Fa uns dies, a Barcelona, es va viure un canvi de nom: el carrer d’Almirall Cervera passava a dir-se carrer de Pepe Rubianes. L’actor i humorista va morir fa 9 anys i, després d’una campanya capitanejada per les anomenades ‘vídues’ de Rubianes, ara dona nom a la via on va viure. Barcelona té fins a 230 noms de carrers aprovats però que no troben lloc; la ciutat no pot créixer més i l’única manera que existeixi el carrer Carles Sabater, per exemple, és treure’l a algú o a alguna cosa que ja en té un.
A Sant Cugat no passa el mateix. La població ha crescut molt en els últims anys i la Comissió del Nomenclàtor, podríem dir que té una feina més agraïda que no pas la seva homòloga barcelonina. M’ha agradat veure que s’acaben de batejar nous carrers i places i que n’hi ha de dedicats a dones. La primera, placeta de Joana Raspall, segurament estaria contenta de saber que està al costat de l’Escola Joan Maragall. Potser coneixeu Raspall pels seus poemes, com aquests versos de ‘Podries’: “Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país fora casa teva, i diries sí en una altra llengua”. Ella va ser clau per preservar la nostra llengua: va ser bibliotecària i durant el franquisme va salvar desenes de llibres en català mentre guardava clandestinament sinònims de paraules que després es convertirien en diccionaris.
També tenim el nou pas d’Isabel de Villena: una abadessa feminista en ple segle XV, o els Jardins de Caterina Albert, i no pas Jardins de Víctor Català, el pseudònim que havia de fer servir perquè les seves obres tinguessin cabuda i ressò.
Són només tres exemples, reivindiquem que n’arribin molts més.