Alícia Grau
"Blaus". Exposició de pintures a la Sala Rusiñol del 6 de febrer al 4 de març del 2015
Cal destacar el domini tècnic d'aquesta autora a l'hora de transmetre sensacions a partir d'una paleta cromàtica limitada pel que fa a nombre de colors, però no pel que fa a tons i semitons de tots els blaus possibles... Amb una pinzellada enèrgica i en moltes ocasions seca ens permet observar als seus treballs la representació pictòrica d'un sol en l'hora de la posta, la fugissera llum d'un capvespre o com l'últim raig de sol del dia reflecteix al braç d'un nen desconegut.
També podem observar en aquesta mostra de les seves pintures, en el que a temàtica es refereix, dues clares divisions, "bodegons" o natures mortes i paisatges amb figures humanes vora del mar.
En els seus clars "bodegons" d'inspiració realista, les meves sensacions viatgen sense que hi pugui fer res cap a Chardin i no puc deixar de fer un paral·lelisme entre els "bodegons" barrocs de Chardin i els minimalistes de Grau. Per què? Poder per què tot i que les natures mortes d'aquesta pintora transmeten nuesa i claredat, parlen també d'una mà humana que ha deixat l'escena recentment. És aquesta absència sobtada el denominador comú entre els molt diferents "bodegons" d'aquests dos creadors, la qual cosa fa de nexe i em porta de l'un a l'altre. En les natures mortes de Chardin veig clarament la creació humana que prèviament ha preparat els molts elements a pintar i en els "bodegons" de Grau hi reconec també una preparació humana prèvia en la disposició dels elements a representar.
La quotidianitat de Grau a les seves natures mortes; una tassa, un got, un petit remet de violetes deixat amb descuit a sobre d'una taula, em parlen de qui ho ha deixat així disposat. Parlen de que la naturalitat i despullar les coses és el seu centre. En alguns "bodegons" de Chardin hi reconec el mateix. Aquella cafetera i got d'aigua o aquella salsitxa abandonada que diuen que el que els va disposar així ja no hi és allà i ho ha deixat així disposat per transmetre quelcom. És la mateixa persona o energia qui disposa i col·loca els elements a representar tant en Chardin com en Grau i ens diu que en la quotidianitat i el descuit també hi habita la bellesa de les coses senzilles.
En la vessant de les pintures vora la mar no puc deixar de pensar en Joaquin Sorolla i els seus nens a prop de l'aigua. És una referència estètica, tan sols, la qual m'hi porta fortament, en cap cas parlo de manca d'originalitat d'Alícia Grau.
Les pintures de Grau ens parlen de primavera, d'espera, de contenció, de cura, de no abocar-se i fondre's en els blaus, liles, verds i blancs del seu mar. D'espera, de placidesa ,de quelcom amable i representat expressament així per que sigui seré i tranquil. Els nens que representa, sabem que són vora la mar i allà seguiran. No són imprevisibles. La pintora ens representa serenes escenes de jocs infantils vora l'aigua. En moltes d'aquestes pintures de Grau, l'ombra dels seus infants a la sorra ens diu que les seves infantils figures estan ben plantades a la realitat. En els infants d'Alícia Grau podem intuir una presència adulta que mira i sempre hi és. Podem sentir també la brisa fresqueta i suau que despentina els cabells dels nens, el cant de les gavines i el so de les onades al besar la platja.
Aquestes pintures són l'oportunitat que ens dóna Grau de mirar, com si fos pel pany d'una tanca, uns moments d'intimitat de jocs d'infantesa, perduts en el temps dels adults que observem. És com una tornada a un indret dins de la nostra memòria on tot joc creatiu era possible i la remor de l'aigua ens podia inspirar aventures de pirates i les conxes abandonades vora la mar es convertien en tresors trobats i l'inabastable horitzó esdevenia el nostre punt de partida, el nostre port cap a un futur ple de finestres obertes, no tancat a res i en cap cas acotat per les circumstàncies de la vida adulta.
Un resum del que van fer ressonar al meu interior les pintures d'Alícia Grau seria; obert, horitzó, blau, platges, cel infinit, sorra, migdies llargs, tardes plàcides, somnolència de quelcom recordat entre les fissures que deixen els intervals del nostre dia a dia. En molts casos la representació pictòrica de qualsevol cosa actua com a una finestra oberta a algun indret, ens porta als espectadors, al públic, ens guia per anar o tornar a sentir allò que ens és nou o que el pas dels anys i la rutina dels dies ens havia fet oblidar. És d'agrair tornar a sentir el gaudi i el plaer del joc. És molt d'agrair... Com l'Alícia de Lewis Carroll ens mostra el cau per on deixar-nos caure i tot i així caure cap amunt, com quan érem infants...