Amb un “final feliç”

Fa uns dies va sortir una xifra de l’Observatori Sociològic que no em va sorprendre gens. El 92% dels santcugatencs i santcugatenques, estan satisfets de viure a la ciutat. Per si us ho pregunteu, sí, em considero part d‘aquest 92%. No sé si per això em converteixo en un simple percentatge o no, però puc afirmar (sense que m’hagin trucat mai) que sóc un santcugatenc, mmmm.... Satisfet!

Plenament satisfet? Evidentment que no! Caldria preguntar-se si sentir-se així inclou el fet de tenir un fort sentiment de pertinença o si valores molt positivament la majoria d’àmbits i sectors de la ciutat.

Com que mai m’han trucat, no ho he pogut explicar, però podria dir que estic satisfet amb l’embolcall verd (i amb la gespa de les rotondes tallada de manera que ni al Camp Nou) però no estic satisfet amb l’interior, amb allò que ens trobem quan obrim la caixa.

Veig una ciutat on molt poca gent pot treballar-hi (i per tant estalviar temps i diners en desplaçaments), una ciutat on molt pocs joves es poden permetre emancipar-se amb facilitat, una ciutat elitista en àmbits com el de l’oci, la cultura... Una ciutat on molta gent només hi dorm (i aparca en doble fila el Cayenne, evidentment) o que es queixa del repic de campanes del Monestir, dels jocs infantils, de... De tot!

A què aspiro? A què la meva ciutat em satisfaci plenament, del TOT! No cal cap “final feliç” per arribar-hi, només que tothom pugui VIURE-HI PLENAMENT.

Segueix @BernatPicornell a Twitter