A fer punyetes la pedagogia!
Que si el farem criar perquè té "molt bon pedigrí" (ja em diràs tu què vol dir això), que jo no el castro perquè tal o tal altre familiar no vol. I jo, vinga a predicar sobre que tot són avantatges i que ja hi ha molts gossos abandonats que esperen la seva oportunitat tancats en una gàbia.
Pecava d'il·lusa. Ni les històries tristes de protectora, que n'hi ha moltes, ni res del que pugui dir funciona. Fa molt més efecte emprenyar-se. L’altre dia, cansada d'haver d'aguantar per enèsima vegada com un mascle intentava muntar el meu gos (mascle i esterilitzat) em vaig encarar a l'amo. Un simple "això no passaria si estigués castrat" va ser suficient per fer-lo reaccionar.
No em va agradar fer-lo sentir malament però, per què haig d’aguantar-ho? Jo he hagut de cridar l’amo que vingui a buscar el seu gos per poder marxar cap a casa! I això per no parlar del fet que el meu gos és tan bo que ni es defensa, aguanta estoicament mentre em busca amb la mirada perquè l’ajudi.
La qüestió és: si jo i el meu gos ho passem malament, hi ha mascles que, en veure que no se’l poden muntar, ho intenten amb mi, i l’animal que no està esterilitzat ho passa encara pitjor per no poder satisfer els seus impulsos... per què no posar-hi remei?
Segueix @MarMampel a Twitter.