L'agost ja no ho és

El mes d’agost no convida a escriure coses serioses. D’altra banda, la ciutat no és plena de notícies i, per tant, resulta més difícil omplir un full (més ben dit, una pantalla) en blanc. És el mes de les vacances, encara que no l'únic, ja que cada vegada es reparteixen més. És el mes en què la lluita soterrada, però cada cop menys, dels turistes amb els veïns és més evident. Jo, crec que ja ho escrit alguna altra vegada, he renunciat a participar-hi, he decidit no viatjar més; sobretot en avió, odio els aeroports (ja podeu ampliar el del Prat, ja, que a mi no m’hi veureu!).

Però pot ser un mes propici per activar la memòria. A mi, des de fa temps, m’agrada comparar l’actual mes d’agost amb el de fa entre 45 i 50 anys. Avui Sant Cugat no esdevé un poble buit i inactiu. Segueix havent-hi gent, com correspon a una ciutat que frega els cent mil habitants, i restaurants i botigues segueixen oberts; no tots, però la majoria. Per tant, hom pot quedar-s’hi i fer vida normal, a tot estirar trobarà a faltar un grapat d’amics i familiars, aspecte que no sabria valorar, ja que no tinc clar si és positiu o negatiu.

Això era molt diferent els anys setanta del segle passat. Sant Cugat es buidava. Això era així perquè ho feien les grans empreses: Condiesel, Otexsa, Anónima de Torcidos, Ciama, etc. La gent se n’anava al poble, que era com es deia. Fins i tot els restaurants tancaven. Trobar un restaurant i fins i tot una botiga oberta, era tot un pelegrinatge.

Digueu-ne nostàlgia del mes d’agost.  

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.