Sembla mentida, en el decurs d’uns seixanta anys, el canvi que ha fet aquesta ciutat en tots els sentits. Anar a buscar bolets a la tardor és un dels canvis que s’ha notat més.
Abans, amb els boscos nets, quan n’arribava la temporada era molt fàcil omplir un bon cistell de bolets en una tarda. Tothom ja tenia els seus llocs preferits o que coneixia millor. Per exemple, els veterans de l’ofici ja sabien que els bolets primerencs es trobaven als llocs ombrívols, que eren els més frescos; en canvi, al final de temporada s’havia de buscar a les cares assolellades dels turons.
Hi havia gent del poble ben especialitzada en cada tipus de bolet i que sabien de memòria el lloc on podien trobar cada espècie. Els boletaires catalogaven les espècies segons els gustos personals, i la majoria de preferències eren, per aquest ordre: el rovelló; les pampes -que se’n trobaven poques vegades, però són molt grosses i especials perquè tenen bon gust i perquè són carnoses. Gairebé sempre es fan en rodals, al mateix lloc; els que coneixien un lloc amb pampes sabien escollir el dia més oportú (sense que ningú se n’assabentés)-; l’ou de reig, que també era molt apreciat; el pebràs; el pinetell; el peu de rata; el rovellol; les llenegues blanques i les negres; el cama-sec; les pampetes i uns quants més, ja que a cada contrada se’n troba més d’una espècie que d’una altra.
Per fer a la brasa, el bolet per excel·lència era el rovelló, el pebràs tendre i el rovellol. Les altres espècies es dedicaven més als guisats. Fins i tot també es trobaven alguns xampinyons que avui els trobareu a qualsevol botiga d’alimentació. Amb les pampetes (o campanetes, com molta gent les anomenaven), moltes cases tenien l’afició de penjar-les d’un fil fent-ne rastres perquè s’assequessin per fer guisats a l’hivern.
Ara omplir un cistell de bolets aquí és molt difícil per la brutícia que hi ha, perquè el bolet també necessita el seu espai; si no fixeu-vos que en el seu temps, caminant per un camí de bosc, trobaves a la vora algun bolet i algun clap de sotabosc sense brutícia.
El meu avi, de jove -fou dels últims costelaires que hi hagué a Sant Cugat (els costelaires eren els que feien els feixos de les brancades de les tales de pins)-, el dia que li venia de gust agafava un cistell de nanses, avui desapareguts (eren uns cistells grandiosos en què cabien quinze o vint quilos de rovellons), l’anava a omplir al bosc i el tapava amb un davantal gran per poder-lo tenir més curull. Quan el tenia ple, el portava a coll fins a la ciutat, a algun restaurant amb el qual ja havia pactat.