14,4% de soledat a Sant Cugat, fins quan?

“Un 14,4% dels enquestats no té ningú de confiança a Sant Cugat amb qui poder parlar de temes personals. Això vol dir que 1 de cada 7 ciutadans del municipi no disposa d’una mínima xarxa de solidaritat local, una dada gens menyspreable que caldria tenir molt en compte.” Aquest paràgraf extret del Baròmetre Inclusiu de Sant Cugat del 2017 reflecteix una realitat dura i molt propera.

No tota la responsabilitat d’aquesta problemàtica se li pot atribuir al govern de l’Ajuntament. Es tracta d’un tema complex que respon més d’una causa. Tanmateix, tampoc podem eximir el govern de responsabilitats. Al cap i a la fi, aquest model de ciutat dormitori alienant no s’ha gestat sol.

Aquest 14’4% exigeix una reflexió profunda. Cal plantejar-nos a quin model de societat vivim i a quin sistema productiu estem sotmesos. Un sistema on les nostres vides es regeixen per una escala de prioritats perversa, on la prioritat és ser productius (l’expressió “no perdre el temps” és molt reveladora del que entenem pel temps ben i mal emprat). La prioritat és l’èxit laboral i competir per aquest èxit, mentre que l’individualisme va fent forat en les nostres personalitats. En canvi, les cures i la solidaritat no són una prioritat en la nostra societat.

Al parlar de soledat i aïllament social, cal reivindicar l’associacionisme. Quan l’espai de socialització en el treball no existeix o no hi tens accés, i no tens xarxa provinent de l’etapa educativa ni familiar, el teixit associatiu pren un paper clau. Urgeix que aquest 14,4% sigui una prioritat per l’equip de govern, cal teixir una ciutat entorn de les persones i no entorn de la productivitat.