficis, i de mots encara més. Però, escolti... apunti... apunti! No es deixi de dir que aquí també tenim modes i dites, i algunes amb molta ironia. Dites que a la gent de fora els hi agrada refregar-nos-les pel nas. No serà tant. Que no serà tant diu, apunti... "A Sant Cugat som pocs, bruts i mal avinguts, i trèiem el nas per sota la porta" i encara n'hi ha un altre "Sant Cugat del Vallès molts l'anomenen i ningú sap on és". Són dites tan antigues com el mateix Monestir... Apa exagerat! 

Les modes en els oficis a Sant Cugat es pot dir que van començar quan es van muntar les primeres granges d'aviram. Van durar poc, de cop i volta tothom es posà a "fabricar" pollastres, fins que ho van haver de deixar córrer, el preu de venda no cobria els costos. 

Una altra època foren els camions. Semblava que amb el transport de terres de les bòbiles un es feia ric de la nit al dia, i va resultar que no. I ara –el 1968- és una mica allò que els mateixos santcugatencs anomenem la broma romànica. Un munt de petits tallers fabriquen pedres amb formes i figures que imiten l'art romànic. A un dels que ho ha començat a fabricar li diuen el Materile i sembla que està fent-se famós. També hi ha qui fabrica mobles de fusta imitant el gòtic, de fet no deixa de ser fusta cremada i polida. Però s'ha posat de moda... I eixís mentre les unes, les pedres, omplen els jardins de la gent benestant les altres, les fustes, omplen els apartaments de la costa... 

Això de posar noms i motius curiosos als santcugatencs els hi funciona amb bon vent. N'hi ha un a qui li diuen el Floretes què per Tots Sants ven flors per als morts. Està vist que als vius mai no els falta el sentit de l'humor. Sobretot si el mot ja els hi ve dels avis i aquest es passa de pares a fills. 

Vegem-ne uns quants: Cal Apanyao – Cal Peret dels Bous – Cal Tragèdies – Cal Caliquenyo – Cal Pijillo – Cal Diabló – Cal Dragatombes – Cal Cacauero – Cal Cagarrines – Cal Perla – Cal Barrabás – Cal Fideus – Cal Cinc Rals – Cal Pelleringa – Cal Vinagré – Cal Sebas – Cal Canyiser – Cal Carlons – Cal Tonteries – Cal Lleganya – Cal Sastre Menut – Cal Candu – Cal Pistolero – Cal Axafamerdes – Cal Papet Calent – Cal Nap – Cal Perdona Vides – Cal Pansit – Cal Cagamises – Cal Pixota – Cal Mataporcs – Cal Rayo – Cal Trempat – Cal Gorrista – Cal Temerari – Cal Tartaner – Cal Esquena Cremada – Cal Fuster Pixat – Cal Cardaire – Cal Braç de Fusta – Cal Clavell – Cal Magarola – Cal Tuta – Can Miseries...

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.