A Sant Cugat calen més temeraris
Podria ser un fet puntual que al carrer de Santa Maria tanqués la botiga de llegums de sempre i fos substituïda per una de roba d’alta costura, o que el carrer de Santiago Rusiñol s’hagi anat omplint de grans multinacionals i cadenes d’abast estatal
Ningú ho dubta, Sant Cugat ha canviat molt, amb les seves coses bones i les que no ho són tant. A mi m’agrada viure-hi... Si deixem de banda l’elevat preu de l’habitatge, la manca d’oci nocturn, el trencament unilateral del Pacte per la Nit, l’excés burocràtic de l’Administració per fer ús de la via pública, l’abusiva actuació policial davant de qualsevol acte de protesta... M’agrada viure-hi. Una de les coses que valoro és el fet de trobar-te algun conegut mentre vas d’un lloc a l’altre i això demostra que manté el seu esperit de poble.
Tot i el model cada cop més arrelat, de gran centre comercial fet a mida per algunes poques butxaques, encara hi ha gent que creu en les persones. És difícil anar contracorrent, és d’autèntics temeraris buscar alternatives a aquesta pauta imposada.
Per això és admirable que hi hagi gent que dediqui gran part del seu temps a prioritzar la cultura, l’associacionisme, el cooperativisme. Tal com fa l’assemblea de Cal Temerari, que ha decidit remodelar l’antic celler del carrer de la Plana Hospital, per convertir-lo en un espai autogestionat, obert a la participació ciutadana i disposat a aglutinar el teixit associatiu santcugatenc que ho desitgi, que no és poc.
Un espai de transformació social i política que avanci amb el motor de la creació d’alternatives, com ara en els models d’oci alienats al consum o en les relacions entre les persones.
Per tot això, calen més temeràries que trenquin amb la ciutat balneari, que mantinguin aquest esperit de poble. Perquè en una ciutat on no es pot jugar a pilota a la plaça, on es trenquen els pactes unilateralment i on només s’escolta a una part de la ciutadania, són més que necessàries els i les temeràries. Per fer de Sant Cugat, molt més que un lloc bonic.
Projectes com aquests fan créixer l’esperança, l’esperança de pensar que la voluntat de canvi està en tots i cadascú de nosaltres.