“Casa” és tot allò que resulta familiar. Aquelles parets que s’omplen de colors, olors i cares conegudes, estimades, imprescindibles.
Penses que ets a “casa” quan deixes de pensar-ho. L’anhel de voler estar en un lloc com s’hi està a casa és senyal que com a casa no s’hi viu enlloc més. Valgui la redundància.
“Casa” té músiques i sons que quan t’hi retrobes, una sensació d’escalfor i benestar et recorre tot el cos.
“Casa” és aquella pedra a la vorera mal col·locada amb la que et creues cada dia pujant el carrer on vius i que li has agafat estima.
Per mi totes aquestes coses molts cops tenen forma concreta. Una olor? La gespa recent tallada. Un color? El taronja de la paret de la meva habitació. Un so? L’espremedora de taronges a primera hora del matí.
I quan marxes d’aquest lloc estimat, tot això cal construir-ho de nou. I sembla mentida, però amb poc temps hi poses forma a aquestes petites coses. L’olor d’Edimburg és la de la malta fermentant-se. El seu color és el verd i el seu soroll són les estridents sirenes d’ambulàncies i cotxes de policia.
Però hi falta algun element. El més important de tots segurament: la família. I és que “casa” no s’entén sense “família”. Aquest nucli pot ser la família de veritat, però poden també ser persones tant properes a tu que ajuden inestimablement a que un lloc se’l pugui anomenar “casa”.
Jo de família en tinc una i no la canvio. Però està clar que a Edimburg estic sola i a vegades la família és més important que mai. Persones que potser mai haguessin entrat a la meva vida a Sant Cugat, ara formen part del meu dia a dia a Escòcia.
Ara mateix tinc petites famílies: la de la universitat, els cafès a mig matí i les cerveses a la nit, la de les tardes de dissabte; la de ‘no sabem què fer’ i ens fem companyia; i finalment, la dels dinars familiars de diumenge.
I de petita família en petita família cada vegada em sento més com a casa.