Alzheimer en estat pur

El proppassat 9 de desembre al Teatre Auditori es va representar "André y Dorine", un muntatge teatral de Kulunka Teatre. 

D'antuvi deixo clar que no penso fer una crítica artística de l'obra. Entre altres motius perquè ja la va fer en el seu dia el meu admirat Eduard Jener. La va catalogar de molt bona i té tota la meva consideració. Francament, va ser un treball artístic impressionant. Poques obres he vist al TA amb aquesta qualitat expressiva i aquesta perfecta audició. No deien ni una paraula, era un treball de cos, amb màscares que en molts moments semblaven expressar diferents sentiments. En aquest aspecte -les màscares i el gest- em recorda la, ja llunyana, obra dels Joglars "Ubu, president" que, si no em falla la memòria, la vaig presenciar al desaparegut Teatre Capsa. 

Però el més impactant per a mi va ser amb quina delicadesa i respecte van exposant els diferents aspectes sobre l'Alzheimer. Els primers símptomes de l'afectada -la Dorine-, el desconcert inicial de l'André, la no acceptació per part d'ell de la nova situació i el malestar que li ocasiona, la reacció moderadament violenta d'ella.... 

Tot plegat un exercici de coneixement, aprenentatge i saber reaccionar davant la malaltia, com habitualment he conegut en altres casos reals i en el del meu familiar. La convivència amb la qual et fa desenvolupar tot un seguit de sentiments i sensacions que, si no et trobessis en aquesta situació, potser no desenvoluparies. La tendresa, la complicitat i l'afecte, per exemple. 

I tot això s'exposa d'una manera exquisida a l'obra de Kulunka. Acaba amb els darrers dels missatges: la terrible solitud que percep el company o companya de l'afectat d'Alzheimer. Tenir-lo, sense tenir-lo.