Si Shakespeare escrivís aquesta crítica

La cua de gent arribava al Mercadona i la porta del Celler Modernista encara era tancada a tres quarts de deu.

Tot va bé si acaba bé, hauria dit sir William, no podíem pensar de bon començament que El somni d’una nit d’estiu acabés en malson, oi?

Però anem a pams. Les Lectures a la Fresca és un format que funciona molt i molt bé.

Exemples com el magnífic Passi-ho bé, senyor Segarra de l’any passat així ho demostren. Per què doncs sortir de la que és la seva idea fundacional?

Amb el nivell demostrat en passades edicions no en tenim prou de ser voluntaristes, s’ha d’exigir la qualitat i excel·lència que tots sabem que són capaços d’oferir.

Certament em temo que estan en risc de morir d’èxit. Per desconstruir un Romeu i Julieta amb reminiscències de West Side Story, amb telèfons mòbils i vestuari eivissenc, i que et quedi mitjanament bé en tres dies cal ser Calixto Bieito, i encara crec que ell mateix, que s’ha atrevit amb drames, òperes i comèdies shakespearianes, mai no ha muntat el drama dels amants de Verona.

Molt soroll per no res, un desgavell pensar que un muntatge tan coral i ubic seria còmode per al públic en un recinte certament bell i investit d’història com és el Celler Cooperatiu, digne de millors causes. Soroll, sí, un desastre de so tècnicament mal solucionat, que va fer que el pare Capuleto sonés com la guitarra d’AC-DC i la dida i la mare competissin a veure qui era capaç d’emetre esgarips més dissonants mentre gran part de la canalla, el millor de la nit, eren amb prou feines audibles.

I sí que determinades idees podien haver funcionat, com ara les possibilitats de l’espai -torno a dir, digne de millors causes- o una intel·ligent picada d’ull a en Jaume Sisa amb convidats al vostre gust de la gran tropa de famílies i malnoms de Sant Cugat.

Malauradament els Colonios no van ser Capuleti ni els Barnils, Montecchi, ni aquella nit va sortir el sol.

Dijous que ve més Shakespeare, esperem que en el millor format que els amics de les Lectures a la Fresca dominen a la perfecció.

Josep Amorós