A Sant Cugat també hi tenim “Campeones”

Després de veure la gala dels Goya, amb el premi a la millor pel·lícula per Campeones i aquella pujada de tots els protagonistes a l'escenari és quan te n'adones de tot el bé que ha aconseguit aquesta pel·lícula dins la nostra societat; apropar al món les diferències que marquen les vides d'aquestes persones que anomenem discapacitades.

Jo he tingut la sort de conèixer-ne algunes, gràcies a projectes com "Fem un museu" o a la vida mateixa que me'ls ha posat a prop, però avui us vull parlar del Ramon.

El Ramon és un company de l'Ajuntament, la seva feina és acompanyar els visitants allà on hagin d'anar dins d'aquell gran edifici. Sempre el veus assegut a la seva cadira a recepció, responsable, seriós i quan t'acompanya, sempre és educat i disposat a xerrar amb tu si ho vols, i si no, respecta el teu silenci amb el millor somriure.

Aquest matí, me l'he trobat quan sortia de casa seva amb tots els seus companys de pis. Quan m'ha vist, se li ha dibuixat un somriure, m'ha agafat de les mans amb una tendresa infinita i hem estat xerrant una estoneta sense deixar-nos d'agafar. M'ha sorprès i a la vegada m'ha encantat aquesta complicitat que s'ha creat entre dos companys de feina. "Ens veiem dilluns!" em diu...

Els hi diem discapacitats, i potser ho són en algunes coses, com jo mateixa, o com tu que m'estàs llegint. He conegut persones amb discapacitats a Sant Cugat, però també a Barcelona, a Bòsnia, a Londres, a Nepal i sabeu una cosa? Tots han estat capaços de regalar amor, bondat i tendresa amb gran generositat i de manera incondicional... i tu, en coneixes gaires dels que diem "normals" capaços d'això?

Moltes gràcies Ramon, ens veiem dilluns!